El pi com a modernització de la tradició

Dr. en HistòriaEl pi de Sant Antoni és una tradició secular de Pollença que suposadament es remunta molt enrere en el temps, però de la qual no sabem res més enllà del darrer terç del segle XIX, una prova irrefutable del fet que els historiadors ignoram la major part del que succeí en el passat.

Una de les primeres notícies que he pogut recopilar data del 12 de gener de 1873, quan l’ecònom de Pollença demanà a l’Ajuntament autorització per celebrar el dissabte de Sant Antoni “los regocijos del Pino y gaita gallega acostumbrado”. Deu anys després, era el Consistori el que feia el mateix davant el governador en qualitat de responsable de l’ordre públic, però no de l’organització. En aquella època, aquesta tasca estava reservada a la parròquia i, més concretament, a l’obreria del sant, representada per dos obrers (un de seglar i l’altre eclesiàstic), sobre els quals requeia tot l’entramat organitzatiu, fins i tot l’econòmic.

Per altra part, és significatiu que en cap de les dues notícies s’esmenti el protagonista d’enguany, el gall, la qual cosa no vol dir que no hi fos -és més, estic convençut que hi era, a la ramera, penjat pels peus-, sinó més aviat que no tenia cap significació especial. No era més que el premi per a qui aconseguia despenjar-lo, com era habitual per als guanyadors de les corregudes i cucanyes de les festes majors dels pobles de Mallorca des de l’època medieval. Els animals de ploma constituïen una ‘joia’ prou interessant per motivar els participants, fins i tot per barallar-se. No eren, per tant, cap símbol de res, sinó una veritable recompensa en espècies, com les primes dels jugadors de futbol actual i no tant com les medalles olímpiques.

El 31 de gener de 1914 el periòdic local El pollensín es fa ressò, per primer cop, del gall. “El sábado de la fiesta y al anochecer se colocó en la Plaza Vieja el tradicional pino del predio Can Salas. Numeroso público presenció el acto de izar el pino pendiente de las ramas un gallo, que fué habilmente descolgado por el joven don José Cifre”. També és novetat que l’articulista esmenti el nom del guanyador, cosa gens habitual fins aleshores, al contrari d’avui dia. En sentit invers, crida l’atenció que el pi no fos de Ternelles, sinó de la possessió de Can Sales. Sorprèn encara més si hi afegim que l’anada a cercar-lo no formava part de la festa, sinó que aquesta s’iniciava a la plaça del Mercat, quan el parell de bísties elegit per a l’ocasió l’arrossegava fins a la plaça Vella, on era plantat. Si ho feien d’una sola tirada, sense aturar-se, era un orgull enorme per al propietari, normalment un amo de possessió.

De ben segur que aquests rituals no es remuntaven in aeternum. Tampoc no es mantindrien per gaire temps. Els primers auguris que això seria així es començaren a fer evidents durant la República, amb el replegament de totes les activitats religioses a l’interior dels temples, situació que es mantindria durant la guerra. Fins al 1942 no es tornà a recuperar el pi i encara ho va fer amb poques expectatives de futur: la ingerència de l’Estat franquista en el calendari festiu, el canvi de model econòmic amb la consegüent desaparició de la pagesia de l’horitzó professional i com a referent social, a banda de la minva de fidels varen posar en greu perill Sant Antoni. Tant va ser així, que l’obreria de Pollença desaparegué el 1950. L’Església es desentenia de la part cívica d’una manifestació pròpia per manca de recursos humans i per absència de demanda. Allò que era tradicional era mal vist a la Mallorca de les “sueques i els picadors”.

Aquesta decadència fou la raó principal de la creació d’un nou model de festa durant els anys cinquanta, gràcies a la iniciativa popular i del mateix Ajuntament. Entre els seus principals trets, cal destacar la concentració dels actes més importants en un sol dia, el 17 de gener, a partir del 1954; i l’entrada en escena d’un nou espai, la possessió de Ternelles, d’on a partir de 1959 invariablement es va anar a cercar el pi per part dels veïns mateixos, en primera instància atrets per les llonganisses, botifarrons i vi que oferia gratuïtament l’Ajuntament, tot imitant, ves per on, el que s’havia fet al pi del Moll pocs anys abans. En la recreació de la festa s’havien arraconat elements tradicionals de gran valor etnològic i organitzatiu, com era l’estirada del pi pel ‘parell’, el protagonisme de l’Església i dels valors religiosos es va perdre en favor d’elements seculars, igual que el dissabte de la festa deixà de tenir el paper estel·lar. Finalment, la televisió beneí els canvis gràcies al programa Raíces el 1977.

L’èxit de la reinvenció fou tan gran que a principis de la dècada dels vuitanta ja estava absolutament sacralitzada. És el que patí l’Ajuntament el 1985, quan intentà sense èxit aturar l’anada a cercar el pi a Ternelles amb motiu de la gran nevada d’aquell any. La crisi política que provocà el suposat sacrilegi fou insospitada, especialment per al batle del moment, Ramon Rabassa, un dels que havia posat el seu granet d’arena com a regidor en els anys seixanta per salvar Sant Antoni.