10 anys del dia que Espanya va descobrir les retallades

BarcelonaEl covid-19 ha ressuscitat definitivament el fantasma de les retallades. Tots els governants neguen per ara que vulguin aplicar-ne, però és inevitable pensar-hi. A diferència del 2008, l’origen de la crisi actual és sanitari i no econòmic, però un dels efectes és el mateix: les despeses dels governs es disparen, els ingressos fiscals baixen i els desajustos arriben. Caldrà retallar? Per ara bufen altres aires, començant per l’actitud expansiva del Banc Central Europeu. Mentre la incògnita plana en l’ambient, dimarts es va complir el desè aniversari de la presentació davant del Congrés d’un pla d’ajustament del govern espanyol que va marcar la història política i econòmica de l’Estat. El dia que Espanya va descobrir les retallades.

El 12 de maig del 2010, capcot i seriós, el llavors president, José Luis Rodríguez Zapatero, es va aixecar del seu escó per dirigir-se als ciutadans des del faristol de la cambra. No tenia bones notícies per donar i les va donar d’una tirada i pràcticament sense pauses: 15.000 milions de retallada del pressupost públic entre aquell any i el següent. Entre les mesures més impopulars, la rebaixa salarial d’un cinc per cent del sou dels funcionaris aquell any i la congelació el 2011, la congelació de les pensions excepte les no contributives i les mínimes, la supressió del xec nadó, una tisorada a les ajudes a la dependència i una reducció de 6.000 milions en la inversió pública. Era difícil fer enfadar tants col·lectius alhora. Ho va argumentar assegurant que eren mesures “imprescindibles per assolir la reducció del dèficit, reforçar l’economia espanyola i contribuir a l’estabilitat financera de la zona euro”. El que en aquell moment no va explicar eren les pressions que havia rebut per prendre aquella decisió, que suposava una esmena a la totalitat a la política d’estímuls que havia intentat fins llavors. Aquell dia els diaris duien a la portada la trucada del president dels Estats Units, Barack Obama, a Zapatero del dia abans demanant-li “mesures resolutives”. És a dir, reformes. En definitiva, retallades. El que li demanava Obama també l’hi havia demanat la Unió Europea, que veia risc d’impagament del deute. Era una Espanya amb el 20% d’atur i l’11% de dèficit que tot just acabava de descobrir la prima de risc i en seguia l’evolució a temps real.

270 paraules inoblidables

L’episodi va marcar a foc el mateix president socialista, que recorda fins i tot les paraules i el temps exacte que va dedicar a donar les males notícies. “Van ser dos minuts i mig. 270 paraules inacabables que vaig llegir amb tota la convicció de la qual vaig ser capaç”, rememora a El dilema (Planeta), les memòries que va publicar el 2013. Un dels diputats socialistes que va seguir des del ple aquella intervenció va ser l’exalcalde i actual regidor de Lleida Fèlix Larrosa, llavors portaveu d’indústria del seu grup. Recorda haver sentit un “doble impacte”, per la sorpresa inicial i per la transcendència. Gairebé ningú sabia què estava a punt de passar: “Sabíem que alguna cosa es coïa [...], però la pràctica totalitat de portaveus no en sabíem res”, rememora. Hi havia hagut alguna filtració, rumors i “comentaris de passadissos”, però res del cert. Larrosa ho va viure com una de les jornades més difícils en política i assegura que no va ser l’únic. “Vam quedar gelats”, conclou, en al·lusió als companys d’escó. “No sabíem com havíem de reaccionar, no estàvem preparats. No se’ns va fer cap procés d’aproximació” del que anava passar, evoca, recordant encara els “tombs” que va haver de fer durant el viatge de tornada al tren per pair la decisió.

Era l’única opció possible?

El decret llei que recollia la retallada només va tenir el vot a favor del PSOE, que el va poder salvar gràcies a l’abstenció decisiva de CiU. Carles Campuzano era un dels diputats del grup. “Aquell dia és el que s’assumeix la magnitud de la tragèdia que tot just començava i que s’escenificava amb la cara desencaixada de Zapatero”, resumeix. Recorda sobretot el llenguatge no verbal de la sessió: “El dels diputats del PSOE era d’estar enfonsats i el del PP d’entusiasme juvenil”. Els populars votarien que no perquè aspiraven a fer caure el govern. No ho van aconseguir, almenys aquell dia. Vist en perspectiva, Campuzano opina que Zapatero només podia escollir entre “l’opció dolenta”, la que va triar, i “la pitjor”, que era no fer res i acceptar la intervenció d’Espanya.

En representació d’ICV, aquell dia al ple va prendre la paraula Joan Herrera, que al cap d’uns mesos faria el salt al Parlament. “La política que vostè vol aplicar posa en escac l’estat del benestar i la recuperació econòmica”, li va dir a Zapatero. 10 anys després recorda aquella jornada com un dels “grans debats” del Congrés, en què va haver-hi, segons ell, l’evolució definitiva d’una part de l’esquerra. “Aquell debat és on la socialdemocràcia deixa de fer de socialdemocràcia”, diu.

El PSOE no sobreviuria electoralment a aquelles decisions. 18 mesos després es desplomaria i el PP tornaria a governar. A l’economia tampoc li va anar gaire millor. La de Zapatero va ser la primera gran retallada, però no seria l’última. Artur Mas a la Generalitat i Mariano Rajoy a la Moncloa aplicarien uns mesos després les mateixes receptes d’austeritat. Ningú pot assegurar com s’hauria escrit la història si Zapatero o els que van venir després haguessin pres una altra decisió. El que sí que es pot analitzar són els resultats. I el més important: no cal anar gaire lluny, només han passat 10 anys.