Llorenç Mir: "Fins poc abans de les 12 donaré corda al rellotge, perquè les campanades sonin ben en punt"

PalmaLlorenç Mir Garau (Caimari, 2001) té encomanada una tasca molt important per a dia 31 de desembre: assegurar-se que el rellotge de l'església de Caimari soni les campanades a les 12 en punt, i que ho faci amb el sistema propi de la maquinària i no amb el sistema electrificat, com és habitual d'ençà de fa anys.

"Fa uns mesos, després d'haver arreglat un rellotge de cal meu padrí, vaig tenir un pensament: que volia arreglar el rellotge de l'església per fer-lo sonar amb la seva maquinària", explica el jove campaner, de 21 anys. "Jo hi puig molt, damunt el campanar, perquè som l'encarregat de fer repicar les campanes els dies de festa i de tocar de mort, quan hi ha un enterrament. Després de revisar la maquinària, vaig veure que hi faltava una molla. El moviment que fa el pèndol dura dos segons, un segon per anar i un altre segon per tornar. Llavors aquest moviment es transmet a un rodament a través de la molla que faltava a la maquinària. La vaig trobar en terra, per dins la sala del rellotge. Estava espanyada, la vaig compondre i la vaig tornar a posar. Ara la maquinària ja fa moure les busques del rellotge", comenta Llorenç, a qui fa molta d'il·lusió que les campanades de la Nit de Cap d'Any sonin sense utilitzar el sistema electrificat. Això no succeïa d'ençà de principis dels anys noranta, quan el franciscà del convent d'Inca Jaume Fè Corró, més conegut com el pare Fè, encarregà l'electrificació del rellotge, quan era rector del poble.

"Perquè el rellotgi soni, li han de donar corda cada cinc dies. Si no es fa així, al cap d'una setmana s'acumula un retard d'un parell de minuts", explica Llorenç, que de malnom és Quic. "Aquesta darrera setmana jo hi puig sempre seguit, al campanar, a comprovar que tot està en ordre. Don corda al rellotge més sovint del que és habitual. Tanmateix, però, el vespre de dia 31 vull que tot surti així com està previst, perquè segur que a la plaça de Caimari hi vindrà molta de gent a menjar-se el raïm i a prendre una copa de xampany. Quan siguin les 11 hi pujaré, miraré que tot estigui així com toca, tornaré a donar corda al rellotge i llavors baixaré a la plaça, per menjar-me el raïm amb tranquil·litat", comenta el jove.

Repicar i tocar de mort

Ja fa uns anys que Llorenç va aprendre de fer sonar les quatre campanes. "Vaig demanar a Guillem Moranta, que era qui se'n cuidava, que me'n mostràs. Me'n va ensenyar, i ara moltes de vegades ja som jo tot sol que puig damunt el campanar. Fins i tot, m'he enginyat i he après de fer-les sonar totes quatre sense haver de menester ningú. Amb les mans toc les dues campanes de dalt, que són més petites, i jo les anomèn les campanes germanes mitjanes. Amb una cama faig sonar la campana major i amb l'altre peu faig sonar la campana menor", comenta el campaner.

Repicar de festa i tocar de mort tenen ritmes diferents, i és un procés aprendre'n. "Ara ja tenc apresa la tonada de cada manera de tocar i les sé de memòria. Per exemple, per repicar de festa, totes les campanes sonen fora aturall i a la pausa del descans feim una tonada amb aquest ordre: toc de campana menor, toc de campana major, toc de la mitjancera, un altre toc de la major, toc a l'altra campana mitjancera germana i darrer toc a la campana major", explica Llorenç. "Repicar de festa és enèrgic i ràpid, mentre que tocar de mort és més pausat i cada toc s'allarga molt", explica el campaner.

"Jo sé fer sonar les campanes amb aquests tocs tradicionals i característics perquè en Guillem Moranta me'n va mostrar. I a la vegada, en Guillem en va aprendre d'en Martinet Criollo, que és un home que si ara fos viu, ara tendria una setantena llarga d'anys. El seu nom era Martí Sastre, però tothom li deia Martinet", recorda Llorenç en relació amb les persones que, en qüestió de campanes i rellotges, li han anat davant.