Marchena castiga els artífexs de l’1-O però descarta la rebel·lió
En el terreny de les especulacions, no eren poques les veus que informalment apuntaven abans del judici més important de la democràcia espanyola que el Tribunal Suprem redactaria una sentència més o menys “digerible” per a l’independentisme i l’Estat. El nou govern de Pedro Sánchez ja va introduir el canvi a l’Advocacia de l’Estat perquè acusés per sedició, amb peticions de penes de presó que se situaven just a la meitat de les que reclamava la Fiscalia, insistent en la tesi de la rebel·lió i la violència, que finalment el tribunal va descartar. Manuel Marchena ja ha passat a la història com el president de la sala que va jutjar nou exconsellers, dos activistes i una expresidenta del Parlament, i que va condemnar-los a entre 9 i 13 anys de presó per la concentració del 20-S i el referèndum de l’1 d’Octubre.
El judici es va allargar quatre mesos, amb un total de 52 sessions, per les quals van passar centenars de testimonis, entre ells polítics catalans i espanyols, responsables policials, agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil i ciutadans que van votar l’1-O. La imatge més impactant és la d’un Govern cessat al banc dels acusats amb el nou Govern observant des del públic, amb Quim Torra al capdavant. I no només per a l’hemeroteca, sinó que la vida política posterior al judici ha quedat impregnada dels al·legats dels mateixos acusats: l’“Ho tornarem a fer” de Jordi Cuixart, abanderat per Torra, i la crida al diàleg d’Oriol Junqueras en la seva declaració. Només uns mesos després, el seu partit negocia la investidura de Sánchez. El judici al Suprem va ser un punt d’inflexió d’una causa que té ramificacions obertes i que durarà anys.