Antich i Sampol, 25 anys després del Pacte de Progrés: "No només ens enfrontàrem a la dreta política"

AlgaidaFrancesc Antich i Pere Sampol, un algaidí i un montuïrer, foren la cara més visible del primer pacte de govern d’esquerres, el Pacte de Progrés (1999-2003). El 27 de juliol va fer 25 anys que Antich (PSOE) va prendre possessió com a president del Govern. Fou amb el suport del PSM i Esquerra Unida–Els Verds. Sampol va ser el vicepresident d’aquella primera aposta de pacte que fou un mirall arreu de l’Estat.

Vint-i-cinc anys després hem parlat de la història amb els dos protagonistes. TotPla els reuní fa uns dies a Cal Dimoni. I el primer tema de conversa fou la salut. Francesc Antich Oliver (Caracas, 1958) i Pere Sampol Mas (Montuïri, 1951) ja pentinen anys i en els darrers mesos la salut no els ha acompanyat gaire.

Pocs dies després d’haver format Govern es va fer un gran sopar a la plaça d’Algaida. Allà, Pere Sampol va explicar com havia anat la negociació del Pacte. Va dir una cosa així: “El primer dia tot estava tancat i fermat, però jo no ho veia clar. Passaven els dies i tothom em veia trist. ‘I què et passa si ja ho tenim tot acordat?’, em deien. Fins que no vaig poder pus i ho vaig dir: Com voleu que un montuïrer faci president un algaidí?!!”

— Francesc Antich. (Rialles) Sempre hi ha hagut rivalitat. Encara ho record això. Però aquella rivalitat existent entre els dos pobles s’ha calmat molt. Un temps, amb els equips de futbol i amb tot això, hi havia més rivalitat, però els dos pobles sempre han estat molt mesclats.

— Pere Sampol. S’ha de dir que, baldament jo digués això, amb Algaida era dels pobles que hi havia hagut més relació. Jo crec que hi havia més rivalitat amb Porreres i fins i tot amb Sant Joan, perquè amb Algaida fixau-vos quants de matrimonis… del nostre temps i d’ara, casats entre persones dels dos pobles. Tal vegada per això em vaig permetre fer la broma.

— F.A. Teniu en compte que la meva padrina era de Montuïri i ma mare hi va tenir la dida. La relació amb Montuïri sempre ha existit.

Quatre anys abans d’aquell pacte del Govern ja vàreu pactar al Consell de Mallorca. Van ajudar aquells anys a la institució insular per després fer el bot al Consolat?

— F.A. Sí, jo crec que va ser un bon entrenament. A més, el pacte del Consell en tema d’urbanitzacions va fer una punyetera feinada.

— P.S. Vam fer un esclafit els darrers quatre o cinc mesos abans de les eleccions, quan vam desclassificar desenes d’urbanitzacions. Més de 200.000 places. Valldemossa… eren urbanitzables no consolidats.

— F.A. Una feinada! A més de totes les altres àrees, com amb el català…

— P.S. Equipaments culturals, teatres… Damià Pons va fer una feinada. També en temes socials es va fer.Aquells anys teníem el pacte de progrés al Consell i Matas, al Consolat. Aquest volia competir amb el Consell per la protecció del territori i va ser quan va fer les Directrius d’Ordenació del Territori (DOT). Va ser tal vegada la legislatura més proteccionista que hi ha hagut.

— F.A. Molt proteccionista. Després del Pacte, quan el van fer ministre de Medi Ambient va tornar als camps de golf i a les autopistes. Tant li era pegar d’un vent com de l’altre. Es demostrava amb allò de les fotos. Quan arribàrem al Govern vam trobar capses i capses de fotos. Era aquesta idea d’agradar passi el que passi, era una cosa poc ideològica.

— P.S. El fotògraf que anava amb ell per tot va fer una feinada. Quatre o cinc mesos abans de les eleccions, es va passejar per tots els pobles. I hi ha una anècdota molt bona que no record qui la va contar, diria que Xisco Quetglas o Francesc Triay a la tribuna del Parlament. Anava de visita casa per casa, feia fotos i després les hi enviava. Es feia la foto amb aquella velleta i uns dies després aquella dona rebia la foto a ca seva. Hi va haver publicistes que em van dir: "Vosaltres en reis, però això és molt eficaç". Bé, l’anècdota és que, crec que era a Felanitx, que ja se n’anava del poble i va passar per devora l’església i allà hi havia uns nuvis que s’havien acabat de casar i tots els familiars es feien fotos. Va botar del cotxe i es posà a la foto. Tothom va quedar astorat. (Rialles).

D’aquell Pacte de Progrés al Govern de les Illes, de què n’estau més orgullosos?

