El primer ball comunista del Pablo Iglesias expolític

Rivas VaciamadridA la primera festa del Partit Comunista d’Espanya (PCE) amb militants asseguts al consell de ministres –Yolanda Díaz i Alberto Garzón–, l’any que es compleix el centenari d’aquesta formació històrica a l’Estat reapareix Pablo Iglesias. Qui va portar l’espai d’Unides Podem al govern espanyol, ja fora de la política, és rebut a l’espai Pasionaria del recinte firal de Rivas Vaciamadrid al crit de Sí se puede, el mateix amb què va néixer i créixer Podem, el partit que va cofundar. Per ser justos, la pandèmia va impedir que el 2020 el PCE celebrés les seves primeres festes amb militants al consell de ministres i Iglesias, que no n'és afiliat, al capdavant.

L’exvicepresident segon de l’executiu espanyol s'ha tornat a deixar veure –més enllà de tertúlies i articles en mitjans de comunicació– en una xerrada sobre Governar o tenir el poder, l'etern debat a l’esquerra transformadora. Tant és així, que al cap de pocs segons d’arrencar la intervenció, una desena de persones assegudes a les primeres files l’interrompen amb el crit ’’On és el progrés?" Els assistents els han increpat i el servei d’ordre ha fet fora de l’espai els “provocadors”, en paraules d’Iglesias, que agraeix l’actuació del personal de seguretat. Fidel a la seva trajectòria, la presència d’Iglesias torna a generar una dosi d’anticossos –aquesta vegada anecdòtica–. Precisament, la mateixa setmana que s’ha publicat el llibre Con todo, del seu excompany de files Íñigo Errejón, en què relata amb detall la seva expulsió de Podem.

L’aposta pragmàtica

“No és la posició més esquerrana [...], però és imprescindible intervenir en cadascun dels espais de poder. La millor manera d’entendre la necessitat que Unides Podem sigui al govern és l’anticomunisme que s’ha despertat i que no es veia des de feia temps”, assegura Iglesias. L’exlíder del partit lila teoritza sobre la “clàusula d’exclusió” del comunisme dels espais de poder i recorda que durant dècades el PP, el PSOE, el PNB i CiU van estar d’acord sobre com s’havia de desenvolupar l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, amb l’OTAN, amb la monarquia i amb la manera d'enfocar la plurinacionalitat des d’un estat de les autonomies “particular”.  

Aquesta regla es va trencar després de dues repeticions electorals entre el 2015 i el 2019 per l’entrada al govern d’Unides Podem, que ha hagut d’assumir un “programa democràtic que no és comunista” però que “permet imaginar un futur diferent per a aquest país”. La “posició tàctica” del partit que va liderar no l’havia tingut mai cap força comunista en els últims vuitanta anys, destaca Iglesias. El seu paper a l’executiu acaba amb l’aliança de la coalició amb Esquerra i EH Bildu, comenta, abans de cridar a fer la “batalla cultural i ideològica contra el feixisme” des del carrer perquè no l’hagin de fer els càrrecs públics.

Ell la va plantejar durant la campanya a les eleccions de Madrid del 4 de maig, que van marcar la fi de la seva carrera política. Va marxar perquè la seva figura mobilitzava els seus detractors, segons va reconèixer. Qui es va implicar en la dicotomia “comunisme contra feixisme” reapareix a les festes del PCE, un partit important durant la Transició, diluït ara dins un mar de sigles on les essències dels seus plantejaments s’han hagut de flexibilitzar encara més per poder entrar al govern. “Ara tenim una companya al capdavant del govern [Yolanda Díaz] que pot portar el nostre espai a resultats molt millors i a continuar sent govern”, subratlla Iglesias entre aplaudiments.

La ministra de Treball serà protagonista aquest diumenge de les festes del PCE, que piquen l’ullet al seu referent no militant: Los Chikos del Maíz, comunistes declarats i un dels grups de rap preferits d’Iglesias, són el plat fort dels concerts d’aquesta nit. L’últim dia actuarà Silvio Rodríguez, autor de “Yo no sé lo que es el destino. Caminando fui lo que fui”, la frase amb què Iglesias es va acomiadar de la política.