15-M, deu anys de la indignació que volia fer escac al sistema

Barcelona / Madrid“Quan esclata tot, veus que podia anar més enllà, semblava que estiguessis fent la revolució”. La sensació per a molts era precisament aquesta, la que descriu amb poques paraules Miquel Àngel Sànchez, que al costat de centenars de persones va decidir acampar a la plaça Catalunya de Barcelona ara fa deu anys, fart de patir les retallades associades a una crisi econòmica que el 15-M va voler traduir en democràtica. Probablement pocs s’imaginaven que la manifestació d’aquell diumenge 15 de maig del 2011, emmarcada en una onada de malestar gestada a les xarxes, desencadenaria en un moviment social que sacsejaria el sistema polític i social català i espanyol. Perquè l’esperit del 15-M era això, organitzar la indignació. Deu anys després, però, les conquestes materials derivades són minses i l’èxit més palpable és un canvi cultural per a milers de persones.

La convocatòria va córrer com la pólvora a través d’una plataforma emergent: Facebook. La proclama, convertida en plataforma, era “Democràcia real ja” i el lema “No som mercaderies en mans de banquers”. Moltíssima gent va veure-hi una oportunitat per canalitzar el seu malestar i que hi hagués canvis. “És la primera manifestació a què vaig anar per voluntat pròpia”, explica Fernando Santacruz, de Sant Adrià de Besòs, un dels acampats a la plaça Catalunya. Ara bé, no hauria sigut possible sense l’experiència prèvia d’un teixit social consolidat, puntualitza la sociòloga Carmen Haro, que es va implicar en la protesta de la Puerta del Sol de Madrid. V de Vivienda, els opositors a la llei Sinde o el No a la guerra són lluites precedents que conflueixen en el 15-M.

El malestar era creixent per la gestió de la crisi econòmica, que havia portat a les retallades més grans de serveis públics, i a la qual també s’hi havien anat sumant casos de corrupció. “La voluntat era solucionar problemes, però no al voltant d’una ideologia”, diu Simona Levi, activista i fundadora d’Xnet. “Té molt de caràcter disruptiu i imprevist”, relata l’exdiputat de la CUP David Fernàndez. La protesta va irrompre en plena campanya electoral per les eleccions municipals del 22 de maig, però no en va acabar de trastocar els resultats. Al contrari, el PP va arrasar a l’Estat -també a les generals de finals d’any- i CiU a Catalunya. El seu impacte es començaria a notar amb el pas del temps.

La dinàmica assembleària

Plaça Catalunya, com moltes places d’arreu de l’Estat -i després amb rèpliques en altres parts del món-, es va omplir de tendes de campanya, sacs de dormir i fogonets. Una petita ciutat per intentar posar les bases per revertir el sistema; de baix a dalt, començant per les formes de prendre les decisions. Les comissions i, sobretot, les assemblees multitudinàries van convertir-se en una de les imatges del moviment, amb les mans alçades com a signe d’aprovació. “Era molt difícil, una de les coses més impressionants que he fet mai”, recorda Sandra Ezquerra, sociòloga i membre de la comissió que s’encarregava de dinamitzar i organitzar les assemblees. “Eren maratonianes, però penso que serveixen, perquè creen l’hàbit assembleari com a manera de fer”, defensa Anna Martínez, sanitària de l’Hospital Clínic implicada en col·lectius sanitaris que també va participar en l’acampada de plaça Catalunya. És cert que no hi havia líders, coincideixen totes les veus consultades. Carmen Haro recorda que el dimarts 17 de maig, l’endemà que la policia desallotgés els primers acampats i s’aconseguís reocupar la Puerta del Sol, va posar ella veu al manifest per la simple casualitat que el tenia transcrit a mà en una llibreta.

Les jornades de protesta van obrir múltiples debats -amb xerrades de personalitats com Arcadi Oliveres o l’actual ministre Manuel Castells incloses-, entre els quals l’autodeterminació va jugar un paper secundari, segons apunta Ezquerra, tot i que David Fernàndez recorda que es va aprovar amb més del 80% dels suports.

El “desbordament democràtic” en què es va convertir la protesta, diu l’exdiputat, queda demostrat amb el fet que mai es va obrir cap expedient per desobediència als manifestants acampats a Barcelona. Sí que hi va haver, però, condemnes de presó per a vuit joves que van participar en la protesta que va envoltar el Parlament el 15 de juny i que va deixar imatges com Artur Mas i Núria de Gispert arribant-hi en helicòpter per participar en el debat dels pressupostos.

Els representants polítics, objecte de la crítica del moviment, van viure-ho amb incomoditat. El llavors conseller d’Interior, Felip Puig, va ordenar desallotjar la plaça el 27 de maig, amb càrregues dels Mossos que van deixar més de cent ferits i condemnes judicials contra el cap de l’operatiu, Jordi Arasa. Els indignats van aconseguir mantenir l’acampada i reforçar-la fins al 30 de juny, quan els Mossos i la Guàrdia Urbana van desallotjar el centenar de persones que encara hi dormien. La majoria ja havien anat marxant abans, amb l’objectiu de descentralitzar la xarxa cap als barris i municipis.