— F.A. Aquell primer Pacte va ser una revolució. Heu de tenir en compte que feia molts, molts d’anys que sempre governava la dreta.

— P.S. Des del temps del rei en Jaume!

— F.A. Va ser un aireig. Ho va tocar tot. Moltes vegades es xerra del Pacte només pel tema més urbanístic i d’espais naturals, etc. Però va ser un pacte que, a més, vàrem trepitjar tot allò que havíem de trepitjar. Es va fer el Pla hidrològic, es varen fer els primers plans de residus de Mallorca, d’Eivissa i Formentera i de voluminosos. Es va fer la Llei de comerç i la moratòria, amb un enfrontament amb les grans superfícies brutal. Els residus, que estaven avesats a dur-ho a abocadors… que ho dominaven tres o quatre. I es va fer tot el tema territorial, l’ecotaxa amb els hotelers, el Parc Natural... Hi va haver moments que havien de demanar número per venir a manifestar-se davant el Consolat. I les manifestacions eren de na March per amunt i venien amb les tractorades…

— P.S. La pagesia es va alçar.

— F.A. Va ser un pacte amb molta feina en temes de cohesió social. L’altre dia, Aina Calvo, a una pregunta de Vox al Senat, va contestar: "Miri, jo represent una comunitat autònoma on hi va haver un Govern el 1999 que va aprovar la Llei de cremallera que ara, més de vint anys després, l’aprovam a Espanya". Nosaltres fa 25 anys vàrem aprovar la Llei de parelles estables, la targeta bàsica… En temes d’educació n’estic orgullosíssim, tots vàrem decidir fomentar l’educació, sabíem que era primordial. La República i el Pacte de Progrés són els que més han invertit en escoles. Diversitat, Formació Professional, més mestres… hi va haver una inversió brutal. Temes de sanitat, 42 unitats sanitàries arreglades, dotació de Son Llàtzer, recuperació de les competències de Salut, la reforma del psiquiàtric... Quan jo vaig entrar al psiquiàtric, que ho anàrem a veure, semblava que entraves a un indret de mil anys enrere. Vam fer unes inversions en els temes socials molt potents.

— P.S. Basta veure el debat que tenim 25 anys més tard: la saturació, la degradació del patrimoni, del medi ambient... I pensau que vam tenir una oposició violenta.

— F.A. Dura! Mai no s’havia vist com la d’aquell primer Pacte de Progrés.

— P.S. Pel tema del Parc Natural de Llevant, l’Ajuntament de Son Servera va estar devers 15 hores amb el batle i regidors sense poder sortir. A Sóller, el batle Joan Arbona, que era nostre, feia un Pla Territorial més restrictiu, i ara els sollerics gemeguen perquè estan saturats! Idò van fer una manifestació davant l’Ajuntament cantant: "Alcalde dimisión, coche bomba solución". Això cridaven les bèsties de la dreta. Ara ho pateixen. L’ecotaxa, cada empresa turística va fer una derrama de 3.000 euros per posar anuncis en contra als diaris. Hi havia un nivell de crispació brutal.

— F.A. Brutal, brutal. Teniu en compte que en els altres governs els sectors anomenaven els consellers. El conseller de Turisme, la primera vegada que l’anomenava un Govern va ser el nostre. Normalment, havia de tenir aquiescència del poder econòmic. Nosaltres no només ens enfrontàrem a la dreta política. Hi havia una dreta econòmica que veia que volíem posar ordre… La manifestació d’agricultura va ser de terratinents. Hi havia més tractors de constructors que de pagesos.

— P.S. La manifestació dels Rolex.

— F.A. Jo crec que el temps del Pacte vam posar els fonaments de la feina que havien de fer durant molts d’anys tots els altres pactes. Estava tot molt ben plantejat.

— P.S. Sincerament pens que si haguéssim pogut tenir continuïtat, no estaríem en la situació que estam ara.

— F.A. No! I va venir d’un pèl. Formentera ens va girar.

— P.S. Va haver-hi una pressió brutal del sector hoteler damunt els treballadors, que, a més a més, va coincidir que hi havia hagut l’atemptat de les torres bessones l’any anterior. I el turisme va baixar un 2%. Era la por de volar, però van dir: "Ho veis, l’ecotaxa?".

— F.A. Pensa que hi va haver hotelers que el sopar de Nadal el van fer a l’estiu, abans de les eleccions, per dir als treballadors que si votaven el Pacte de Progrés, haurien de tancar l’hotel, així talment. A més, hi havia diaris molt progres d’aquesta illa que quan els omplien de duros per publicitat no eren tan defensors de l’ecotaxa.

Així i tot, no hi va haver punts conflictius dins els partits del Pacte?

— F.A. Bé, hi havia debats, però nosaltres sempre dèiem el mateix: benvinguts els debats, hi ha pluralitat.

