El català és la llengua oficial de més europeus que l’anglès

BarcelonaMés de 40 milions de ciutadans europeus parlen en la seva vida quotidiana una de la seixantena de llengües no oficials de la Unió Europea. La més gran d’aquestes llengües és el català i, juntament amb el basc i el gallec, són les úniques llengües considerades "regionals o minoritàries" que tenen un estatus plenament oficial al seu estat. Fa dècades que les institucions catalanes reclamen que una llengua que parlen 10 milions de ciutadans europeus i que, per tant, ja és oficial a Europa, sigui també oficial a les institucions europees. Es tracta d’un cas únic a la Unió: és l’única llengua mitjana que no és oficial a tot el seu estat i que tampoc no és oficial a la UE. De fet, hi ha fins a dotze llengües amb menys parlants que sí que són oficials a Europa. Vegem la seva excepcionalitat i com poden afectar les altres particularitats lingüístiques de la UE a la seva possible oficialitat.

Més ciutadans catalanoparlants que nadius anglòfons a la UE

La sortida del Regne Unit de la UE ha fet que només hi hagi dos estats europeus que tenen l’anglès com a llengua oficial: Irlanda (amb 5 milions de nadius anglesos) i Malta (amb 500.000 ciutadans, un 10% dels quals nadius en anglès). En total, 5,5 milions d’europeus tenen l’anglès com a llengua oficial al seu país. La xifra contrasta amb els 14 milions d’europeus que tenen el català reconegut com a oficial al seu territori, segons el cens. I, en canvi, és equiparable en ciutadans nadius: el català té tants ciutadans nadius com l'anglès, uns 5 milions. La xifra de parlants reals és diferent, esclar, perquè l’anglès és la llengua franca de la Unió i la saben parlar el 38% d’europeus. Tot i això, segons l'Institut Nacional d'Estadística, a l'estat espanyol uns 13 milions de persones entenen el català, un 25,2% dels habitants de l'Estat el poden parlar i uns 7 milions el poden escriure.

La sortida del Regne Unit de la UE, a més, planteja una altra qüestió: el nombre de llengües que pot aportar a la Unió cada país. Pot ser més d’una? Tant Irlanda com Malta ja aporten el gaèlic irlandès i el maltès, i l'anglès seria la segona. El reglament europeu no especifica cap restricció en nombre d’idiomes per país, així que precedents afavoreixen l'entrada de les llengües oficials de l’estat espanyol.

Bèlgica: tres idiomes oficials

Una condició per ser llengua oficial a Europa és que la llengua sigui oficial al seu país. A Bèlgica tenen llengües que són oficials a totes les institucions de l’estat, tot i que no siguin parlades a tot el territori, sinó en regions majoritàriament monolingües. No passa el mateix amb el català, que és només oficial en una part de l'Estat. Tanmateix, això no hauria de ser cap impediment: "Les normatives tampoc no especifiquen si ha de ser oficial en tot el país o en una regió", afirma Pol Cruz, coordinador de la campanya de la Plataforma per la Llengua. El fet que el català, el gallec i el basc passin a ser oficials al Congrés i al Senat "podria tenir beneficis, perquè encara que no siguin oficials des del punt de vista constitucional sí que ho són de facto", apunta el professor de la UAB Albert Branchadell, membre del comitè d'experts de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d’Europa.

El feroès i el frisó, oficials al seu país i no a la UE

A banda del català, hi ha més llengües que tenen un cert grau d'oficialitat en regions del seu país que no són oficials a la Unió Europea: el feroès a Dinamarca (80.000 parlants) i el frisó als Països Baixos (400.000 parlants). "No compro l’argument que el cas català pugui aixecar altres reivindicacions lingüístiques –diu Gerard Vives, director general d’Afers de la Unió Europea del Govern–. En primer lloc, no són equiparables en nombre de parlants i, en segon, no hi ha cap moviment demanant-ne l’oficialitat". L’argument de la Torre de Babel és una dels crítiques habituals per frenar el multilingüisme, sigui a les institucions espanyoles o a les europees.

França, Grècia i Bulgària no declaren minories

"França té la mala fama d’estat jacobí, de negar la diversitat, entre altres coses per prohibir l’ús del català als ajuntaments nord-catalans, però Grècia i Bulgària no són gaire diferents", afirma Albert Branchadell. Dos exemples: "França, quan va ratificar el Pacte internacional de drets civils i polítics, va especificar que no tenia minories ètniques, religioses o lingüístiques", explica el professor, quan és evident que sí que en té. Entre altres hi ha parlants de bretó, basc, català, occità i alsacià. A Grècia poden ser incòmodes el turc, el macedoni, el valac i el búlgar, de manera que el país ni tan sols ha ratificat laCarta Europea –que, d'altra banda, s'incompleix sense cap mena de conseqüència–. El cas més flagrant podria ser el romaní, "una llengua relativament oculta que parlen molts milers d’europeus (més que l’irlandès, per exemple)" i protegeixen 16 dels 25 signants de la Carta.

Itàlia: tres llengües oficials

L’alemany i el francès són oficials en algunes regions del nord del país. Aquest cas podria assimilar-se al català, però com que es tracta de llengües que ja són oficials a Europa no requereixen una nova adhesió. En tot cas, és la demostració que el fet que un país tingui més d’una llengua oficial a Europa és factible i no un element desestabilitzador.

Sèrbia, la regió més plurilingüe d’Europa

Sèrbia és un dels països candidats a entrar a la UE. És un país monolingüe que, si hi entra, aportaria a la Unió el serbi. Però té una singularitat: una regió és hexalingua. "La província autònoma de la Voivodina té sis llengües oficials: serbi, croat, hongarès, eslovac, romanès (que serien totes oficials en un país europeu) i rutè, que és una llengua eslava oriental, varietat de l’ucraïnès però amb entitat pròpia i que no és oficial de cap estat", explica Branchadell. Què passaria amb aquesta llengua?

El rus podria entrar a la UE?

El rus és una de les deu llengües més parlades de la Unió Europea, més que algunes d'oficials, sobretot a causa de la diàspora soviètica. No és llengua pròpia de cap país, però hi ha russòfons a Estònia i a Letònia, i fins i tot hi ha parlants nadius a Romania des del segle XVII. A Letònia, per exemple, partits russòfons van impulsar un referèndum d’oficialitat perquè el rus fos segona llengua oficial (que van perdre). Diversos països europeus fronterers, des de Finlàndia a Romania, han signat la Carta Europea per protegir aquesta llengua al seu territori, recorda Branchadell. La hipòtesi que el rus acabés entrant a la Unió com a llengua oficial passaria, probablement, per la incorporació d’Ucraïna. Sense saber com acabarà la guerra, es pot especular que Ucraïna incorporés el rus com a llengua oficial en els territoris recuperats de Donetsk i Lugansk.