Eduardo Madina i Borja Sémper: “100% a favor de l’acostament dels presos d’ETA a Euskadi”

BarcelonaEduardo Madina i Borja Sémper van néixer al País Basc el gener del 1976 amb un dia de diferència. Com a representants del PSOE i el PP, van ser objectius d’ETA. Madina va perdre una cama en un atemptat amb bomba adossada: creu que la seva alçada -fa 1,91 m- el va salvar de la mort. Ja fora de la política, reflexionen sobre el terrorisme a Todos los futuros perdidos. Conversaciones sobre el final de ETA (Plaza & Janés).

¿S’haurien dedicat a la política si no hagués existit ETA?

— Borja Sémper: Estic convençut que l’existència del terrorisme em va despertar la necessitat de fer alguna cosa i acabar amb aquella injustícia.

— Eduardo Madina: Imagina que vius en un lloc on hi ha un grup de persones que creuen que les seves idees valen més que la teva vida. Què faries tu? Vam donar la cara i vam pagar algun preu. Va servir d’alguna cosa, perquè avui no hi ha terrorisme.

Com era el dia a dia d’un polític sota amenaça?

— E.M.: Cadascun dels minuts del dia el passes protegit per dues pistoles i dos escortes. Permanentment estàs fugint d’una por freda que habita a la teva ciutat i no saps quan pot venir a visitar-te. Un cop cada dues setmanes, a vegades cada tres dies, vas a un funeral, entre la indiferència d’un sector de la societat.

Per què aquesta indiferència?

— E.M.: És el gran misteri. Què faries si a la porta del bloc d’un veí apareix una pintada amb una amenaça de mort perquè és negre? Diries: “No va amb mi”? ¿Tocaries el timbre per dir-li “Vull que em vegin amb tu, ho netejarem junts, i si demà hi ha una manifestació compta amb mi”?

¿Han pogut o volgut parlar amb els que els van voler assassinar?

— B.S.: No n’he tingut l’oportunitat. Em podria provocar cert interès conèixer què passa pel cap d’un ésser humà en la preparació de prendre-li la vida a un altre.

— E.M.: No he sentit interès pels que van formar el comando que va atemptar contra mi. Ho puc entendre més en el cas de dirigents que han fet la corba del penediment.

Com valoren que Otegi demanés perdó a les víctimes d’ETA?

— E.M.: Van ser les millors paraules que ha dit en molts anys. Un primer pas en la direcció correcta.

— B.S.: No són paraules menors. Però cal molta més energia per desmuntar tota una cultura de l’odi.

Com se senten quan es compara Bildu o l’independentisme català amb el terrorisme?

— E.M.: No es poden comparar amb una organització que matava gent per imposar les seves idees. Hi caben a la democràcia i fan servir vies pacífiques.

¿També hi caben per negociar uns pressupostos de l’Estat?

—  E.M.: Sí, i ho estan fent. Però dubto que Bildu vulgui formar part d’una lògica de governabilitat d’Espanya.

¿Felipe González o el PSOE haurien de demanar perdó pels GAL?

—  E.M.: La legislació espanyola considera com a víctimes del terrorisme les dels GAL des de fa molts anys. És una bona idea, perquè ho són.

Però no caldria el gest polític?

— B.S.: No hi ha un sol dirigent polític a Espanya que no condemni els GAL. No hi ha una sola manifestació pública de justificació, de rebuda o exaltació a algú que n’hagi format part. Espanya no té un problema a l’hora censurar qualsevol terrorisme.

El PP i el PSOE van xocar molt per ETA. Es va fer electoralisme?

—  E.M.: El procés de pau va ser un temps polític de molta intensitat. La política terrorista en aquell moment no era una política d’estat. Vam tenir un ambient molt enrarit.

—  B.S.: Sí. Una cosa és no estar d’acord amb una política i l’altra que això porti aparellats qualificatius d’intencionalitats que sobraven.

¿Estan a favor de l’acostament dels presos a Euskadi?

— E.M.: Al 100% a favor. La dispersió formava part d’una lògica de lluita antiterrorista per un terrorisme que no existeix des de fa 10 anys.

— B.S.: La política de dispersió perd el sentit quan ETA desapareix.

¿Estarien d’acord amb un referèndum d’autodeterminació?

— E.M.: No. Per mi no té sentit. Som una societat plural, còmoda en convivència plural, amb uns índex d’autogovern poc comparables.

— B.S.: Ho vam viure al pla Ibarretxe, i veig la realitat de Catalunya: les conseqüències socials, familiars, personals, econòmiques... No crec que societats com les nostres puguin respondre a una pregunta binària, perquè són complexes.