Cas Errejón: per què un "xicot perfecte" també pot ser un agressor?

Barcelona"Ara descobreixo que tornava a casa amb normalitat després d'agredir una dona". Amb aquestes paraules, la portaveu de Més Madrid a l'Ajuntament de la capital espanyola i exparella d'Íñigo Errejón, Rita Maestre, assumia les dues cares d'una persona amb qui havia mantingut una relació durant anys. La del bon xicot a casa i la del presumpte agressor amb diversos casos de violència masclista que han emergit els últims dies quan sortia del domicili. Això no és ni nou ni sorprenent, segons diverses expertes consultades per l'ARA. Més aviat és el comportament més freqüent d'un agressor sexual. "Ens pensem que són monstres, que no estan a prop nostre, que no poden ser els nostres amics. Hem de desmitificar aquesta idea", explica Sònia Ricondo, penalista de Nèmesi Advocades i Assessores.

La paraula monstre també la pronuncia la doctora Elena Garrido, psicòloga forense i clínica i professora de la UAB. Diu que com a societat "preferim creure que són monstres", que viuen apartats, de tot i de tothom, i que responen al mite del violador de la caputxa. Però rebat que no és així. Que són persones que saben guanyar-se la confiança dels altres. De fet, Ricondo explica que després aprofiten aquest "clima de confiança" per cometre les agressions. I la resposta de les víctimes pot ser: "No ho diré perquè ningú s'ho creurà". Són persones "afables", que saben ser "el marit perfecte". "Inclús tenen un discurs feminista", afegeix Garrido. Cal recordar que exemplar va ser l'adjectiu que va fer servir Gisèle Pelicot per qualificar el seu marit, l'home que durant una dècada la va drogar i violar sistemàticament i va permetre que ho fessin prop d’un centenar d’homes.

Per aquest motiu, segons Ricondo, moltes vegades la resposta és la "sorpresa", sigui de l'entorn o de la parella del moment. I recorda el "sempre saludava" que solen dir els veïns d'un altre veí que han detingut per algun motiu. De fet, segons Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia i professor de criminologia a la UB, aquest patró es repeteix en més d'una tipologia delictiva. Ara bé, tots coincideixen que és pràcticament impossible fer un retrat robot d'un agressor sexual. "No existeix, no es pot fer un etiquetatge. Són de diferents edats, de diferents classes", argumenta la doctora Garrido. "Hem de desmitificar el perfil, estan entre nosaltres", afegeix Ricondo, que recorda que el 80% de les agressions les cometen persones que coneix la víctima. Al mateix temps, també nega que hi hagi un perfil de víctima.

En aquest sentit, Pueyo introdueix un altre element: que els agressors no neixen tenint aquesta condició. "Les persones no són d'una manera i sempre es comporten igual, tenen actituds transitòries", afirma l'expert. No hi ha una identitat maligna, diu, sinó una vida que l'explica. Unes actituds que venen donades, segons el catedràtic, per una "biografia" que pot estar marcada per xocs, mals moments i també èpoques d'addicció a les drogues. Apunta, per exemple, que la gent poderosa a vegades acaba corrompuda pel mateix poder.

El poder

I són les relacions de poder el que acaben explicant aquests comportaments. Perquè segons els experts, darrere d'una agressió masclista no hi ha un impuls sexual incontrolable. "No es fa per plaer o per desig, sinó per poder. Perquè li agrada exercir el poder sobre la dona", afirma Ricondo. "Expressen la seva violència i sexualitat de forma disfuncional", afegeix Garrido. Això també pot explicar per què pot mantenir una actitud violenta amb certes dones i amb altres, com la seva parella, tenir un comportament exemplar.

Segons Garrido, aquestes dues cares d'una mateixa moneda no responen, en la majoria dels casos, a un trastorn mental. La psicòloga argumenta que saben dissimular quan arriben a casa. "N'ets conscient, no hi ha una desconnexió de la realitat. Integres la violència i la dissimules després", explica la doctora, i recorda que l'ésser humà sap "sectoritzar espais on un comportament és adequat i un altre no". Això porta els agressors a comportar-se d'una manera a casa, amb els amics o amb la família, i d'una altra forma totalment diferent amb certes dones. Al seu torn, Pueyo sí que apunta que aquests dos comportaments tan marcats podrien coincidir en alguns casos amb un trastorn dissociatiu.

Amb tot, els tres experts coincideixen que per a l'entorn el fet que surtin informacions com les del cas Errejón generen un "xoc" que s'accentua precisament per aquestes dues cares. "Fins fa poc això no hauria passat", afirma Ricondo, i celebra que les denúncies anònimes hagin acabat sent la via perquè s'expliqués.