Els cants de sirena del PSOE illenc

PalmaL a mort de Franco el novembre de 1975 despertà moltes il·lusions. A les Balears, el 1976 ja es fundava el PSI (Partit Socialista de les Illes). Un dels seus fundadors va ser el sociòleg palmesà Antoni Tarabini, avui de 82 anys. “Es tractava –diu– d’un partit molt plural. Era, però, més federalista que nacionalista. Al cap d’un any, davant les primeres eleccions generals previstes per al juny del 1977, jo i dos companys més fórem convocats a Madrid. La direcció del PSOE ens proposà fer un partit federat com el PSC de Catalunya, de Joan Raventós. Jo hi vaig estar d’acord a pesar que sabia que perdríem les eleccions”.

Des del 13 d’octubre de 1974 les regnes del PSOE estaven en mans de Felipe González. Al mític congrés de Suresnes (París), Isidoro, tal com era conegut aquell advocat sevillà de 32 anys de jaqueta de pana, havia estat proclamat secretari general del partit en substitució de Rodolfo Llopis, la icona dels socialistes a l’exili. La victòria, però, de les eleccions de 1977 seria per a l’UCD d’Adolfo Suárez, que aglutinava sectors moderats procedents del franquisme i de l’oposició. Llavors, a les Illes, es produí la gran diàspora dins del PSI. “Hi hagué gent –afirma Tarabini– que passà directament al PSOE; altres fundaren el PSM (Partit Socialista de Mallorca), de caire nacionalista [el desembre de 1977], i uns altres, com jo, decidírem quedar-nos a casa”. Allò, tanmateix, seria un petit descans dins la incansable carrera d’activista del sociòleg. El 1973 ja havia estat un dels fundadors de Gadeso (Gabinet d’Estudis Turístics i Socioeconòmics), que avui presideix. Durant el tardofranquisme, Tarabini, que havia estudiat a Roma i a Barcelona, milità en la clandestinitat primer a Bandera Roja i més tard al Partit Comunista.

Antoni Tarabini, el federalista

Tarabini es declara federalista i no nacionalista: “El nacionalisme té molts vessants i sovint el concepte es confon amb la idea que Madrid no dona a les Balears els doblers que li corresponen”. Tot i així, el sociòleg sempre col·laborà amb l’Obra Cultural Balear (OCB) des de la seva fundació el 1962: “Amb l’escriptor Antoni Serra i el periodista Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar a la gent a llegir el diari. Teníem clar que, per defensar la llengua, calia defensar altres coses”. Davant les sospites que aixecaren aquells cursos, el 1975 el Governador Civil Carlos de Meer ordenà la detenció de Tarabini. Li imposaren una multa de 150.000 pessetes, que pogué pagar gràcies als donatius de companys seus.

El descans que aquest activista s’imposà amb el restabliment de la democràcia duraria ben poc. “El 1979, al cap de dos anys d’haver abandonat el partit, el PSOE em proposà ser el seu candidat a la batlia de Calvià. Consideraven que jo era un bon perfil després que, des de Gadeso, haguéssim promogut la construcció de 400 habitatges socials a la urbanització de Galatzó, devora Santa Ponça”, apunta. Aquella jugada sortí bé a mitges: “En aquelles primeres eleccions municipals no vàrem guanyar, però no vàrem perdre. Férem un govern de coalició amb gent independent. Jo em vaig encarregar de l’àrea d’Urbanisme”. El 1983 Tarabini passaria del consistori calvianer al de Palma. Amb el batle socialista Ramon Aguiló, al càrrec des de 1979, ocuparia la Regidoria de Turisme i Transports. El 1987, en acabar el mandat, ja abandonaria la política activa.

Jaume Armengol, el catalanista

Un altre històric dirigent de la Transició, encara que de trajectòria diferent, fou el farmacèutic i escriptor inquer Jaume Armengol. De 84 anys, és el pare de l’actual presidenta socialista del Govern balear. Acaba de publicar les seves memòries Aquells anys, aquelles veus (Perifèrics). Amb un padrí que ja fou batle d’Inca, es confessa catalanista gràcies a la influència del seu pare: “Ell també era farmacèutic, però durant la Segona República es dedicà a fer classes de català a l’institut. Amb tot, la consciència catalanista se’m despertà a Barcelona, on vaig anar a estudiar Farmàcia als anys cinquanta. En acabar la carrera, de la mà d’Eduard Artells, vaig entrar a treballar a la secció de farmàcia de la Gran Enciclopèdia Catalana. Allà vaig conèixer els grans homenots de la resistència antifranquista, entre ells Jordi Carbonell, Heribert Barrera i Pere Quart”.

