Sororitat entre peixos

PollençaCom gairebé tots els municipis costaners de Mallorca, abans del boom turístic, Pollença vivia del camp i la mar. El sector mariner fou dominat pels homes, emperò la relació de les dones amb la mar va ser intensa i diversa fins al final del segle passat. Les dones, filles i germanes dels pescadors venien el peix que ells pescaven. El tamarell del moll i la pescateria de Pollença varen ser els punts de mercadeig tradicional.

A partir dels anys setanta, minvà el nombre de dones que anaven a vendre a la pescateria, fins que el 1992 va tancar. Catalina Ribot, Ribota, i Magdalena Enseñat, Deiana, varen ser les darreres venedores i, juntament amb tretze peixateres més, són avui el testimoni viu d’una època clau per al desenvolupament econòmic del municipi.

El reconeixement Clara Hammerl, la distinció honorífica que l’Ajuntament acaba de concedir a aquest grup de dones, ha posat en valor el paper d’aquest col·lectiu en el marc de la història moderna de Pollença.

Les imatges de les dones venent peix davall el tamarell (al moll), a la pescateria de Pollença o pels carrers al crit de “peix fresc”, després del tradicional toc de corn, són estampes que encara recorden avui molts veïns. Un d’aquests testimonis és Joan Suau, patró major de la Confraria de Pescadors de Pollença. Té 48 anys i en fa 27 que es fa a la mar. És un més de la vintena de professionals que treballen repartits entre les dotze barques artesanals d’arts menors que tiren les xarxes a la costa nord de Mallorca. “Record les peixateres amb els caixons de fusta sobre les pedres de la pescateria i també com arribaven peixaters de fora amb furgonetes. També les record davall els tamarells al port de Pollença...”. El patró major fa un punt i a part per rescatar l’homenatge que va retre la Confraria a les peixateres de Pollença per les festes de Sant Pere de 2007.

Un punt de trobada de les dones

La pescateria, a més de complir una funció comercial, era un punt de reunió de moltes mestresses de casa. “En certa manera va ser un bon escenari per a la cohesió social. La pescateria era l’indret del poble on les dones compartien sentiments, frustracions, alegries; un lloc de trobada i de debat, i també on fer amistats i saber com anava el dia a dia pel poble. Conten que les parets del recinte estaven sempre ben blanques, i era perquè quan algú cometia una falta menor, era castigat per l’autoritat a pintar les parets de la pescateria”, explica Magdalena Seguí, delegada municipal d’Igualtat.

Aquesta regidora, juntament amb altres col·laboradors i col·laboradores, s’ha marcat l’objectiu de “donar visibilitat al món de la dona” en l’àmbit municipal. Una de les línies de treball per assolir aquesta fita ha estat incorporar al Reglament de distincions el reconeixement Clara Hammerl, que enguany s’entrega en forma de litografia amb la imatge d’aquesta Filla Adoptiva de Pollença a cadascuna de les quinze antigues peixateres que queden al municipi.

Francisca Alemany, Pola (1920), és la peixatera de més edat que queda. A 98 anys, recorda amb certa nitidesa un temps de dificultats i un dia a dia que exigia molts esforços perquè la família tiràs endavant. Ella es dedicà a vendre peix entre els anys cinquanta i seixanta. Aleshores, el seu espòs feia de pescador. La feina era dura i de seguida que va poder va deixar el món del peix i va trobar lloc com a cambrera, primer a l’hotel Bellavista i després a La Marina. El turisme començava a despertar i treballadors i treballadores trobaren en aquest sector emergent una vida laboral amb menys penúries.

Del temps de peixatera, en recorda que s’aixecava ben de matí per anar a vendre el peix que descarregaven de les barques. Devers les nou, si sobrava mercaderia que valgués la pena, agafava el correu de Pollença. L’autobús tenia parada a prop de la plaça on hi havia la pescateria i allà, damunt els bancs de pedra, despatxava el peix devora altres companyes d’ofici. Abans de migdia, si encara no l’havia venut tot, recorria els carrers per anar a vendre’l en cases particulars. A les 12 tornava a casa a preparar el dinar. Francisca reconeix que no li agradava fer de peixatera, “per això vaig deixar l’ofici de seguida que vaig poder”, i no volgué que els seus dos fills haguessin de dependre de la mar.

El col·lectiu de peixateres, el temps que Francisca en formà part, treballà en un ambient respectuós: “No hi va haver mai cap embull, ens fèiem cas les unes a les altres i fèiem la nostra xerradeta”. També destaca que el seu era un ofici reconegut, però que parlar d’igualtat entre homes i dones, “pot pensar!”.

