'Frabicantes': quan les dones estiren el fil

Bunyola"Ara passen les fabricantes ", diu algú. Guaita per la finestra i una munió de dones -en alguna època eren més de cent- baixen el carrer cap a una direcció comuna: la fàbrica de teixits, la feina. Algunes d'elles van protegides amb un para-sol. Som a Bunyola en algun any del segle XX. Avui, any 2013, la fàbrica és un bloc de pisos i una història que només coneixen, a trossos, els que la varen viure. Dos d'aquells para-sols que protegien les treballadores de la calor, ara desgastats i amb algun descosit, s'exhibiran en una exposició que commemorarà el centenari de la inauguració del que encara es coneix com "sa Fàbrica". Els mostren, orgulloses, les tres dones que l'han feta possible i que s'han proposat rescatar de l'oblit la història de la fàbrica que va marcar la vida de Bunyola durant més de setanta anys i va transformar el seu paisatge econòmic i social.

Bàrbara Suau, Caterina Garcias i Paquita Canals han treballat durant quatre anys per reconstruir el relat de les fabricantes . Del que en un principi havia de ser l'enregistrament del testimoni oral d'algunes antigues treballadores, n'ha sorgit un documental i una exposició que donaran llum a una part essencial de la història contemporània del poble.

"La nostra inquietud, quan vàrem començar, era cercar la veu de les dones per recobrar la memòria, el seu patrimoni intangible, i posar-lo en valor", diu Garcias. "Quasi totes les famílies de Bunyola tenen algú que ha treballat a la fàbrica", explica Suau, però això no significa que en parlin. Tampoc no n'existeix cap estudi històric. Per aquest motiu, al principi s'esperaven trobar tan sols una dotzena de testimonis, però ara en tenen més de cent. Alguna de les entrevistades, malauradament, no podrà veure el treball acabat perquè ha mort durant aquests anys.

La tasca de teixir la història d'aquestes dones ha estat laboriosa i plena d'alegres coincidències. Suau, Garcias i Canals han realitzat diversos viatges a Barcelona, on han contactat amb descendents dels que varen regentar la fàbrica en la seva època de màxima esplendor, com l'empresari tèxtil Manuel Perdigó i Cortés, membre de la burgesia catalana i aficionat a la fotografia. Algunes de les seves imatges, inèdites, es podran veure a la mostra.

La fàbrica

La fàbrica de teixits de Bunyola es va inaugurar el dia de Sant Mateu de 1913. Feia dos anys que havia arribat l'electricitat al poble i un que s'hi aturava el tren. Les bones comunicacions, l'accés a una mà d'obra barata i la "pau social", explica Bàrbara, varen ser segurament els motius que varen empènyer uns empresaris sollerics a fundar aquesta fàbrica al poble veí.

Els seus treballadors, un 80% dels quals eren dones, passaren del camp, un treball dur, mal remunerat i esclau de la meteorologia, a la fàbrica, un lloc de feina a cobro, amb un sou segur i fins i tot un contracte que els podia garantir una pensió. Amb ells, Bunyola entrà a l'època industrial i moltes famílies aconseguiren una certa estabilitat econòmica.

Set generacions

El teler donà feina a set generacions de dones. La majoria d'elles hi treballaven fins que es casaven o tenien un fill. Eren, per tant, molt joves. "Ens conten aquella època com una etapa molt feliç de la vida", diu Suau. Segurament, el contrast amb la feina al camp, la joventut i el record llunyà fa que no tinguin en compte les condicions dures de feina que probablement devien suportar, segons expliquen les investigadores.

Quan la fàbrica tancà definitivament l'any 1984, es buidà per complet. Ningú no en valorà el material com un patrimoni que s'hagués de conservar i la seva història quedà espargida en trossets, en la memòria dels que hi havien treballat i en els documents i estris que un o l'altre podia guardar. És per això que no se sap ni tan sols quina quantitat de treballadors exacta tenia. El testimoni oral de les fabricantes ha esdevingut, per tant, el fil conductor amb què s'ha començat a reconstruir la història fabril de Bunyola.