Joan March, Fill Il·lustre de Santa Margalida, de moment

Santa MargalidaEl ple de l’Ajuntament de Santa Margalida de dijous vespre semblà una obra de teatre regional protagonitzada per un clàssic cacic mallorquí. El punt central del ple era la presentació per part del Grup Suma, a l’oposició i integrat pel PSIB-PSOE i independents afins a MÉS, d’una moció per revocar el títol honorífic de Fill Il·lustre a Joan March Ordinas. El ple, però, no tardà a convertir-se en una exhibició de fatxenderia i autoritarisme del batle, Joan Monjo (Convergència-El Pi), que governa amb el PP i que va conduir el ple amb la mateixa agressivitat i altivesa amb què Messala conduïa la seva quadriga a la pel·lícula Ben-hur.

El darrer pic que vaig veure qualcú tractar amb tanta arrogància i menyspreu els adversaris com el batle Monjo tractà dijous els representants de l’oposició fou al pàrquing d’una discoteca, fa anys, quan un jovenot alt i gros, ben protegit per una tropa d’amigots, escopí improperis i provocacions contra un parell de turistes que passaven per allà. La diferència és que els turistes s’hi tornaren i es defensaren com pogueren. L’oposició a Santa Margalida, en canvi, quedà paralitzada davant els atacs, les bromes ofensives i el to perdonavides del batle. Joan March, que sempre va fer gala d’una manera expeditiva i brutal de fer les coses, hauria estat orgullós del seu èmul.

Centrem-nos en el que havia de ser el tema principal del ple i que a la fi no ho va acabar sent perquè el batle Monjo així ho va decidir.

Amb totes les seves llums i ombres -i en aquest cas les ombres guanyen per golejada les llums-, és evident que el personatge de Joan March i Ordinas només es pot definir amb aquell qualificatiu pel·liculerament ianqui de ‘bigger than life’. És a dir, va ser un personatge “més gran que la vida”. Com sempre passa amb aquest tipus de figures, les controvèrsies que generen no desapareixen amb la seva mort. Tot el contrari: duren i, fins i tot, creixen amb el pas dels anys. És el que ha passat amb Joan March, en Verga, que, cinquanta-sis anys després de morir en un accident de cotxe, fou un dels punts més calents d’un ple municipal carregat de punts calents, crispat i anacrònic, almenys per la concepció tan histriònica i autoritària del poder del batle Monjo i per l’actitud tan mansa de l’oposició.

Com tot el que té a veure amb Joan March, la història del títol de Fill Il·lustre de Santa Margalida atorgat a en Verga és molt pel·liculera. El títol se li concedí el 1956, però que no se’n va saber res fins fa cinc anys, quan es va descobrir per casualitat, perquè l’Ajuntament de l’època no havia arribat a fer mai públic el nomenament. Per què no l’havia fet públic? Perquè la intenció del Consistori era donar-li el títol a canvi de doblers per al poble, però en March, “l’home més ric d’Espanya i una de les deu fortunes més importants del món”, no s’hi prestà, ressentit amb els habitants del seu poble natal.

Si no fos que hi ha morts per enmig, semblaria l’argument d’un vodevil. Hi ha morts per enmig, però. Per començar, hi ha el jove margalidà Rafel Garau, a qui el 1916 March ordenà d’assassinar, segons versions solvents d’historiadors, perquè era l’amant de la seva esposa. I per acabar, hi ha tots els morts de la Guerra Civil, dels quals March fou en part responsable en el seu paper de sufragador del cop d’estat feixista.

Tres raons per la revocació

Tres eren les raons argüides pel Grup Suma en la seva moció presentada per aprovar la revocació. 1) Que el títol de Fill Il·lustre li va ser concedit per un ajuntament no escollit democràticament. 2) Que el nomenament es va fer per agrair l’ajuda prestada per March al Movimiento Nacional. I 3) Que la figura de March no era ben vista per la majoria de margalidans. Segons l’oposició, les dues primeres raons entren en conflicte amb la Llei de memòria històrica estatal i amb la Llei de memòria democràtica aprovada pel Parlament balear, mentre que la tercera suposa un greuge i una traïció a la memòria de molts margdalidans que avui ja no hi són però que, en vida, consideraren que March no era digne de ser honorat.

A la fi, però, Messala-Monjo impedí que es debatés la moció. Agafà la paraula i, amb una rotunditat de mestre d’escola de fa mig segle, explicà: “Avui he fet un decret per iniciar l’expedient sobre la revocació del títol de Fill Il·lustre. Com que ho he fet avui dematí, i ja està firmat, el punt es retira de l’ordre del dia i queda com a competència del batle. S’ha d’instruir l’expedient. S’han de fer els tràmits segons el reglament. Vosaltres veniu aquí a fer el paperot, però això es farà segons el nostre reglament d’honors”. El cop d’efecte generà desconcert i indignació entre l’oposició, que com a mínim confiaven a poder debatre la qüestió.

El batle Messala-Monjo, però, enterrà la qüestió del títol de Joan March davall una muntanya d’altres punts de l’ordre del dia. A partir d’aquell moment, el ple passà a ser un monòleg del batle. A la portaveu del PSIB-PSOE, Beatriu Gamundí, i al dels independents afins a MÉS, Toni Reus, els va dir de tot. Vet aquí una antologia de frases que els va dir (van sense context perquè el context és el mateix Monjo, i no especific a qui anaven dirigides perquè sovint les amollà sense distincions ni manies): “No diguis dois”; “No interrompis”; “Cada dia aprenc coses noves amb vosaltres” (en to foteta total); “Vosaltres voleu complir la llei quan us va bé i no la voleu complir quan no us va bé”; “Calla, calla! Que t’hauré de treure defora! Al tercer avís, o al segon, et trauré defora!”.

És cert que s’ha iniciat un tràmit per llevar el títol a March, però és imprevisible el que pot passar. Amb tot això, de moment a Joan March se li manté el títol honorífic de Fill Il·lustre de Santa Margalida. Com tantes vegades féu en vida, March ha tornat a sortir-se amb la seva.