— P.S. Record que dúiem tres o quatre mesos de Pacte i prenia cafè al Parlament amb una periodista castellanoparlant i em va dir: "Pere, pensa que tots els periodistes cercam una primícia, un titular que no és altre que ‘El Pacte se ha roto’". La dreta treballava molt per a això, però també des de mitjans suposadament progressistes es van magnificar molt les diferències que hi havia.

En parlar de sectors, quin d’aquests que no fos un partit polític va fer més feina per rompre el Pacte?

— F.A. L’hoteler amb l’ecotaxa. Sense perjudici que tota la part dels terratinents amb els espais naturals va ser molt dur.

— P.S. Sí, perquè el que va ser el sector de petita empresa, comerç i indústria va estar molt calmat.

— F.A. No fa molt era a un sopar on hi havia un parell d’empresaris del comerç, i un d’ells va dir: "L’any del Pacte van fer molt bona feina, Pere va fer molt bona feina". I jo vaig dir "sí, però quants el votàreu?". Tothom va callar.

Un dels grans temes d’aquell moment degué ser Majorica, no?

— P.S. Va ser el problema que em va llevar més la son. Era una empresa històrica que va caure en mans d’uns especuladors, d’això que veus al cinema que compren empreses, les trossegen i les venen. Feia mesos que durava i ho va comprar l’empresa de gasoses La Casera, i hi havia un merder. Un dia em telefonà una secretària dient que el senyor tal, no en record el nom, de Majorica demana hora. Va venir l’endemà i ens demanava, aleshores, una injecció directa de dos mil milions de pessetes. Vaig parlar amb Joan Mesquida i em va dir: "Com podem donar això o qualsevol cosa sense convocatòria pública?". Hi va haver militants del PSM que em telefonaren per pressionar. I després, va venir un català, ho va comprar i va reflotar l’empresa; no ens va costar res i es van salvar quasi tots els llocs de feina.

Quan éreu president, anàveu amb el cotxe Renault 4L fins a Agama i allà us venia a cercar el cotxe oficial?

— F.A. No, això és una llegenda urbana. Quan jo manejava el 4L era quan estàvem al Consell i en aquell temps entràvem dins el pati petit de l’edifici. Sempre hi havia dos cotxes vermells: el descapotable de Maria Antònia Munar i el meu 4L. Jo li deia que qualsevol dia m’equivocaria.

— P.S. El que va ser dur va ser el pacte del Consell amb la presidenta.

És la pregunta que ara venia…

— P.S. Record que érem amb Maria Antònia Munar i dos vicepresidents: Paco Triay (PSOE) i jo. Cada dimecres teníem reunió de dotze a dues perquè més prest era impossible [riu irònicament] i jo arribava a ca nostra i era com si m’haguessin tret sang. La competència electoral era el PSM amb UM perquè ella, UM, no tenia confrontació electoral amb el PSOE.

— F.A. No. A l’inrevés, li anava bé perquè fugia del fet que el PP se la volia menjar, i per això va pactar amb nosaltres. Munar jugava amb el poder de "nosaltres podem pactar aquí i podem pactar allà", i aquest joc a ella li convenia perquè se’n volia desmarcar; si continuava amb els pactes amb el PP se la menjaven.

— P.S. Jo record que hi va haver una concentració del GOB, no record per quin tema era, un dia que teníem Consell de Govern i nosaltres vàrem davallar i hi havia cent o dues-centes persones; hi havia Miquel Àngel March aleshores. I vaig dir: “Aquí hi ha majoria per això que demanau, el problema és al Parlament que no la tenim". Necessitàvem els tres vots d’UM per aprovar les lleis. Us manifestau per demanar una llei aquí? És al Parlament!

— F.A. Jo em vaig enfadar molt aquest dia perquè varen venir els del GOB a fer una manifestació amb el lema ‘Pacte de Progrés, pacte de ciment’ un parell de dies abans de les eleccions. Un pacte que s’havia pegat hòsties amb els dels residus, amb els dels parcs naturals, estàvem amb l’ecotaxa amb els hotelers, també amb l’Estat per no fer autopistes i que vinguessin amb aquestes va ser una de les coses que em va fer enfadar.

— P.S. Això va ser indignant.

— F.A. I després va venir una legislatura amb el camp de polo de Campos, camps de golf, a Eivissa i Formentera no sé quantes excepcions a la Llei d’Espais Naturals i totes les autopistes. En temes de llengua i d’identitat, Damià Pons va fer una feinada. Es va entrar dins l’Institut Ramon Llull, es va fer Som Ràdio, es va crear el Consell Social de la Llengua, és a dir, hi va haver un pla de xoc per la llengua… Joan Melià i Damià varen fer una feinada.

