Joan March, Fill Il·lustre de Santa Margalida, de moment

Santa MargalidaEl que ha passat aquest dijous vespre al ple de l’Ajuntament de Santa Margalida semblava una escena treta d’una obra de teatre regional protagonitzada per un clàssic cacic mallorquí. El punt central del ple era la presentació per part del Grup Suma, a l’oposició i integrat pel PSIB-PSOE i pels independents margalidans afins a MÉS, d’una moció per revocar el títol honorífic de Fill Il·lustre del poble a Joan March Ordinas. El ple, però, no ha tardat a convertir-se en una exhibició de fatxenderia i d’autoritarisme per part del batle, Joan Monjo, de Convergència-El Pi, que governa amb el PP i que ha organitzat i ha conduït el ple amb la mateixa agressivitat i altivesa amb què Messala conduïa –fuetada va i fuetada ve– la seva quadriga a la pel·lícula 'Ben-hur'.

La darrera vegada que vaig veure qualcú tractar amb tanta arrogància i tant menyspreu els seus adversaris com el batle Monjo ha tractat els representants de l’oposició va ser al pàrquing d’una discoteca, fa molts d’anys, quan un jovenot alt i gros, molt ben protegit per una tropa d’amigots excitats i ben abeurats, es va posar a escopir tota casta d’improperis i provocacions contra un parell de turistes jovenets que passaven per allà. La diferència és que els turistes jovenets s’hi varen acabar tornant i, tot i que perderen, es varen defensar com pogueren. Els representants de l’oposició a l’Ajuntament de Santa Margalida, en canvi, han quedat paralitzats davant els atacs, les bromes ofensives i el to perdonavides del batle, que ni tan sols s’ha estalviat, quan parlava d’un dels punts de l’ordre del dia, un comentari racista: “A veure si, per fer-me canviar d’opinió, cridareu qualcú de baix de Tarifa”, ha amollat. De baix de Tarifa, atenció amb l’eufemisme. Joan March, que tota la vida va fer gala d’una manera expeditivament brutal de fer les coses, hauria estat orgullós del seu èmul.

Centrem-nos en el que havia de ser el tema principal del ple i que a la fi no ho ha acabat sent perquè el batle Monjo així ho ha decidit. I qui diu “decidit” diu “li ha sortit d’allà on li ha passat per etcètera, etcètera, etcètera”.

Amb totes les seves llums i ombres –i en aquest cas les ombres guanyen per golejada les llums, segurament–, és evident que el personatge de Joan March i Ordinas només es pot definir amb aquell qualificatiu pel·liculerament ianqui de “bigger than life”. És a dir, va ser un personatge “més gran que la vida”. Com sempre passa amb aquest tipus de figures, les controvèrsies que generen no desapareixen amb la seva mort. Tot el contrari: duren i duren i duren, i fins i tot creixen amb el pas dels anys. És el que ha passat amb Joan March, de malnom 'en Verga', que aquest dijous, cinquanta-sis anys després de morir en un accident de cotxe als afores de Madrid, ha estat un dels punts calents d’un ple carregat de punts calents, crispat i totalment anacrònic, almenys per la concepció tan histriònica i autoritària que ha demostrat el batle Monjo de gestionar el poder i l’actitud tan passiva, tan mansa, demostrada per l’oposició.

Com tot el que té a veure amb Joan March, la història del títol de Fill Il·lustre de Santa Margalida atorgat a en Verga és molt pel·liculer. Resulta que el títol se li va concedir el 20 de novembre del 1956, però que no se’n va saber res fins fa cinc anys, quan es va descobrir per una pura casualitat, perquè l’Ajuntament de l’època no havia arribat a fer mai públic el nomenament. Per què no l’havia fet públic? Molt senzill. Perquè la intenció del Consistori era donar-li el títol a canvi de doblers per al poble, però March, que ja aleshores era “l’home més ric d’Espanya i una de les deu fortunes més importants del món”, no s’hi va prestar, profundament ressentit amb els habitants del seu poble natal.

Si no fos que hi ha morts per enmig, semblaria l’argument d’un vodevil. Hi ha morts per enmig, però. Per començar, hi ha el jove margalidà Rafel Garau, a qui el 1916 March va ordenar assassinar, segons versions solvents d’historiadors, perquè era l’amant de la seva esposa. I per acabar, hi ha tots els morts de la Guerra Civil –uns 400.000–, dels quals March va ser en part responsable en el seu paper de sufragador del cop d’estat feixista.

Tres eren les raons argüides pel Grup Suma en la seva moció presentada per aprovar la reprovació. Primera: que el títol de Fill Il·lustre li va ser concedit per un ajuntament no escollit democràticament. Segona: que el nomenament es va fer per agrair l’ajuda prestada per March al Movimiento Nacional. I tercera: que la figura de Joan March no era ben vista –al contrari: li cridaren assassí i l’apedregaren una de les darreres vegades que va posar els peus al poble– per la majoria de margalidans. Segons l’oposició, les dues primeres raons entren en conflicte amb la Llei de memòria històrica estatal (2007) i amb la Llei de memòria democràtica aprovada recentment pel Parlament balear. I la tercera suposa un greuge i una traïció a la memòria de molts margdalidans que avui ja no hi són però que, en vida, consideraren que March no era una persona digna de ser honorada. Per tant, tot això haurien de ser motius suficients per revocar el títol honorífic de Fill Il·lustre.

A la fi, però, Messala-Monjo ha impedit que es debatés la moció. Ha agafat la paraula i, amb una rotunditat de mestre d’escola de fa mig segle (o de fa dos segles), ha explicat: “Avui he fet un decret per iniciar l’expedient sobre la revocació del títol de Fill Il·lustre. Com que això ho he fet avui dematí, i ja està firmat, el punt es retira de l’ordre del dia i queda com a competència del batle. S’ha d’instruir l’expedient. S’han de fer els tràmits segons el reglament. Vosaltres veniu aquí a fer el paperot, però això es farà segons el nostre reglament d’honors”. Això ha generat una mescla de desconcert i d’indignació entre les files de l’oposició, que com a mínim confiaven a poder debatre la qüestió.

El batle Messala-Monjo, però, ha enterrat la qüestió del títol de Joan March davall una muntanya d’altres punts de l’ordre del dia, presentats per l’Ajuntament. Potser perquè els representants de l’oposició no s’ho esperaven, o vés a saber per què, a partir d’aquell moment el ple ha passat a ser un monòleg del batle, que en ocasions pareixia, més que un representant escollit democràticament, una piconadora.

A la portaveu del PSIB-PSOE, Beatriu Gamundí, i al portaveu dels independents afins a MÉS, Toni Reus, els ha dit de tot. Vet aquí una breu antologia de frases que els ha dit (van sense context perquè el context és el mateix Monjo, i no especific a qui les ha dirigides perquè les ha amollades pel broc gros sense distincions ni manies): “No diguis dois”; “No interrompis”; “Cada dia aprenc coses noves amb vosaltres” (en to foteta total); “Vosaltres voleu complir la llei quan us va bé i no la voleu complir quan no us va bé”; “Qui xerra aquí? Xerra el portaveu o xerra l’altre?!”; “Calla, calla! Que t’hauré de treure defora! Al tercer avís, o al segon, et trauré defora!”.

És cert que ara s’ha iniciat un tràmit per llevar el títol, però és imprevisible el que pugui passar. Amb tot això, de moment a Joan March se li manté el títol honorífic de Fill Il·lustre de Santa Margalida. Com tantes vegades va fer i li va passar en vida, per tant, Joan March, per ara, ha tornat a sortir-se amb la seva.