Per què s’anomena el Pla si no ho és?

PalmaEl concepte del Pla de Mallorca, com tota idea abstracta, ha tingut un significat diferent al llarg del temps. Les fites que delimiten aquestes contrades no han estat fixes. S’han mogut cap a totes bandes. El Pla s’ha expandit i s’ha contret. La fotografia que veim ara només ens mostra un moment determinat i, per res, vol dir que hagi estat sempre així o que sigui així en el futur.

Si la idea dels catorze municipis d’interior que conformen oficialment el Pla de Mallorca es veu de vegades desafiada amb la inclusió de Muro i Santa Margalida (per exemple a la web del Consell insular), és encara més mal d’entendre per què s’anomena el Pla una comarca sembrada de turons.

D’on ve tot això?

La primera vegada que apareix alguna cosa semblant a la idea del Pla de Mallorca és la crònica de Pere Marsili al segle XIV. En aquest text es conta com el navegant Pere Martell convidà a ca seva de Tarragona el rei Jaume I i un grapat de rics homes de Catalunya per convèncer-los que havien de conquerir Mallorca, llavors en mans dels andalusins.

Martell començà a relatar les riqueses de l’illa i en destrià tres parts: la Muntanya, el Raiguer i una tercera part plana i allunyada de les muntanyes. Aquesta darrera contrada era poblada de gent, s’hi feia molt bé el blat i l’ordi i hi havia fruiters, però no gaires oliveres ni vinyes. Hi havia ovelles i altre bestiar. A més, existia disponibilitat d’aigua amb cisternes i cavitats. Amb la intenció que el rei ho entengués, Pere Martell comparà aquesta zona més plana de Mallorca amb l’Urgell.

Més de cent anys després, el 1348, la Part Forana de Mallorca solia ser dividida en tres parts: Muntanya, Mitjana i Marina. Les parròquies, ara en diríem municipis, que s’incloïen en aquesta darrera part eren Llucmajor, Castellitx, Montuïri, Porreres, Campos, Santanyí, Felanitx, Manacor, Artà, Petra i Sant Joan de Sineu. Hem de recordar que molts d’aquests municipis eren més grans que els actuals perquè no hi havia hagut les grans segregacions municipals del segle XIX.

Cap al segle XVI ja era ben vigent una divisió més simplificada de la Part Forana. Només hi havia dues parts: la Muntanya i el Pla. Les parròquies del Pla eren Llucmajor, Sencelles, Campos, Santanyí, Montuïri, Algaida, Porreres, Santa Margalida, Sineu, Sant Joan, Petra, Manacor, Artà i Felanitx.

La vila de Llucmajor devia tenir alguna preeminència especial perquè solia ser citada en primer lloc als documents i després s’abreujava amb "i les altres parròquies de la part del Pla".

El Decret de Nova Planta del 1715 i altra legislació borbònica ferí de mort aquests districtes i la darrera liquidació de les restes fiscals del sistema foral a començament del segle XIX varen desdibuixar totalment el concepte del Pla.

Entre el primer terç del segle XIX i els tres primers terços del segle XX, el Pla era una idea difusa. Un record. Una espècie de falca de terra més o menys plana entre la serra de Tramuntana i les dues grans badies. Així doncs, podia incloure indrets tan diversos com sa Pobla, Inca, Felanitx, Llucmajor i Sant Jordi. De fet, és el que plantejà el geògraf Edmund William Gilbert a The Scottish Geographical Magazine el 1934 dibuixant una gran plana central d’on només quedaven fora la serra de Tramuntana, les serres de Llevant i el massís de Randa.

La primera proposta d’una comarca moderna anomenada el Pla nasqué del plantejament del geògraf Vicenç Maria Rosselló Verger, presentada al XX Congrés Geogràfic Internacional de Londres el 1964. Es tracta d’una classificació basada en el reguiu en què el Pla seria una comarca natural que agruparia les terres del centre de l’illa i només arribaria a la mar cap a les badies de Palma i Alcúdia.

Tanmateix, la llista dels catorze municipis que oficialment ara encara es consideren part de Pla de Mallorca és obra d’un altre geògraf, Bartomeu Barceló Pons, al llibre Les Illes Balears (1968). La denominació de Pla seria no tant per l’horitzontalitat del terreny, sinó per contraposició a la muntanya. Seria una comarca formada per pobles petits, amb nombrosos nuclis de població i amb uns termes municipals d’extensió limitada. A final dels anys seixanta, era encara una comarca eminentment rural (cerealística), poc afectada pel turisme i amb una població que començava un important procés d’envelliment.

D’aquesta manera, el Pla de Mallorca quedaria format pels municipis d’Algaida, Costitx, Lloret de Vistalegre, Llubí, Maria de la Salut, Montuïri, Sant Joan, Santa Eugènia, Sencelles, Sineu, Petra (que fins al 1982 va incloure Ariany), Porreres i Vilafranca de Bonany.

La marca degué fer fortuna i ben aviat començà a ser assumida per col·lectius fora de l’acadèmia. Dos exemples són l’organització de la I Volta al Pla de Mallorca per part del Club Ciclista de Petra el 1976 i la I Marató Pla de Mallorca dins el programa de la Festa Pagesa celebrada a Porreres el 1979.

Pocs anys després de les primeres eleccions locals democràtiques, el Consell General Interinsular aprovà la Mancomunitat Pla de Mallorca el març de 1982. La proposta dels geògrafs, recollida per la societat civil, esdevenia un ens administratiu per coordinar els municipis de tradició cerealística i encara no tocats pel turisme de l’interior de Mallorca.

A partir de llavors, la Mancomunitat ha estat el principal agent de difusió i consolidació de la idea del Pla de Mallorca com a comarca. Ha estat el principal, però no l’únic. Al llarg dels darrers quaranta anys, també han espargit el concepte les revistes de la premsa forana (especialment L’Observador del Pla de Mallorca) o els instituts d’Educació Secundària de Sineu i de Porreres. Més recentment, iniciatives com Pla XXI i la Mobofest. Darrerament, el programa de televisió Emplatam, el digital TotPla i el grup de música Ánimos Parrec s’han afegit a la tasca.

Així doncs, la comarca amb segurament la identitat més definida, assumida i reivindicada de Mallorca és fruit d’una agrupació de municipis feta a començament de la dècada dels vuitanta. Tot plegat ens demostra que les idees neixen, es transformen, es difonen i desapareixen. Són construccions humanes. Una idea funciona quan és útil i el concepte de Pla de Mallorca ens és útil perquè des de catorze realitats diferents, però a grans trets amb característiques semblants, genera una identitat pròpia en un món cada vegada més uniforme i despersonalitzat. I això, no és poca cosa.