— P.S. Teníem un equip fantàstic.

— F.A. I a més tenien una cosa clara que moltes de vegades no s’ha tingut clar. La batalla no és a Porreres o Sineu o Algaida. La batalla és a l’Arenal i llocs així. Com actues amb la gent jove d’aquests indrets? És ben igual que ara amb la política. Tenim un problema greu amb la gent jove, molt escorada, però hem de tenir clar que no tots els que voten Vox són feixistes. Per tant, l’esquerra ha de fer un bon pensament amb totes aquestes coses. Ho dic en el sentit que s’ha de ser un poc més agressius amb els temes socials. Sobretot, les respostes tarden molt. És a dir, hem creat tanta burocràcia que per fer habitatges socials necessites cinc anys i això no pot ser, hi ha d’haver respostes més ràpides.

— P.S. Jo crec que ara ho tenen més difícil que en el nostre temps perquè, clar, nosaltres ho teníem més bo d’identificar perquè lluitàvem contra topònims. Els Canons, el Trenc… ara és una pluja d’aquesta que et ve de costat que els paraigües no et serveixen de res. Ha estat una progressió geomètrica i la veritat està difícil.

Com veis ara la irrupció de l’extrema dreta?

— P.S. Jo la vaig veure quan vaig estar en el Senat (2007-2011). Aquest concepte d’Espanya… a mi ja me n’havia advertit Tòfol Soler. Quan em varen nomenar senador autonòmic el vaig trobar i em va dir “no faràs res! Allò és Santiago y cierra España“.

— F.A. Jo, dins el Senat, fent una intervenció en tema de memòria històrica, record com alguns del PP, després de la resposta dels seus, venien a demanar-me disculpes.

— P.S. A mi m’insultaren el dia que vàrem parlar de memòria històrica.

— F.A. Allà hi col·loquen els que no poden anar al Congrés i és l’ala més dura de tot. El Senat és una cosa brutal.

— P.S. Sí, a més veus que hi ha molts de doblers darrere, que tenen televisions… això està molt organitzat a escala global.

— F.A. De fet, ara el moviment d’Abascal és per posicionar-se a l’escala global d’Orbán, primer ministre d’Hongria, i amb tota aquesta línia.

— P.S. I ha començat per Sud-Amèrica i aquí quan mires aquestes sentències i aquests pronunciaments públics dels jutges… això escandalitza.

— F.A. Jo crec que hi ha un tema que l’esquerra ha de cuidar molt. Hi ha molta gent jove que cobra el que cobra i té mil dificultats. Els hem de donar respostes i crec que, qualque vegada, fugir del que és l’eix central de la cohesió social no és bo i s’ha de ser un poc més radical amb això. Hem de tenir la capacitat d’actuar més ràpidament. No pot ser que xerrem d’habitatge i necessitem mil anys per acabar de tramitar. La cosa ha de ser més ràpida. Així com en algun moment s’ha fet un decret per, per exemple, fer el parc BIT o algunes altres coses, no queda més remei que en segons quines coses començar a pactar-ho i actuar amb més rapidesa perquè, si no, molta gent jove que no és feixista vota aquests partits. Perquè el que ens ha de fer pensar és que a les barriades allà on guanya Le Pen és a les barriades on guanyaven els socialistes anteriorment. Això ens ha de fer pensar una mica.

— P.S. És a dir, que si et donen castanyes que sigui pel que tu deies, perquè els has tocat en el viu i no per debats estèrils o secundaris, sinó que realment vas a l’arrel del problema que és econòmic.

— F.A. La dreta, en aquests moments, ha aconseguit posar l’esquerra com la que posa problemes i no soluciona les coses. És a dir, tota aquesta idea de llibertat i tota aquesta història que ven Ayuso ho fan com a contraoferta, que els altres només posaren emperons. Pot ser el canvi climàtic i la immigració… moltes de vegades no es combat així com toca. No és fàcil perquè és un poc el que deia Pere: en aquests moments ho tenen molt més difícil perquè hi ha molta més uniformitat entre els mitjans de comunicació, que estan tots en mans de qui estan i tenen un domini brutal de les xarxes socials. L’esquerra té un dèficit amb aquesta història perquè la part empresarial, el poder econòmic amb tot el que és l’era digital s’ha emmotllat molt més aviat i a l’esquerra li està costant. Jo crec que així com la dreta ha tingut una xarxa d’instituts que ha anat pensant com han d’actuar, l’esquerra amb això sempre hem anat un poc per darrere perquè, com que teníem la raó, per què havíem d’estudiar com vendre-ho? Però a l’hora de vendre la raó que tens ho has de vendre bé perquè arribi a la gent, i amb això hi tenim un dèficit.