De l’hotel a viure de la mar

Catalina Ribot, Ribota (1926), de fadrina va fer feina dos anys a l’hotel Formentor, fins que es casà amb un pescador. Llavors, a 23 anys, passà a treballar de peixatera. Alguns dies ajudava el seu espòs en temporada del calamar. “No volia que hi anàs sol perquè jo passava molta pena”, diu. Explica que s’encarregava de l’economia familiar: “Els diumenges fèiem les parts, però jo no hi entrava”, en el repartiment dels guanys.

El marit de Catalina Ribot venia de tradició de pescadors i ella, fins que es va retirar el 1987, treballà de peixatera per ajudar a mantenir els dos fills. “Quan eren petits, els deixava a cal sogre i jo anava amb el meu home a pescar. També ajudava a netejar xarxes, n’adobava i en feia. En certa ocasió en vaig fer una de 144 metres”. La seva història és molt semblant a la d’altres peixateres.

De la pescateria, també en guarda bons records. “Hi havia molt bon ambient. Érem solidàries i ens ajudàvem molt. Les rialles venien quan alguna necessitava fer pipí i, com que a la porxada no hi havia banys, fèiem una rotllada perquè qui en tingués necessitat no fos vista. Bé, de vegades discutíem per coses que no valien una punyeta, però l’endemà tothom es feia cas i com si res. Amb Magdalena Ensenyat -la darrera peixatera-, érem com germanes”, conta aquesta dona de la mar. Recorda que eren temps difícils i que el peix que sobrava el duien a l’hospici, “on hi havia nou o deu persones que no tenien per menjar, i de vegades el dúiem a ca les monges”. Quan era petita, vivint al camp, venia les figaflors a una pesseta la dotzena i després, ja casada i fent de peixatera, venia les oblades a tres pessetes el quilo. De quan esclatà la guerra: “Jo tenia 9 anys i encara em record de moltes coses”. Avui, a 92 anys i una memòria fresca com el peix que va vendre durant molt de temps, Catalina passa el temps envoltada de la seva nissaga i agraïda pel reconeixement a un col·lectiu que forma part de la història viva de Pollença.

La darrera peixatera

Magdalena Enseñat Vila, Deiana, té 73 anys i fou la darrera peixatera. El 1992, les velles instal·lacions deixaren de funcionar com a punt de venda. Durant prop de tres anys hi treballà sola, “però m’hi sentia bé, la gent em feia cas i tenia una clientela molt amable”. Ella és filla de mare peixatera i pare pescador, i el seu espòs també fou mariner, una tradició que, segons conta, han seguit tres dels seus quatre fills. “Venim de vena marinera i la continuam”, explica amb orgull. La mar ha estat i és la seva vida. Igual que moltes altres peixateres, Magdalena Deiana combinà la venda de peix, “durant una vintena d’anys”, amb treballs de temporada en el sector de l’hostaleria. Assegura que li hauria agradat retirar-se del món laboral fent de peixatera, “perquè m’encantava l’ambient d’anar a esperar les barques, de xerrar amb les companyes, amb les quals sempre ens duguérem molt bé i ens ajudàrem sempre”.

Ara que l’Ajuntament els ha reconegut el seu paper de lluitadores incansables dins la societat pollencina, Magdalena obre el bagul dels records i els repassa amb certa nostàlgia, “però amb el goig d’haver treballat en el món que m’agrada” i que continua ben vitenc a la família.

Magdalena Deiana creu que el paper de la dona s’ha d’igualar en tots els aspectes al de l’home “i és bo que les dones ho reclamin”. El reconeixement Clara Hammerl va en aquesta direcció: “És un goig i una sorpresa que l’Ajuntament hagi pensat en les peixateres per recordar-ho”, conta agraïda la darrera peixatera de Pollença.

Clara Hammerl, la dona que vingué de fora per canviar la societat

Clara Hammerl va néixer a Bromberg (Prússia) el 15 de març de 1858. Va conèixer el seu marit, Guillem Cifre de Colonya (1852-1908), en fer-li classes d’alemany. Simbolitza la dona lluitadora en una època marcada pel conservadorisme. Va ser l’esposa d’un innovador de l’educació que a finals del segle XIX importà a Mallorca, a través de la Institució Lliure d’Ensenyament, un model educatiu laic integral i no només memorístic. A la mort del seu espòs, el 1908, Clara Hammerl es convertí en la primera dona banquera d’Espanya i també donà continuïtata al seu projecte educatiu. En passar a gestionar les empreses familiars, Hammerl va ser molt criticada a la Pollença conservadora, que acabaria nomenant-la Filla Adoptiva. Va morir el 9 d’octubre de 1931 a Rufino (Argentina). Un bust seu, obra de Georgina Gamundí (Pollença, 1989), està col·locat a la plaça Seglars, a l’escalonada del Calvari.