Què i com han adaptat les festes populars a la realitat social actual?

PalmaSi fa quaranta anys algú hagués dit que hi hauria dones ballant de cossiers a molts pobles de Mallorca ningú no s’ho hauria cregut. Tampoc hauria passat, per cert, que una parella de dos homes ballàs una bullanguera (una jota, en què habitualment la dona escull la seva parella) al barri de Santa Catalina de Palma. I el cas més recent i també poc creïble fins enguany: el d’una dona que encetàs el primer ball amb la colla dels dimonis de Manacor per Sant Antoni. De fet, aquesta darrera imatge no s’ha pogut veure fins aquest 2023, quan Magdalena Pérez va ser la primera a ballar de dimoni al llevant mallorquí. 

I és que, quan es parla de festes populars, sovint es pensa en les tradicions, en els pobles i en la història. Això, però, no vol dir que les celebracions es mantinguin immutables; canvi i permanència són dos conceptes que s’entrecreuen en les festes patronals dels pobles, també a Mallorca. Aquest, precisament, és un fenomen que ha estudiat la musicòloga manacorina Bàrbara Duran, que, entre altres, ha publicat un article sobre l’activisme feminista i les reivindicacions queer en danses i músiques tradicionals. “En el món de la cultura popular, hi ha un sector molt conservacionista i llavors n’hi ha un altre que fa rodar cap endavant per incloure-hi noves tendències”, explica. En les darreres dècades, hi ha hagut grups de persones que han reivindicat incorporar el feminisme, el moviment LGTBIQ+, la població nouvinguda i la ideologia animalista, entre altres, a les festes populars. 

Aquestes incorporacions –que Duran anomena “mudances”– s’han anat desenvolupant a través de tres models: l’assimilatiu, el reivindicatiu i l’apropiatiu. L’exemple més clar del primer model és el del Cant de Salers i Quintos del Pla i del Llevant de Mallorca. Ara ja és habitual veure-hi dones, però en l’època de la transició democràtica, en la dècada dels setanta i dels vuitanta, es varen incorporar en aquest repertori, que fins aleshores havia estat totalment masculí. “S’hi incorporen i ningú no diu res, però perquè no va néixer de cap mena de reivindicació, sinó d’una manera natural”, explica Duran. Aquesta és precisament la principal diferència amb el cas de les dones cossiers, que són un exemple del model reivindicatiu. 

Avui dia, a tots els municipis –menys a Montuïri– les dones poden encarnar aquesta figura. “Els ha costat molt de temps aconseguir-ho i ha estat un camí difícil”, comenta la musicòloga, que no entén per què en els darrers anys aquesta qüestió ha estat motiu de debat si ja hi havia antecedents femenins als anys cinquanta. “Tothom posa el crit en el cel, malgrat que dècades enrere, tant a Algaida com a Felanitx, ballaren dones cossiers i cavallets, respectivament”, relata. 

El canvi a través de la reivindicació no només s’ha materialitzat amb la incorporació de la dona, sinó també en l’ús d’animals vius. N’és un exemple la retirada del gall o la gallina dalt del pi de Pollença, que després de les queixes d’entitats animalistes es va llevar l’any 2018. Allà on aquesta estratègia no ha funcionat –de moment– és a Fornalutx, on tot i haver-hi manifestacions any rere any, encara se celebra el correbou el mes de setembre. Una passa més enllà del model reivindicatiu és el cas de les dimònies de Manacor, que s’han apropiat de la festa. “En un moment donat, quan les dones veuen que les reclamacions no es materialitzen tan ràpid com voldrien, s’apropien del repertori masculí”, explica la musicòloga. A través de l’Assemblea Antipatriarcal, les manacorines varen crear un grup de dansa alternatiu a “l’oficial”, ballaren en un espai que no era l’oficial i varen encunyar el terme de dimònies. 

La importància de les incorporacions

Per què és important, però, incorporar aquests canvis? L’antropòleg i autor del llibre Les neofestes a Mallorca, Marcel Pich, explica que, d’una banda, és significatiu, perquè poden ajudar a mantenir la festa, però sobretot perquè contribueixen que la celebració pertanyi al poble. “Una festa popular és aquella en què la gent no és espectadora”, comenta. En aquest sentit, distingeix dos tipus de celebracions: aquelles en què el poble participa, com en el cas del Firó de Sóller –els veïns es vesteixen de pagesos, pageses i moros, però no de mores–, i aquelles en les quals la gent només és espectadora, com el cas de Sant Joan a Menorca. Precisament en aquesta darrera celebració les dones no fan de caixers (genet) i “això mai no ha influït en la quantitat de públic que les visita ni en l’èxit que tenen”, explica Pich referint-se al fet que les incorporacions no són imprescindibles per a la pervivència de les festes. 

Ara bé, hi ha canvis que generen més polèmica que d’altres. “Els canvis d’espai són una mudança òbvia fins i tot per als defensors de la tradició. Si una plaça queda petita o si no és prou segura, això no ho discuteix ningú, però alerta tocar qui balla o la música que sona”, argumenta la musicòloga. Segons l’experta, la diferència entre ambdós canvis és que “un persegueix visibilitzar la dona i l’altre no, i aquest primer fa mal”. Hi coincideix Pich, que diu que els conservadors “creuen que renuncien a algun privilegi, així com que la tradició és una cosa que no es pot tocar, encara que realment les festes que creim que s’estan perdent tenen, com a molt, 150 anys”, assegura. Ambdós coincideixen que, “en tots els àmbits de la vida el ‘sempre s’ha fet així’ és molt potent”, però recorden que a l’illa “es fan incorporacions i se’n continuaran fent”