Bolaños per quadrar els jutges i menys pes per al PSC: les claus del nou executiu

MadridAcostumat a fer triples salts mortals, Pedro Sánchez ha arriscat el mínim amb el seu nou govern. Més aviat ha fet un exercici de cirurgia de precisió. A grans trets ha reforçat el seu nucli dur (Calviño, Ribera, Montero i Bolaños), i ha canviat algunes peces que no li acabaven de funcionar per dotar el nou executiu de més perfil polític, per exemple posant Pilar Alegría com a portaveu, i incorporant figures com la d'Óscar Puente o l'expresident canari Ángel Víctor Torres. Com a tercera clau, és remarcable que no hagi recompensat amb carteres el PSC després del seu espectacular resultat el 23-J. De fet, dels noms que surten el més sorprenent és el de Miquel Iceta, un pes pesant del PSC que sempre va estar al costat de Sánchez, fins i tot quan la resta de barons li van girar l'esquena. Però anem a pams.

Tot i que no és vicepresident, Félix Bolaños serà, com a ministre de Presidència i Justícia, l'home clau de l'executiu en el seu front més difícil: el judicial. Bolaños ja era, de fet, el ministre de Justícia a l'ombra amb Pilar Llop, que mai va arribar a tenir el perfil polític necessari per a aquesta tasca. Entre les seves missions hi haurà la de quadrar uns jutges que s'han revoltat contra les mencions al lawfare del pacte amb Junts, renovar el CGPJ o, si no hi ha pacte amb el PP, pilotar un canvi de llei que ho faci possible sense fer saltar les alarmes a Brussel·les. També serà la persona que s'encarregarà que totes les lleis passin el filtre del TC, especialment la d'amnistia, i que no es repeteixin fiascos com el de la llei del només sí és sí.

A més de reforçar el paper de Bolaños, Sánchez també recompensa María Jesús Montero ascendint-la a la categoria de vicepresidenta quarta i ministra d'Hisenda i Funció Pública. Des del seu ministeri haurà de pilotar una de les carpetes més complicades, la del nou finançament autonòmic, clau per mantenir contents els socis de govern com ERC o el PNB. No en va, Montero ja ha tingut un paper clau en les negociacions per a la investidura. També és la que s'ha d'enfrontar a l'enorme poder dels alts funcionaris a l'administració.

La segona clau és el reforçament del perfil polític d'alguns ministeris que ara no el tenien. El nomenament més destacat és el de l'exalcalde de Valladolid Óscar Puente com a nou ministre de Transports. El que es busca és passar d'una gestió purament tècnica com la de Raquel Sánchez a una de més política, en la línia de ministres com José Luis Ábalos, Pepe Blanco o fins i tot Francisco Álvarez Cascos. Puente, que es va fer famós per la rèplica duríssima que va fer a Alberto Núñez Feijóo en el ple d'investidura fallit del popular, serà l'encarregat de repartir els diners entre les CCAA, d'inaugurar obres i, atenció, de transferir les Rodalies a Catalunya. El canari Ángel Víctor Torres, que va guanyar les eleccions però va ser desbancat per un pacte PP-CC, serà l'encarregat de la política territorial des de la seva visió ultraperifèrica i d'aplicar la llei de memòria històrica. Finalment, el nomenament de Pilar Alegría com a nou portaveu del govern (també ho és del PSOE) és la prova que aquesta no serà una legislatura de gestió sinó de xoc polític. Alegría té una llengua més esmolada que Isabel Rodríguez.

I la tercera clau és potser la més sorprenent. ¿Com pot el PSC perdre quota de poder al consell de ministres després d'haver sigut clau per al resultat de Sánchez el 23-J? ¿Com pot ser que es deixi fora algú com Miquel Iceta, que és sanchista avant la lettre, i se'l canviï per un tecnòcrata com Jordi Hereu? Qui serà el rostre que representarà a l'ala més federalista del partit quan ni tan sols s'ha incorporat a algú com Ximo Puig, que podia fer aquest paper? Ara per ara és un misteri, tot i que el PSC resta importància a aquest detall i assegura que el seu pes serà "el més important en la història", malgrat que ja hi ha hagut tres socialistes catalans abans d'Hereu en el ministeri d'Indústria (Joan Majó, José Montilla i Joan Clos). Potser sí, però la realitat és que el PSC tindrà menys presència que, per exemple, el PSOE de Castella i Lleó.

En total, a l'executiu hi haurà 11 membres de Madrid o les Castelles (la meitat), tres valencians, dos catalans, dues gallegues, una andalusa, una aragonesa, una navarresa, un basc i un canari. Quatre d'aquests "perifèrics", però, han fet carrera a Madrid o fora del seu territori (Calviño, Planas, Rego i Marlaska). A més a més, cap dels valencians o catalans ocupa cap ministeri de rellevància política o una vicepresidència. La majoria dels que manen de veritat, excepte l'andalusa Montero, o bé són madrilenys de naixement (Sánchez, Ribera, Albares, Bolaños), o bé s'hi van formar (Calviño) o bé fa molts anys que s'hi han instal·lat (Robles, que és nascuda a Lleó però va anar a viure amb 12 anys a Barcelona i hi va estudiar, i Marlaska, que ho va fer a Deusto). Això sí, entre els cinc de Sumar la perifèria guanya al centre per 3 (Díaz, Rego i Urtasun) a 2 (García i Bustinduy).