Un Ajuntament d'anada i tornada

PalmaFins aleshores, havia depès de la seva veïna Eivissa. El 1822, es va crear l’Ajuntament de Formentera –s’està commemorant aquest segon centenari– i des del 2007 l’illa és governada pel seu Consell. Però aquella de tenir ajuntament propi no va ser una decisió irreversible: el 1870 l’illa va tornar dependre de l’Ajuntament de Vila, el 1888 recuperava el seu ajuntament propi i encara a començament del franquisme se’n tornava a plantejar la desaparició.

Fins que arribaren les –relatives– ‘vaques grasses’ del turisme, mai no va ser fàcil la vida a Formentera, per la seva limitació de recursos, començant per l’aigua potable –d’escassetat “crònica”, segons l’historiador Josep Antoni Prats i la filòloga Esperança Marí. Curiosament, els prehistoriadors Benjamí Costa i Jordi Fernández registraren a Formentera 35 jaciments prehistòrics, i a Eivissa només set. Això no vol dir, necessàriament, que hi hagués més habitants, sinó que haurien arribat més restes als nostres dies.

Després de la conquesta cristiana del segle XIII –subratlla l’historiador Miquel Àngel Casasnovas–, la repoblació de Formentera era “problemàtica a causa del seu aïllament”.

La pesta negra del 1348 encara ho va fer més dificultós. A final de segle quedà “completament deshabitada”. El rei Pere el Cerimoniós intentà de nou poblar-la, però “aquests esforços resultaren infructuosos”: l’any 1409 ja no hi restaven habitants.

No va ser fins a finals del XVII, gairebé tres segles més tard, que s’inicià el repoblament, a partir d’una concessió sol·licitada pel patró eivissenc Marc de Joan Ferrer, amb colons de l’illa veïna. El 1738, assenyala l’historiador Joan Marí Cardona, es va acabar de construir l’església de Sant Francesc Xavier: “A l’instant hi posaren artilleria damunt”, que no es va retirar fins al 1830, senyal que encara es temien atacs des de l’exterior.

A les darreries del XVIII, informa Marí Cardona, “la totalitat de les terres de Formentera, bones o dolentes, s’havia ocupat”, una part “fraudulentament i sense cap títol de propietat”. Els propietaris “s’obligaven a construir una paret que tancàs” tota la seva finca, “perquè les aigües no arrossegassin la terra”.

Segons Marí i Sans, des de finals del XVII fins als anys 60 del XX “les formes de subsistència” dels formenterencs “no variaren substancialment”. Amb una perspectiva d’‘autarquia’, és a dir, de bastar-se per si mateixos, la majoria feien de tot: conreaven la terra, però també pescaven, explotaven el bosc i sovint recollien sal, un recurs bàsic de l’illa –quan s’aprofitava bé, que no era sempre. Fins al segle XX ben entrat, “no es pot parlar de comunicacions regulars” amb Eivissa. El 1948 existia un transport “tres o quatre pics per setmana”, però el feia servir “un grup reduït” de persones. Els formenterencs s’aconseguien ells mateixos el que havien de menester, ben poca cosa. I ara ens queixam...

“L’illa de les dones”

La Il·lustració, a finals del XVIII, fou un temps en què, des del poder polític –i des de l’Església, la seva aliada–, es plantejaren reformes per millorar la dura vida dels illencs. L’etapa del bisbe d’Eivissa Manuel Abad y Lasierra, indica l’historiador formenterenc Santiago Colomar, fou particularment activa: s’hi establiren tres demarcacions parròquials –Sant Francesc Xavier, Sant Ferran i la Mare de Déu del Pilar, és a dir, la Mola–, es va plantar “un gran nombre de figueres i garrovers”, es va incrementar “espectacularment el conreu de la vinya”, es va comunicar l’Estany Pudent amb la mar i es va fer feina en el camí de la Mola, fent servir presidiaris.

Encara més avançats que els il·lustrats eren els liberals, que a les Corts de Cadis, durant la Guerra del Francès, aprovaren una Constitució que establia ajuntaments per a les localitats de més de mil habitants. Aquesta mesura es va posar en pràctica en el seu breu període de govern, del 1821 al 1823, i fou així com, l’agost del 1822, es creà el de Formentera. Tenir ajuntament propi, però, no suposava disposar de més recursos. Uns mesos més tard, narra Colomar, el batle de Formentera “va demanar auxili a l’Ajuntament d’Eivissa davant la misèria que patia l’illa”. El 1837, “alguns habitants” de la Mola sol·licitaren el seu propi consistori, sense èxit.

Com que els recursos eren escassos, de vegades se n’abusava. El 1845, indica l’economista Joan Carles Cirer, “sembla que el bosc formenterenc havia estat arrabassat gairebé totalment”, amb la conseqüència de que mancava combustible per al consum domèstic i “una part dels estanys de les salines” havien resultat “enterrats per les arenes de la costa, en haver-se tallat el bosc que els protegia”.

