Salut i feina, va dir el fosser

Manacor“Exultabunt ossa humiliata”, diu la inscripció al frontispici del portal principal del cementeri de Manacor, Son Coletes, que és una entrada amb pretensions neoclàssiques. La llatinada vol dir “exultaran els ossos humiliats”, i així ha estat literalment en aquesta ocasió. Com és ja sabut per tothom, els ossos de més de dos-cents cadàvers sense identificar varen aparèixer aquesta setmana dins diferents dependències del cementeri que havien estat convenientment tancades, durant una visita tècnica de dos regidors del nou Consistori manacorí. Els cossos insepults, pel que sembla, eren allà des del 1982 o 1983, com a conseqüència d’un buidatge de nínxols que s’havia hagut de fer per dur a terme l’ampliació del cementeri i que se suposava que havia de ser temporal. Però els cossos i altres restes humanes no varen tornar mai al seu lloc de repòs.

Ossos humiliats, per tant, que ara efectivament han exultat, però en forma d’escàndol. Les investigacions judicials i policials estan obertes i és prest per dir res en ferm, però tot indica que el mòbil de la tètrica feta és, com sempre a Mallorca, econòmic. “ Exultabunt ossa humiliata ” és un vers del salm 50, la composició del qual s’atribueix al rei David, tot i que la versió que en coneixem en l’actualitat és l’arranjada pel compositor italià del segle XVII Gregorio Allegri, coneguda amb el títol “ Miserere mei, Deus ” (“Apiada’t de mi, oh Déu”), o simplement “ el Miserere ”. Se sol cantar en funerals -a causa, precisament, d’aquest vers sobre l’exultació dels ossos-, però forma part dels salms dits penitencials, pregàries per demanar perdó d’algun delicte o pecat que s’hagi comès. Però ni el penediment ni la misericòrdia, aparentment, no tenen res a veure amb aquesta història. Si més no, per part d’aquell o aquells que varen tenir la macabra ocurrència d’ocultar i abandonar aquests cossos morts per després poder vendre els nínxols que havien ocupat.

Quan arribam al cementeri de Son Coletes (famós també per la infausta memòria dels molts crims que hi va cometre el feixisme durant la Guerra Civil), en surt un equip d’IB3 televisió i periodistes d’un mitjà que no identificam. És divendres a mitjan matí i al recinte no hi ha ningú més, tret d’un empleat i d’una senyora d’una certa edat que conversen plegats. En acostar-nos-hi, l’empleat és d’una amabilitat irreprotxable, tot i que no està disposat a donar cap informació. Ens pot dir on són les sales on es va fer la troballa? No, això ell no ho pot dir, hauria de fer-ho l’encarregat i està de vacances. Han vingut familiars dels difunts interessant-se per la descoberta? No, que ell sàpiga per aquí no ha vingut ningú, només periodistes. La senyora, malcarada, decideix prendre part en la conversa:

-El que tenen vostès són molt poques feines.

Responc amb una frase de periodista que a mi, que no som periodista, sempre m’havia fet il·lusió dir:

-Aquesta és la nostra feina, senyora. No troba que la gent ha d’estar informada d’un cas com aquest?

-No vull opinar. Tothom en té la seva, d’opinió.

El to és tens, com d’un oracle de Delfos emprenyat, de manera que ens acomiadam amb un “per descomptat” i amb el millor somriure de què disposam. Abans i després de la visita al cementeri ens passejam pel centre de Manacor, però sense sort: ni parant l’orella en punts d’informació privilegiada (el bar S’Agrícola, a l’hora de berenar, i el Mingo, a la del vermut) no escoltam cap conversa sobre el cas dels difunts ultratjats. La gent parla de futbol, de receptes de cuina, de les possibilitats que l’estiu s’allargui més o acabi aviat, o fins i tot de les operacions del rei emèrit Joan Carles, però no de la notícia local. L’Ajuntament, com és de raó, ha demanat prudència sobre un fet tan sensible, i talment fa l’efecte que tothom segueix les ordres consistorials.

Fins que un manacorí amable té la gentilesa de fer-nos el retrat de l’antic fosser de la ciutat, que va morir també fa un parell d’anys i que és l’home sobre el qual recauen totes les sospites. Pel que sembla es tractava d’un exemplar inconfusible: un home obès, de tracte brusc i maneres grolleres, jugador i puter gens discret. Això el defineix com a persona, però després hi ha la part diguem-ne professional, que trobam resumida per la ploma singular de Gabriel Veny a la publicació Manacor comarcal. L’autor hi exposa (“sin rodeos ”, com es titula la seva columna) un historial inquietant, tant pel que fa al fosser ja mort com a tots aquells que varen fer els ulls grossos a la seva manera de gestionar el cementeri. Un historial que inclou l’elaboració i venda il·legals de làpides funeràries i fins i tot tràfic de drogues a l’interior mateix del cementeri. Per altra banda, la sospita que el fosser no actuava tot sol i que l’existència d’aquestes sales plenes de cadàvers abandonats era coneguda per autoritats i particulars que es varen estimar més negligir el cas. Com a mínim, se sap del cert que un dels primers batles democràtics de Manacor, Gabriel Homar, va firmar una ordre perquè els cossos fossin retornats als seus nínxols. L’ordre, com és obvi, no es va complir mai. Els nínxols, com sabem també, varen ser venuts i algú o alguns es varen embutxacar el guany de la venda.

Una altra història de silencis interessats o covards, o les dues coses alhora. De brutalitat i de cinisme, també, i d’una fam de diners patològica que fa que, per aconseguir-ne, molts s’enfotin dels principis més elementals de la decència i de la dignitat humanes. Tot això en el submon dels cementeris, un àmbit poc escrutat a causa de les prevencions de tota casta que suscita i deixat sovint en mans de qui sigui (em ve al cap un altre fosser, a qui li agradava entrar als cafès del seu poble al crit de “salut i feina!”). Una història típicament mallorquina, en definitiva, que, sense ànim de contradir el mestre Guillem Frontera, ja podem titular Sicília amb morts.