Havent tornat ja a Mallorca, des del 1976 fins al 1979, Armengol seria president de la delegació inquera de l’OCB. El 1976 no dubtà a afiliar-se al PSI. Amb la diàspora de 1977, però, se sumà al projecte nacionalista del PSM. Ell mateix fundaria el partit a Inca, per al qual es presentà a les primeres eleccions municipals de 1979. En sortiria elegit primer tinent de batle i president de les comissions d’Hisenda, Cultura i Sanitat. Després de 36 anys de dictadura, des d’aquests càrrecs, el farmacèutic seria un des pioners a les Balears a promoure la memòria històrica i la normativització lingüística dels carrers. “Els traduírem –apunta– al català i canviàrem tots els que duien noms de generals. El més icònic era el carrer del General Franco, que passà a dir-se carrer Major, que era així com tothom ja s’hi referia. Per fer aquells canvis vaig rebre greus amenaces d’anònims”.

El 1982, en acabar la legislatura, Armengol deixà la política per dedicar-se a l’activisme cultural des de l’OCB. Al cap d’uns anys, amb Felipe González ja com a president, sentiria els cants de sirena del PSOE. “Un dia –recorda– em vingueren a cercar els socialistes Joan March Noguera i Damià Ferrà-Ponç [antic secretari general del PSM, el 1987 s’havia canviat de bàndol]. Em proposaren entrar al seu partit. Jo els vaig dir que era nacionalista. Però ells m’insistiren que, aleshores, a la delegació illenca del PSOE, hi imperava la branca autonomista. M’acabaren convencent. Si hagués estat a Catalunya, jo no hauria partit d’Esquerra Republicana. Aquí, però, l’única manera que hi havia que hi hagués un canvi de govern era escollir el vot útil”.

Per poder estar a les files PSOE, Armengol exigí actuar-hi com a independent: “El 1987, però, sent batle Antoni Pons, d’UM, em feren portaveu i em vaig acabar afiliant al partit. Llavors, dins del PSM, hi hagué certa mala maror. Fins i tot aparegueren pintades en contra meva a la seu del partit socialista. Jo, però, sempre he tengut molt bona relació amb els meus antics companys. Prova d’això és que el 1991, en guanyar les esquerres a Inca, em votaren com a batle”. El farmacèutic aprofità el càrrec, que ocupà fins al 1995, per posar en pràctica el seu ideari nacionalista: “Vaig aconseguir catalanitzar l’agrupació del PSOE d’Inca, que estava molt castellanitzada”.

Celestí Alomar, el ‘llop solitari’

Sense militar al PSM, un altre nacionalista que també se sentí seduït pels socialistes va ser el llubiner Celestí Alomar, de 73 anys. El 1973, amb Tarabini, també havia estat un dels fundadors de Gadeso i el 1976, del PSI. Tampoc no dubtà a partir cap a casa en la diàspora del 1977. Entre 1979 i 1980, però, seria col·laborador del polític artanenc Josep Melià en la seva etapa de secretari d’Estat per a la Informació al Govern d’UCD de Suárez. Després d’haver-se dedicat professionalment al sector turístic, Alomar tornaria a la política com a independent. Ho faria amb diferents càrrecs al Govern del popular Gabriel Cañellas: director gerent (1990-1991) de l’Institut Balear del Turisme (Ibatur) i director general d’Ordenació Turística del Govern balear (1991-1993). Entre 1994 i 1996 es traslladaria a Madrid per fer de director general d’Estratègia Turística del govern socialista de Felipe González.

Tot i col·laborar-hi, el llubiner es mostra molt crític amb González: “Jo mai no vaig creure ni en ell ni en Alfonso Guerra. Estaven més preocupats per la lluita pel poder que no pas per la transformació d’una societat d’esquerres. Això ho tenia clar abans que esclatassin el casos de corrupció de Filesa i de terrorisme d’Estat dels Gal, que el 1996 provocaren la derrota del PSOE”. El 1998, però, Alomar decidí afiliar-se a la formació, que, a les Illes, des de 1990, es deia PSIB-PSOE: “Tenia una edat en què ja estava cansat de fer de llop solitari. Aleshores, en l’àmbit estatal, el partit havia encetat un procés de primàries, d’on sortiria Josep Borrell com a candidat a les eleccions generals del 2000. Vaig considerar que era una mesura democratitzadora que diferenciava el partit de la resta”.

De 1999 a 2003, durant el Primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich, Alomar exerciria de conseller de Turisme. Una de les seves mesures estrella va ser l’ecotaxa, molt criticada pels hotelers. “Vaig actuar –diu– en coherència amb la meva manera de pensar. Implantar un impost que repercutia en la millora dels nostres recursos mediambientals era una manera de reivindicar la sobirania nacional. Aquesta idea, però, no era compartida pel sector més espanyolista del PSIB”. El 2017, en ple Procés català, Alomar es va donar de baixa del partit: “No podia consentir que la meva formació donàs suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya”.