La màgia del mes dels moixos

Sa CabanetaCada any, quan el dissabte de Sant Antoni s’encenen els foguerons, hom reviu el vell ritual (ara amb certs miraments). En aquest punt de les gelades hivernenques, el foc fa tornar saborós el greix, alhora que la bota regalima i la ximbomba bufa l’atàvic alè de vida -delerosa i dolorosa- des del fondal del temps. En aquesta hora, l’orgiàstica miulada als terrats exercia una beneficiosa influència màgica en els ritus de fecunditat humana, de les futures collites i de la paraula rimada que brolla ufana de llibertat.

Sembla, però, que, en aquests temps digitals i smartitzats, estam entregant la llibertat de la paraula, quasi sense adonar-nos-en, als poders, que premen i premen de mal restret i et fan fugir l’enravenada. Escriure que “na Cati Moll (regidora de Festes d’Alcúdia, fidel ciutat moderna) va forta”, perquè demana una entrevista a canvi de publicitat institucional, ha costat a la revista Sa Plaça la retirada de tota la publicitat i una dotzena de susbscripcions de la Sala. La Corporació municipal d’Alcúdia, per unanimitat, ha determinat que és un atac masclista. I consta en acta (es desconeix si hi consta la persecució municipal d’un moix en el darrer ple).

Deriva inquisitorial

És un apunt més de la deriva inquisitorial d’aquestes hores en què massa gent -sobretot els pròxims a l’autoritat- pretén que els jutges castiguin qualsevol expressió que consideren contrària. Una magistrada anònima vol empaperar una publicació satírica per bestialitat quan fa un acudit. I un no sap si és un acudit que un nazi denunciï per delicte d’odi una altra persona per odiar els nazis. Cridar l’Estat perquè reprimeixi l’altre que ens ofèn és un emmirallament en el qual els més dèbils sempre tenim les de perdre. Un ja no sap de què aniran les gloses dels foguerons d’enguany, ni si a Alaró podran dir que el batle és negre en el concurs de gloses per la igualtat, ni si és lícit parlar del mes dels moixos, ara que viuen feliçment castrats en colònies municipals. Pagarem car mirar tant el mòbil, oblidar la paraula i no mirar-nos a la cara.