“Les persones que portàvem temps en diferents lluites ens vam anar coneixent. Va servir per tenir encara més persones organitzades”, explica Aurea Martín, implicada encara en col·lectius com Tanquem els CIE. “Per fer xarxa”, afegeix Anna Martínez. Ara bé, no tothom va continuar fent activisme després del 15-M. Miquel Àngel Sànchez, veí de Sant Joan Despí, va implicar-se en l’assemblea del seu municipi després del 15-M. Admet, però, “decepció” al cap d’un temps, quan va deixar-la. Fernando Santacruz, a banda de la PAH, també va entrar als comuns durant un temps, però en va acabar sortint. De tota manera, tots dos coincideixen en remarcar “l’aprenentatge” del 15-M. “Va afavorir que gent pensés en coses que ni es tenien en compte. Gran part de com veig el món em ve d’aquell moment”, diu Sànchez. “Va ser un despertar. Vam ampliar la mirada i vam sortir de la zona de confort”, apunta Javi Gómez, que va participar en l’acampada de Sant Joan Despí. De fet, va ser el 15-M, diu, el que el va fer decantar-se per treballar en educació. L’exregidora de l’Ajuntament de Barcelona i activista Gala Pin veu el 15-M com un “revulsiu” per a moviments clàssics com el veïnal i també per posar la llavor per a altres com el de l’habitatge, el feminisme o l’antiracisme. La prova més clara és la PAH, amb Ada Colau al capdavant, que va sortir reforçada.

El salt institucional

El moviment no només es va quedar a les places. El creixement de la CUP als municipis i la seva irrupció al Parlament n’és una de les conseqüències, però, sobretot, el naixement de Podem el 2014. “Podem no representa el 15-M, simplement és una expressió política del malestar”, diu la diputada lila al Congrés Lucía Muñoz, que va participar en l’acampada de Palma. El sorgiment del partit, que es va fer seves moltes de les demandes que s’havien sentit a Sol o a Catalunya, es llegeix com el salt a les institucions de la indignació que va ressonar a les places. Però no tothom ho veu així. “Podem roba un capital simbòlic al que fins i tot s’hi oposava”, diu Levi, que creu que el Partit X va ser el veritable hereu.

“Sense el 15-M no s’entén la fase que es va obrir el 2014 i el 2015”, defensa Ezquerra. Amb tot, especifica que el moviment era “molt més d’allò en què s’ha convertit Podem”. “El 15-M era més ingovernable, radical i rupturista. Podem és una evolució del 15-M en clau possibilista”, afirma.

La crisi democràtica es perpetua

El “no ens representen” va ser una de les proclames que va sonar amb més força fa deu anys. I la crida es podria tornar a fer sentir ara. “La crisi de representativitat no està solucionada”, assegura el politòleg Pablo Simón. “És un problema clàssic”, aclareix la sociòloga Marina Subirats, que recorda que fer el pas del carrer a les institucions suposa entrar “en la lògica de partits” i, per tant, adaptar-te al sistema que impugnaves. I això pot portar a perpetuar la desafecció política. “Una de les conseqüències negatives d’entrar a les institucions és que es van buidar els carrers”, lamenta Anna Martínez. “Hi ha certes problemàtiques socials i ciutadanes que no han trobat canal de resolució a les institucions”, admet el president d’Unides Podem al Congrés, Jaume Asens. Ho corrobora Gala Pin, que posa com a exemple les persones migrades, en molts casos sense dret a vot.

En un context de crisi sanitària i econòmica, i sense la crisi democràtica resolta, ¿és possible un altre 15-M? “Tant de bo”, coincideixen molts dels testimonis. “Segur que n’hi haurà, però és imprevisible saber quan i quines característiques prendrà”, defensa Subirats. “El 15-M va convertir la por en indignació”, recorda Asens, que avisa del perill que l’extrema dreta capitalitzi el malestar. “És un esclat social en un moment de crisi en què el malestar acaba emmarcant-se en paràmetres d’esquerres, i ara el malestar social, la crisi, l’està guanyant l’extrema dreta”, adverteix en el mateix sentit Gala Pin.

L’1-O, les mobilitzacions postsentència del Procés o les protestes per Pablo Hasél han sigut esclats socials en clau d’impugnació del sistema. “El 15-M i també la PAH col·loquen al centre la necessitat de desobeir. I això facilita que després hi hagi un 1-O”, diu Asens. Però no gaudeixen de la transversalitat que Carmen Haro veu en l’ecologisme o el feminisme, dos moviments on diposita la confiança per tornar a activar el carrer. És l’esperança dels activistes que beuen del 15-M perquè, tot i que el cicle segurament s’hagi tancat, la majoria de mancances del sistema que denunciaven fa deu anys continuen sent més vigents que mai.