Així va alimentar el PP el discurs que nodreix el moviment ultra

BarcelonaVa ser el 1980 quan el nord-americà Sidney Blumenthal va llançar el concepte de "campanya permanent" per descriure com la política s'havia enfocat ja de manera inequívoca a una cursa per guanyar les eleccions següents. A la mateixa època també es comença a posar de moda entre els sociòlegs el concepte de "polarització", primer basat en la desigualtat econòmica, però que després es va estendre a altres àmbits. Podríem dir que la fusió dels dos conceptes és el que defineix la política actual, amb exemples extrems com el de Donald Trump, però que en el cas espanyol té unes característiques pròpies que han derivat en l'esclat de violència davant les seus socialistes dels darrers dies per part d'elements ultres.

La galàxia ultra que hem vist en les manifestacions no neix del no-res, sinó que s'alimenta d'un ecosistema mediàtic i d'un discursos que no han estat elaborats en cap soterrani sinó en les plantes nobles del carrer Génova, és a dir, a la seu del PP espanyol, des de fa dècades. L'estratègia de la crispació es va assajar amb èxit en el període 1993-1996 per forçar un avançament electoral i fer fora Felipe González. Però va ser a partir del 2004, amb l'arribada a la Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero després dels atemptats jihadistes de l'11-M, que es posa en marxa amb totes les conseqüències.

Fixem-nos que la dreta mai va dubtar de la legitimitat dels governs de González, simplement considerava que eren perjudicials, però en el cas de Zapatero això canvia: aquell govern espanyol era il·legítim perquè havia arribat al poder a causa d'un atemptat terrorista que tenia com a objectiu castigar el PP per la invasió de l'Iraq i influir en el resultat electoral. José María Aznar va ser el pare intel·lectual d'aquesta idea, però va ser el periodista Pedro J. Ramírez qui es va encarregar d'alimentar la teoria de la conspiració durant anys. Mentrestant, al Congrés, Mariano Rajoy va acusar Zapatero de "trair la memòria dels morts" d'ETA. El binomi govern il·legítim/govern traïdor ja estava en marxa.

L'objectiu del PP va ser, tant en aquell moment com ara, crear una situació irrespirable que comportés un avançament electoral com el del 1996, però només se'n va sortir quan va arribar la crisi. Amb Pedro Sánchez van aplicar la mateixa plantilla des del primer dia, però ara les coses havien canviat. Ni als anys 90 ni al 2004 hi havia les xarxes socials. Quan arriba el 2018, amb la moció de censura, ja han proliferat els mitjans de dreta i extrema dreta que competeixen per veure qui la diu més grossa i les xarxes són el mitjà ideal per fer inocular discursos d'odi a l'audiència. El Procés, a més, té una conseqüència inesperada per al PP: l'electorat de dreta dura se sent humiliat la jornada de l'1-O i passa primer a Cs i després cap a una formació inequívocament ultra com Vox.

Aliança amb els poders econòmics

Durant els darrers cinc anys, en diferents graus, el PP ha mantingut el mateix discurs i la mateixa estratègia, amb una sòlida aliança amb els poders econòmics. Des de programes de prime time com El hormiguero i El programa de Ana Rosa s'ha demonitzat Sánchez i s'han deshumanitzat tant podemites com independentistes. Des de la ràdio de la Conferència Episcopal espanyola, la cadena Cope, personatges com Carlos Herrera han insultat dia sí dia també Sánchez i els seus aliats, igual que Federico Jiménez Losantos des d'EsRadio. Articulistes com Jorge Bustos a El Mundo han dibuixat Sánchez com un autòcrata. I, finalment, Vox i els seus terminals mediàtics parlen obertament de "cop d'estat" i criden a la policia a desobeir les ordres dels seus superiors. A algú li pot estranyar que després d'anys amb aquests discursos hi hagi gent que se senti interpel·lada i cregui que ha de sortir al carrer a defensar Espanya?

L'error del PP és pensar que podria cavalcar el tigre i graduar aquest discurs a conveniència, però ara es troba que la protesta l'ha desbordat al carrer i Vox i el moviment ultra en general li ha robat la cartera. Ha jugat amb foc i s'ha cremat. I, a sobre, al davant es troba una persona, Pedro Sánchez, que es mou bé en la polarització i en sap treure rèdit, tal com es va veure a la campanya electoral. La tècnica de Sánchez és la del judoka: es tracta d'aprofitar l'impuls de l'altre per fer-lo sortir del tatami. El resultat per al PP no pot ser més desesperançador: ha fracturat la convivència a Espanya, ha dividit l'espai de la dreta i ha forjat un bloc progressista/plurinacional que li barra el pas a la Moncloa. A més, Alberto Núñez Feijóo ha anat massa lluny per ara fer-se enrere i virar la nau, cosa que l'obligaria a declarar la guerra a l'eix Aznar-Ayuso. Ara està obligat a mantenir el rumb, encara que sigui per xocar contra les roques.