Per què abdica el rei?

BarcelonaQuè ha precipitat l'anunci, aquest dilluns, de l'abdicació del rei Joan Carles per iniciar el procés de successió que elevi al tron el príncep hereu? Des de la salut fins a la desestabilització dels fonaments del sistema bipartidista, passant per la crisi territorial i el procés sobiranista català, sense oblidar els escàndols de corrupció, factors que poden aportar una explicació.

Motius de salut

La salut delicada del rei ha estat un dels elements que, especialment els últims anys, han anat afegint incertesa a la seva continuïtat al tron i fins i tot ha portat a especular, en diverses ocasions, sobre la possibilitat d'una abdicació. Les veus que apostaven per accelerar la successió al tron amb el rei en vida creixien en paral·lel a l'agreujament de la salut del monarca. Fins el punt que el setembre del 2013 els rumors creixents que apuntaven a una eventual abdicació imminent després de l'enèsima operació de maluc van obligar la Zarzuela a convocar una roda de premsa per desmentir-ho taxativament. "Cal posar fi a les tonteries dels últims dies", deia llavors un alt càrrec de la Casa del Rei, només tres mesos abans que el rei decidís l'abdicació i nou mesos abans que, efectivament, la renúncia fos un fet.

Els escàndols i el cas Nóos

El cert és que la decisió transcendeix després que els últims anys hagi caigut en picat la imatge de la monarquia, especialment pels escàndols protagonitzats pel rei i els cas de corrupció de l'Institut Nóos que ha portat a la imputació a la seva filla petita, la infanta Cristina, i el seu gendre, Iñaki Urdangarin, i que l'esquitxa a ell personalment. Va ser precisament per una lesió l'abril del 2012 que es va conèixer que el monarca estava participant en una cacera d'elefants a Botswana acompanyat per la seva amiga Corina zu Sayn-Wittgenstein, que també sortia embolicada en el cas Nóos. En el moment més dur de la crisi financera i del deute, amb un eventual rescat sobrevolant Espanya, la cacera de Botswana era la gota que feia vessar el got, i que obligava el mateix monarca a comparèixer, cap cot: "Ho sento molt. M'he equivocat i no tornarà a passar". Però el declivi de la seva imatge pública esdevenia ja llavors irreversible.

L'ocàs del sistema bipartidista

Ningú perd de vista que l'anunci arriba just una setmana després de la primera gran patacada encaixat pel sistema bipartidista sorgit de la Transició. Però en què pot afectar aquest factor a la successió a la corona espanyola? Cal tenir en compte que el Congrés haurà d'aprovar la llei orgànica que haurà de regular el procés de successió. La llei, ara per ara, rebria un suport d'una gran majoria del Congrés, comptant que PP i PSOE tancarien files amb una institució que no han qüestionat mai. Això sempre que a la greu crisi interna dels socialistes espanyols en ple procés de relleu del lideratge s'hi afegís una fractura sobre la conveniència de seguir perpetuant la institució monàrquica. Però si el declivi bipartidista experimentat a les eleccions europees es trasllada al Congrés a les eleccions del 2015, aquesta gran majoria es veuria eventualment encongida per l'auge de partits obertament contraris al sistema monàrquic, com és el cas de Podem, que actuen també com a falca per a les opcions com Izquierda Unida en l'opció republicana. Perquè quanta més oposició parlamentària recollís el procés successori, més qüestionada quedaria la monarquia.

Crisi territorial i procés sobiranista

Tot plegat esclata a 160 dies de la consulta del 9 de novembre sobre la independència de Catalunya i la incertesa que aporta sobre el model institucional nascut de la Transició que descol·loca un sistema que cada cop evidencia més factors que apunten al col·lapse. El repte democràtic català és segurament la patata calenta més gran que plana damunt del cap de l'Estat en aquests moments. Cal no perdre de vista, per un costat, la victòria d'Esquerra Republicana a les eleccions del 25-M, i per l'altre, que les veus que advoquen per una tercera via materialitzada amb una reforma de la Constitució o amb una disposició addicional a la Carta Magna, veuen amb esperança que el príncep hereu pugui donar empara a aquesta solució a mig camí entre la independència política i el manteniment de l'statu quo.