CAS NÓOS

Castro fa seu l'eslògan 'Hisenda som tots' per reafirmar el perjudici col·lectiu dels delictes fiscals

El jutge adverteix que el cas de Cristina de Borbó no és igual al relacionat amb la doctrina Botín i, per tant, valida la legitimitat de l'acusació popular per instar l'obertura de judici contra ella

Antònia Artigues
22/12/2014
3 min

PALMAEl jutge José Castro de cap manera accepta que s'hagi pogut col·locar la infanta Cristina en una situació d'indefensió, més aviat al contrari. Ve a dir que es poden haver adoptat amb ella més precaucions que amb ningú, motivant com mai es fa les seves imputacions i citacions. Castro, en la interlocutòria que envia la infanta i 16 acusats més a judici, reafirma la legitimitat de l'acusació popular de Manos Limpias per obrir judici oral contra la infanta per dos delictes fiscals.

Castro no eludeix el tema, sinó que entra a fons en l'anomenada doctrina Botín, que era la taula de salvació a la qual s'aferraven la defensa de la infanta i la Fiscalia Anticorrupció. I ens informa, com ningú no ho havia fet fins ara, dels vots particulars que va tenir aquesta sentència del Tribunal Suprem que, com ell, consideraven que impedir l'obertura de judici oral si just la demana l'acusació popular atempta contra la naturalesa que la mateixa Constitució atorga a la institució de l'acusació popular: l'acusació dels ciutadans per exercir l'acció penal. Quin sentit tendria impedir que l'acusació popular pugui actuar durant tota la instrucció i llavors vetar-li la possibilitat d'instar l'obertura de judici si no ho fan la fiscalia o una acusació particular pels motius que sigui?, planteja Castro.

A més a més, el jutge també indica que, amb aquesta sentència sobre el cas Botín, el Tribunal Suprem es va apartar del criteri interpretatiu que havia mantingut fins a aquest moment i assegura que el supòsit no és exactament el mateix que afecta el cas de la infanta Cristina. És a dir, Castro explica que la sentència sobre la doctrina Botín parla del fet que Fiscalia i Advocacia de l'Estat, en nom d'Hisenda, havien instat el sobreseïment de la causa. De tota la causa. Ara bé, en el cas de la infanta –adverteix Castro– no es demana un arxivament complet de la causa, sinó que aquesta segueix “viva” per a altres acusats pels mateixos delictes. Cal recordar que a la infanta se l'acusa de cooperar en els dos delictes fiscals dels IRPF de 2007 i 2008 que s'atribueixen a Urdangarin com a autor. Per tant, Fiscalia i Advocacia de l'Estat segueixen acusant pels delictes fiscals. Hisenda se sent perjudicada pels delictes fiscals comesos, però tria "al seu caprici"–apunta Castro– quines són les persones que li han causat aquest perjudici.

Però és que hi ha més. Castro recorda que després d'aquesta sentència del cas Botín, la interpretació jurídica de la qual no veu aplicable al cas de la infanta (ni a la resta d'acusats en la seva mateixa situació), hi ha hagut una segona sentència, la del cas Atutxa, que determinà que si es tractava d'un delicte en el qual el bé jurídic vulnerat és un bé col·lectiu, idò hi ha legitimitat per dur a judici únicament amb una acusació popular.

“Resulta obligat plantejar-se” –diu Castro– “si participen els delictes contra la hisenda pública d'aquesta naturalesa”. Pel jutge, “el dubte ofendria” perquè “la Constitució, en el seu article 31, estableix entre els deures dels ciutadans contribuir al sosteniment de les despeses públiques”. Per tant, per Castro un delicte contra Hisenda és un delicte contra tots, contra la col·lectivitat, que en pateix les conseqüències... És el que es veu afectat, llavors, per retallades o més pressió fiscal. Fins i tot Castro recorda allò de “o és que Hisenda no som tots?” o “el que tu no pagues ho pagam tots”.

Castro fa retrets al fiscal per just haver-se preocupat per la infanta i l'esposa de Torres en aquest tema i no per la resta de persones contra les quals formulaven acusació les acusacions populars, que ha deixat “a la seva sort”.

stats