Un milió d’alzines per reforestar el Parc Natural del Llevant

ArtàEl Parc Natural de la Península del Llevant (1.671 ha terrestres), per al qual Artà reclama no sols recuperar l’àmbit inicial, que arribà el 2001 a les 16.232 ha terrestres i 5.275 marines, sinó també una ampliació més enllà de la primera delimitació, sobreviu amb poc vímet. I ho fa entre els clams de l’Ajuntament artanenc i l’oblit polític, més pendent d’obrir fronts nous (Parc Natural del Trenc) que de consolidar i ampliar els que ja fa anys que esperen un cop d’efecte de l’administració pública, que esperonegi una gestió ancorada en la supervivència.

L’escassa zona boscosa que queda al Llevant, fruit de dècades d’incendis, la majoria provocats, mostra als visitants una serralada gairebé nua. Per això, Cristian Ruiz Altaba, un doctor en biologia que des de fa un any i mig és al capdavant de la direcció del parc, creu que cal ser més ambiciosos i dissenyar un pla de reforestació a mitjà i a llarg termini. “El parc necessita, a més d’una gran ampliació més enllà dels límits del 2001 i la incorporació de la zona marina, una replantació amb un milió d’alzines, en un termini de 20 anys, per garantir el seu futur i recuperar la cobertura original”, explica.

“Es fa necessari tenir una vegetació que aporti més humitat al terreny com fan les alzines, també combinades amb espai de pins”, insisteix el director del parc, que disposa d’una plantilla tan reduïda que hi ha dies en què no es pot obrir l’oficina d’informació situada a les cases de l’Alqueria de Baix.

El poble d’Artà té a hores d’ara un objectiu gairebé inamovible: ampliar el parc i en la mesura del que sigui possible fer-ho amb terrenys públics, per això la insistència en la compra de la finca Es Canons.

El Govern autonòmic, però, intenta que la demanda artanenca no li cremi el dia a dia i recorre a Capdepera com a apagafocs. Aquest municipi diu ‘sí’ a l’ampliació, però des del consens polític, repte prou difícil pel pes del PP i el sector hoteler en el municipi. L’Executiu diu que està a favor d’ampliar el parc a partir que Artà i Capdepera hi donin llum verda. Mentrestant, ja han passat dos anys de legislatura sense que s’hagi fet cap passa.

Amb el pas del temps, la gestió del parc s’ha situat en un nivell de supervivència: assolir alguns reptes conservacionistes, oferir els refugis a preus de saldo i posar-hi una mica de vida humana. Més enllà, no s’hi va, tot i que en realitat la gent que hi treballa voldria tenir més mitjans per fer més visible el parc.

Pel director, “caldria incorporar la zona marina al parc i valorar que entre Mallorca i Menorca es troba un dels ecosistemes marins més ben conservats de la Mediterrània, amb una gran riquesa en biodiversitat, tot i que no sigui gaire productiva des del punt de vista pesquer”. Ruiz Altaba va més enllà i assegura que la franja entre Mallorca i Menorca “és una zona que pot aportar molta riquesa en coneixement si s’explora, i això podria comportar avanços en medicina, enginyeria... Hi ha tota una font d’informació que tenim a prop i no l’aprofitam, malgrat que no hi ha dubte que ens podria fer més competitius”.

Per Ruiz Altaba, el Llevant és avui dia la zona més salvatge de l’illa per a la qual “no cal legislar més per mantenir-ne el grau de protecció. Com que està afectada per la Xarxa Natura 2000, només cal incorporar-hi la part marina perquè hi ha una continuïtat ecològica”.

Bomba incendiària

Al Parc Natural del Llevant, les carritxeres s’han fet seu el terreny de pinar i garriga cremat durant les darreres dècades i s’està convertint en una massa combustible de molt de perill. “Són una bomba quant als incendis”, alerta Ruiz Altaba. El proper hivern es preveu recórrer a les vaques de l’Albufera per fer-les pasturar en el parc i que creïn alguns tallafocs a les muntanyes.

Ara per ara, el parc ha de sobreviure amb un director, dos tècnics, una brigada de quatre operaris de l’Ibanat durant l’estiu més una altra de cinc durant l’hivern, dues informadores i quatre persones per als tres refugis (d’unes 50 places) i la zona d’acampada. No hi ha cap educador mediambiental i “com a mínim se’n necessiten dos”. Fins i tot, de manera puntual, personal del Parc del Llevant ha hagut d’anar a reforçar el de Montdragó.

Espècies invasores

L’eruga barrinadora, que fa camí de matar tot el garballó, esdevé una de les principals amenaces per a la vegetació del parc. Darrerament l’entrada de serps peninsulars, que hi arriben de fora dins soques d’oliveres, ha fet d’aquest tipus de rèptil un altre perill seriós, especialment per al ferreret. “Ara estan acotades gairebé al llindar del parc, on troben galliners”, diuen, però hi ha por que s’acabi establint dins els límits del parc natural. Les cabres salvatges i les musaranyes són altres amenaces per a l’equilibri de la zona, on la Conselleria ha establert plans de recuperació d’aus.