Manacor és Sant Antoni

ManacorViure Sant Antoni a Manacor, per un extern, implica no sentir-s’hi. Potser és això el millor de la festa en homenatge a l’estimat sant, al dimoni i, per què no, a la manacorinitat. Manacor, ciutat o poble de carrers desendreçats i manca de rigor estètic urbanístic, acull i abraça el visitant; més en dies de celebració. Perquè no importa com és -o com diuen que és- Manacor, sinó què s’hi fa.

Convé arribar a la capital del Llevant al migdia i passejar per veure com el localisme reïfica en les figures dels foguerons, sotmeses a concurs. De qualsevol carreró, finestra, local o altaveu a peu de carrer en sortirà la banda sonora de la festa: els goigs de Sant Antoni. Per al santantonier militant, la cançoneta ja ressona a la cervellera setmanes abans; al novell, cal advertir-lo que perdurarà dies i dies al cap i la siularà inconscientment de manera contagiosa. “Per Sant Antoni, música d’aquí”, resen els cartells del Patronat penjats a molts bars on l’opció repeat del Windows Media Player fa fum. Prosseguint la passejada potser topam amb un grup de joves entrant a un sexshop amb una somera i guitarrons; coses de Quíbia.

El poble fa d’altaveu

Els treballadors de l’Ajuntament aquell dia acaben abans -a la una- per decret de batlia. A les dues els més fidels esperen davant cal Baciner (i regidor de Festes) la sortida dels dimonis (i sant Antoni). És difícil sentir els sonadors per la particularitat que duen instruments de corda; no debades el poble els fa d’altaveu. Una rissaga santantoniera es desplaça fins davant la Sala, on la gent obrirà un corredor impol·lut perquè pugui entrar la comitiva i ballar i sonar també allà. Manacor ho ‘ peta ’.

Tast del ritual per anar fent boca i fer venir la gana. Dinars de colla, d’associacions, de família i tots els restaurants estibats. Aventura, dinar sense reserva. A mode de guia turístic, recomanaria al visitant passar a fer un cafè o altre beuratge per Can Lliro, on cristal·litza l’esperit santantonier i, a més de dimoni propi i alguns sonadors espontanis, s’aprofita per fer la xerradeta i agafar forces. Abans de les set la gent escampa: alguns, a veure la colcada i, després, a sentir completes i cantar els goigs; aquests, dins l’església o a la plaça de Sant Jaume, on hi ha una cantada alternativa acompanyada de l’aparició de les antipatriarcals dimònies. Cada any s’hi aplega més gent. Dins el temple, l’aforament es limità a mil set-centes persones. Mil set-centes ànimes delitoses -moltes amb algunes copes de més- que no guardaran silenci fins que el capellà ho demani insistentment per la megafonia de l’església dels Dolors. Intents de cant en llatí precedeixen la catarsi col·lectiva dels goigs. L’Omnipresent haurà de mirar a una altra banda. Manacor s’exalta.

Llavors, a les vuit, hi ha l’encesa del primer fogueró davant la rectoria. El foc esclata a una distància poc prudent de les masses. Manacor brilla. Aquest foc foquet... Sessió de ball de bot a les nou i mitja al mercat per suar tot el porquim. Llavors els carrers seran una constel·lació de torradores i fogueres de totes les procedències i gustos. Sant Antoni, Antoni Abbàs o San Antonio, tant és. N’hi ha que torren xoricets i d’altres que no torren porc, però tots torren. Manacor tothomeja. El hool santantonier resseguirà la ruta dels dimonis i la banda o quedarà a qualque pub fent combinats o anirà al bar Mallorquí, àgora de la glosa. Manacor bela.

La capital del Llevant té això, hi ha de tot. És un Sant Antoni per a tots els gustos, que es reinventa i hom customitza al seu gust, però que no perd allò que alguns anomenen essència. Es pot ‘brutejar’ -res a veure amb la immundícia- sense perdre l’excel·lència del solstici d’hivern mallorquí. Manacor viu.