Burgos, la província 'catalana' de Castella i Lleó

Dossier Castella rica, Lleó pobre Desplega

1.

Castella rica, Lleó pobre

2.

Burgos, la província 'catalana' de Castella i Lleó

3.

"Aquí la gent viu de les jubilacions de la mineria, i els joves marxen"

4.

"Amb l'AVE pots anar a treballar a Madrid cada dia des de Valladolid"

BurgosDe camí cap a Burgos els tons cromàtics canvien. El groc i el marró fosc deixen pas a un verd i marró més argilós, una paleta més pròxima als paisatges cantàbrics i bascos. Travessem Palència, on també hi ha una fàbrica de Renault, i arribem a la ciutat que Vox va triar per fer l’acte inicial de campanya, als peus de la famosa estàtua eqüestre del Cid. Burgos és la província catalana de Castella i Lleó, amb una renda per càpita de 30.000 euros. El seu secret és l’elevat pes de la indústria, que representa més d’un 30% del PIB (a Catalunya no arriba al 20%). Hi destaquen empreses del sector de la indústria auxiliar de l’automòbil com el grup Antolín, que ja és una multinacional present a 26 països, i del sector aeronàutic, com Aciturri, situada a Miranda de Ebro, tocant al País Basc.

A Burgos parlem amb Juan Ignacio Ruiz Crespo, responsable de la federació d’indústria de CCOO a la província, que inclou el metall, l’agroalimentari i el sector farmacèutic. "Aquí hem tingut la sort que als anys 70 es va crear un pol d’empreses que ha ajudat a crear un teixit industrial potent", admet Ruiz Crespo, que és completament conscient que la situació que es viu a Burgos té molt poc a veure amb altres racons de Castella i Lleó. Ell va entrar a treballar al grup Antolín fa 35 anys com a especialista de producció, és a dir, manejant una màquina de revestiment d’interiors de vehicles, i avui, amb 53 anys, és un alliberat que representa un total de 15.000 treballadors.

Tot i l’èxit de Burgos, és crític amb el govern autonòmic. "No hi ha hagut una veritable política industrial, una planificació per exemple per substituir la mineria lleonesa", es lamenta. "I aquí cada municipi ha volgut tenir el seu polígon industrial, i molts ara estan buits", rebla.

Un dels eixos industrials més importants és el que uneix Miranda de Ebro amb Vitòria. Això fa que moltes empreses decideixin situar-se a l’altra banda de la ratlla per aprofitar els beneficis fiscals de la hisenda foral alabesa. "Molts treballadors només han de travessar un carrer del polígon i ja són a Euskadi", explica Ruiz Crespo des de la seu del sindicat, un edifici que recorda el seu homòleg català de Via Laietana, antic i desmanegat, que contrasta amb el luxe de les seus corporatives de les empreses que es veuen des de l'autopista.

Burgos té un mix econòmic gairebé perfecte. A Aranda de Duero hi ha factories de Michelin i Bridgestone, a Lerma hi ha Gamesa, que fabrica multiplicadors elèctrics per als parcs eòlics, i després plantes d’empreses agroalimentàries tan potents com Campofrío, fundada a Burgos el 1952, o Leche Pascual, que va néixer a Aranda de Duero. No hi ha dubte que la província ha sabut aprofitar la seva posició estratègica, entre Madrid i el País Basc.

L'exemple d'Atapuerca

Aquesta prosperitat es nota a la ciutat, que ara a més ha sumat un nou atractiu amb un exemple de com aprofitar un descobriment arqueològic, el jaciment d’Atapuerca, per crear un veritable complex dedicat a l’evolució humana amb un museu, un centre d’investigació internacional i un palau de Congressos. L’arqueòloga Aurora Martín, que és la coordinadora general del museu, destaca sobretot el disseny de l’edifici, obra de l’arquitecte i pintor Juan Navarro Baldeweg, i que busca reproduir el paisatge d’Atapuerca al centre de la ciutat. "Som un exemple internacional de gestió d’un jaciment", afirma Martín.

El 8 de juliol de 1994 Martín, que era l’única dona que excavava a Atapuerca, va descobrir un molar que després serviria per definir una nova espècie, l’Homo antecessor. Era la culminació d’una aventura que havia començat el 1980, quan a partir d’un anunci a la premsa es va sumar a l’equip d’arqueòlegs liderat per Emiliano Aguirre. Visitar el museu representa, avui dia, reviure aquella aventura i entendre millor la nostra naturalesa. "Això és un museu de nosaltres -explica Martín-, i per això inclou la part cognitiva i la cultural, no només els fòssils".

No hi ha dubte que el Museu de l’Evolució Humana és un pol d’atracció de talent i recursos per a tota la ciutat, una manera fantàstica de fer convergir coneixement amb prosperitat, gràcies a un equip que va apostar des del principi per la divulgació per implicar la resta de la societat. L’últim any “normal”, el 2019, el museu va rebre 150.000 visitants i els jaciments 90.000.

Amb aquest exemple d’èxit enfilem el retorn cap a Madrid, la gran xucladora de recursos, fins i tot de llocs rics com Burgos o Sòria, que no poden evitar la pèrdua de població. En el cas d’aquesta darrera província, gairebé tan gran com Lleida, tota la seva població es podria encabir al Camp Nou. Caldrà veure si aquesta realitat té alguna conseqüència electoral en forma de diputats de les plataformes de l’Espanya buidada i si es posa fi a l’hegemonia conservadora al govern autonòmic que ja fa 35 anys que dura.