Com seria la crònica d’Artà? Un ritus iniciàtic col·lectiu
L’organització és a càrrec de l’ Obreria del sant, està formada per dos representants del poble i un de l’Església, i té per missió mantenir viva la seqüència de la celebració segons un antic protocol
ArtàCom seria una crònica actual de la festa de Sant Antoni d’Artà? L’organització és a càrrec de l’ Obreria del sant, està formada per dos representants del poble i un de l’Església, i té per missió mantenir viva la seqüència de la celebració segons un antic protocol. El dia 16 de gener comença una cercavila per tot el poble, amb la banda de música i els emblemàtics dimonis, símbol del mal i la temptació humana.
A la tarda, completes, durant les quals es llegeixen fragments de la vida del sant i es canten les cançons pròpies de la festivitat. Al vespre s’encenen els foguerons a certs carrers i al seu voltant es reuneixen els cantadors i cantadores que entonen cançons populars i improvisades. El 17 de gener, se celebra la cavalcada i les tradicionals beneïdes d’animals i amollades de cavalls, sempre acompanyats de la imatge d’un pacient sant Antoni damunt un ase, molestat pels dos dimonis. Al final de la festa, després de l’ofici major, es llegeix l’argument, composició recitada, elaborada per un poeta popular, que resumeix en forma rimada les principals notícies de l’any passat ocorreguts dins el poble d’Artà.
Però per sentir una mica el batec de la festa cal remuntar-me a l’any 1997, quan vaig tenir l’atreviment de fer un petit escrit damunt el programa de la festa:
“Sant Antoni repicava...”
M’ha costat, però, tanmateix, com escriu el pare Ginard Bauçà, “enmig de la por, tenc un gran coratge, un coratge que neix de la simpatia i amor que sent per les coses d’Artà i pels artanencs... El qui estima no sabrà declarar ses idees amb paraules escollides o retoricades, mes, per rústiques que sien, sempre flamejaran del foc interior”.
El que m’ha preocupat sempre d’aquesta festa és l’encís que té per a tots nosaltres. Què fa que aquesta diada sigui tan entranyable...?
Vull analitzar-la una mica i, si és possible, trobar el lligam que fa que ens tingui el cor robat.
És la seva història? D’orígens primitius, cerimònies ígnies del solstici d’hivern en què destaca el seu caràcter de ritus propiciatori i purificador destinat a assegurar màgicament la provisió de llum solar i afavorir la fertilitat de les terres i la salut i fecunditat de persones i bestiar. Els grecs i romans, de cultes pagans, accentuaren el simbolisme sexual, i creences en l’etern retorn, influències màgiques de bruixats, encarregats d’oficiar amb danses i exorcismes la part principal del ritual. El cristianisme, que va fer una reconversió transcendent dels elements fonamentals d’aquestes cerimònies.
Sant Antoni? Capaç de fer això tan difícil, “deixa tot quant tens, dona-ho als pobres i continuem”. Solitari de Tebaida, anacoreta i part principal de la setmana dels tres barbuts: sant Pau ermità, sant Honorat i sant Antoni Abat. Setmana més freda de l’any en què es poden realitzar els prodigis més diversos: “Els que neixen la setmana dels barbuts són molt peluts. La setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts”.
Els dimonis? Gros i petit, amb la canyaferla i fent d’ànimes malignes. (Aquest any amb la novetat de, després de la retirada del Dimoni Gros, la benvinguda a un nou dimoni amb l’expectativa que això genera).
La capta? Veritable inici de la festa amb una gran participació infantil.
Les completes? Darrers moments canònics del dia, dutes a terme amb una solemnitat pròpia de la festivitat, amb orgue i cant.
Els foguerons? On cada barri hi treu les espurnes dels desitjos.
La cavalcada? Estols, carrosses i beneïdes.
L’Ofici Major? On destaca el sermó del pare Rosselló, l’any 1989, en forma de glosat.
L’argument? Joia de la tradició escrita i cantada amb la ironia i l’enginy necessari.
Els obrers? Organitzadors entusiastes de la festa i catalitzadors de totes les iniciatives.
La música? Joia harmonitzada de notes en fa major.
La dansa? Vals del paradís dels barrufets.
La sobrassada, xulla, botifarró, coca, vi? Receptes culinàries d’aroma i sabor exquisits.
Tot plegat és un ritu iniciàtic col·lectiu, inimitable i únic, que duu com a conseqüència un miracle de fe en un entorn, un llinatge, una nissaga i, si m’hi insistiu, un mestissatge que ens transmet una identitat de poble i que al so dels primers compassos “Assistiu a lo elogi...” ens fa encrespar cada cèl·lula del nostre cos, com una tramuntanada una fulla dels platers de devers na Bernadeta.
I el pastoret que guaitava...
Permeteu-me avui la gosadia del pastoret.