Amb les poques perspectives que es presentaven als formenterencs, no és estrany que anar-se’n fos una alternativa ben estesa. Calcula el professor Jaume Verdera que, encara cap al 1900, el 25% de la població va emigrar a Amèrica, sobretot Cuba, l’Uruguai i l’Argentina. “La majoria emigraven durant la seva joventut i normalment retornaven anys més tard, amb diners estalviats”. Eren majoritàriament homes, per la qual cosa Formentera fou coneguda com “l’illa de les dones”, que eren les que es quedaven.

Sobre el cens de població del 1900, el metge i investigador Enric Fajarnés recull com Formentera tenia llavors 440 edificacions, 16 de les quals estaven desocupades. L’illa havia passat d’una densitat de població –habitants per quilòmetre quadrat– de només 4,32 el 1778 a 19,58, que no era gaire alta, si es compara amb el 41,71 d’Eivissa, més del doble; el 67,65 de Mallorca, o el 56,51 de Menorca. Tot i així, el creixement es mantingué: fins al 1940, “cada dècada la població superà la de deu anys abans, sense excepció”, segons els investigadors Miquel Juan i José Ramón Mateos.

Colomar enumera unes quantes obres públiques, prou necessàries, que eren sol·licitades i fins i tot aprovades, però no s’arribaven a concloure. El 1858, l’Estat treia a concurs la neteja dels estanys, però de menys de la meitat de la seva superfície. El 1892, no es disposava “de cap carretera general i les infraestructures portuàries eren pràcticament inexistents”. El 1917, es demanava la unió telegràfica amb Eivissa, però “la falta de recursos de l’Administració va paralitzar el projecte”. El 1928 es projectava una carretera de Sant Francesc al cap de Barbaria, “però aquestes obres no s’arribaren a fer”. Marí Cardona afegeix que “la carretera de la Savina al far de la Mola va fer-se els anys 1923-1925, malgrat que s’havia projectat a la darreria del segle XIX”.

La suposada propietat de l’Estany del Peix

Això, quan les decisions de l’Estat no eren, directament, perjudicials per als formenterencs. El 1897, indica Marí Cardona, el govern estatal “va inscriure a nom seu” l’Estany del Peix, fent servir la desamortització –confiscació de béns a l’Església– i argumentant que era de propietat eclesiàstica, i el va vendre. S’ha de dir que no existeix “cap menció” d’aquesta suposada pertinença. Els formenterencs, afegeix el professor i investigador Vicent Ferrer Mayans, en reivindicaren l’ús públic ja el 1932 i refusaren la seva urbanització el 1983, fins a aconseguir que es convertís en l’espai públic que és actualment.

La revolució ‘Gloriosa’ del 1868 va derrocar la reina Isabel II i l’any següent, el 1869, recull Colomar, l’Ajuntament de Formentera va sol·licitar a la Diputació –l’organisme que el centralisme liberal havia establert a totes les províncies– “l’agregació del seu terme municipal al de la ciutat d’Eivissa”, la qual cosa es va posar en pràctica l’1 de gener següent. “Per compensar la pèrdua d’autonomia, aquell mateix any s’establiren a l’illa” –a la fi!– “les primeres escoles públiques elementals, una per a nins i una per a nines”.

Ja amb la restauració dels Borbons, “alguns sectors” de Vila, afegeix l’historiador formenterenc, “veien amb bons ulls” tornar a Formentera l’Ajuntament propi. El 1886, el setmanari El Ebusitano “va criticar obertament” l’annexió de setze anys enrere, “considerant que només havia servit per augmentar la quota de consum de la capital”. La segona segregació –aquesta, definitiva– la va aprovar la Diputació l’abril del 1888, “després de rebre una sol·licitud signada per la major part dels habitants” de la Pitiüsa menor, i el 15 de gener següent es constituïa el consistori sota la presidència de Josep Serra Noguera, que ja havia estat batle a l’etapa anterior.

Sembla, però, que la possibilitat de regir-se per si mateixos –relativament, perquè eren temps de centralisme estatal ferri– no mobilitzà els formenterencs tant com calia esperar. El 14 de gener del 1890, recull Colomar, El Ibicenco feia públic que, com que els veïns de l’illa no havien anat a les urnes, no s’havia pogut constituir el consistori, i era la segona vegada que això passava. Separar-se havia estat un error, deia el periodista, i “anava en contra dels interessos dels mateixos formenterencs”. Tampoc no disposava, l’Ajuntament restaurat, dels recursos que necessitava: “El gener del 1910, un arqueig extraordinari va posar de manifest que pràcticament no hi havia diners a la caixa municipal”.

Encara al primer franquisme, segons Colomar, les noves autoritats “plantejaren la necessitat” d’una nova organització municipal “que suposava la desaparició del terme municipal de Formentera”. El febrer del 1942 es consultà els responsables locals, que “es mostraren contraris a la desaparició del municipi, tenint en compte la seva condició d’illa”. Això sí, les penúries continuaven: el mateix any, la Diputació “va entregar a l’Ajuntament de Formentera 10.000 pessetes per alleugerir la precària situació” de l’illa. Encara havien de passar uns anys per girar la truita.