Una única finca d’Inca duplica la producció de taronges de tot Sóller
La Vall i el Raiguer han consolidat models de producció contraposats: els primers mantenen la marca i els segons generen el 90% dels cítrics
Palma“Benvinguts a la vall dels Tarongers”, anuncia un cartell de benvinguda situat a la rotonda d’entrada a Sóller. El veuen centenars de visitants i també residents quan arriben al municipi diàriament i, encara que hi ha indrets on produeixen més taronges, el lema no és en va. La xifra més antiga que forma part de la memòria col·lectiva dels sollerics, quant a producció de taronges, data del segle XIX i documenta que el municipi produïa en aquells moments més de 10 milions de quilos de cítrics a l’any, però la realitat actual és molt diferent.
Inca, sa Pobla i Muro han desbancat la producció sollerica fins al punt que, en una única finca del Raiguer, se’n generen el doble que a tota la Vall (Sóller i Fornalutx). “A la Cooperativa de Sóller ens arriben un milió de quilos de cítrics, mentre que a Inca hi ha una finca a prop del puig de Santa Magdalena que en fa dos milions”, assegura el president de la Cooperativa de Sóller, Miquel Gual. “Hem passat de ser l’únic productor de tot Espanya a ser residuals en termes estatals”, precisa.
La caiguda progressiva de la producció sollerica s’ha sumat a l’expansió dels cítrics a les grans parcel·les agrícoles, per la qual cosa, en els darrers trenta anys, el gran gruix d’aquests fruits s’ha traslladat al Raiguer. L’explicació és senzilla: quan l’activitat agrària es va mecanitzar, Sóller no s’hi va poder afegir. “Les particularitats de les finques de la serra de Tramuntana no permeten automatitzar les tasques. Els terrenys són massa petits i hi ha els marges, que impedeixen utilitzar maquinària industrial”, explica Gual.
A aquest factor també s’hi ha sumat la progressiva pèrdua de parcel·les on històricament s’havien fet taronges. “El poble ha anat creixent a costa dels horts i s’han urbanitzat molts de terrenys on abans hi havia tarongers, com sa Calatrava, el carrer de Cetre, la Gran Via i els Estiradors”, lamenta el president de la Cooperativa. En el mateix moment en què Sóller anava minvant la producció, Inca –on l’automatització dels processos va ser fàcil per les seves peculiaritats– aprofità per sembrar tarongers.
Les explotacions agrícoles al Raiguer són molt més extenses que a la Serra i això facilità tots els processos. “Una finca de Sóller pot tenir menys d’una hectàrea, mentre que a Inca n’hi ha de 50 perfectament”, detalla Joan Juaneda, l’enginyer agrònom que assessora diferents parcel·les del Raiguer.
Això suposa que els pagesos puguin reduir els costos de producció considerablement i, en conseqüència, que hagin consolidat un model de producció i distribució de cítrics massiu i completament diferent del de Sóller, que havia monopolitzat Mallorca i Espanya fins aleshores. “El Raiguer és més rendible, perquè amb la reducció de costos el marge de benefici pot ser una mica més alt”, puntualitza l’enginyer. Juaneda relata que, en els inicis de la producció de cítrics al Raiguer, els beneficis foren tals que “els propietaris es varen poder permetre pagar les carreres universitàries dels seus fills amb els guanys”.
Precisament, el factor quantitatiu és el que diferencia la manera de produir i distribuir d’ambdós indrets. Mentre que –segons les dades de la Conselleria d’Agricultura– el Raiguer genera el 90% de tota la producció de Mallorca (8.900 tones), la Vall manté una marca reconeguda i Sóller i Fornalutx continuen essent identificats com la vall dels Tarongers.
“Els sollerics ho han sabut fer molt bé, hi han donat un valor afegit perquè no només venen la taronja, sinó també el paisatge lligat a aquest fruit. Si tu vas a Sóller, veus marjades i tarongers, i si vas a Inca, no”, reconeix Juaneda. L’enginyer destaca que la Vall també ha mantingut varietats locals pròpies que l’han diferenciada de les grans produccions: “La canoneta o la peret són fruites més dolces i són pròpies de la Vall”.
La distribució
Aquests factors també han obligat a plantejar diferents models de distribució i comercialització. “Venem un 10% a botigues locals i un 30%, a bars i restaurants, però el gran gruix –el 60%– ens el compra una empresa que s’endú el producte cap a Alemanya”, explica Gual. En aquest sentit, la Vall encara és el municipi que més n’exporta “i això ha ajudat a consolidar el nom també fora de Mallorca”, apunta.
La producció del Raiguer, en canvi, queda a Mallorca: “Duim totes les taronges a Mercapalma. Només anecdòticament les exportam i, en tot cas, a la Península”, conta Juaneda. Aquest fet repercuteix en els doblers que els pagesos guanyen pel fruit i, mentre que a Sóller cobren entre 0,50 i 0,60 euros, a Inca i a sa Pobla hi ha varietats que no arriben ni als 0,20 euros.u
