Un cinturó roig que perd color, feu i esperança de l'esquerra

MadridAmb bata blanca, tres sanitàries surten del centre de salut Abrantes, al districte de Carabanchel, on hi ha una cua considerable. Interrompen un acte de la candidata de Més Madrid, Mónica García, per protestar contra l’abandonament de les institucions, després de set mesos manifestant-se cada dijous perquè falten reforços. La inversió en sanitat pública és una de les principals promeses de les tres formacions progressistes que es presenten el 4-M, però als districtes i municipis més humils veuen com les mancances més bàsiques es cronifiquen, governi qui governi. Són nuclis del sud i l’est de Madrid que conformen l’anomenat cinturó roig, tradicional feu socialista on les esquerres s’han bolcat per intentar treure de l’abstencionisme part dels seus habitants. És la clau per vèncer Isabel Díaz Ayuso.

“El 4-M es decideix als barris obrers”, es pot llegir en una pancarta que Comissions Obreres ha penjat d’un pont que travessa l’A-42, l’autovia que connecta Madrid amb els districtes del sud. A cada míting del PSOE, Més Madrid i Podem s’han sentit els noms de “Carabanchel, Villaverde, Usera, Vallecas, Alcorcón, Móstoles, Leganés, Getafe, Fuenlabrada, Parla, el Corredor del Henares...” i s’han prioritzat esforços. Com si de les eleccions als EUA es tractés –demòcrates i republicans seleccionen els estats en què hi ha opcions i descarten els altres–, especialment el PSOE i Unides Podem han celebrat grans actes només en aquestes zones. Els mítings finals són la prova definitiva. 

És l’evidència de la dialèctica nord-sud que es viu i pateix a Madrid, amb diferències socioeconòmiques que posen xifra a les desigualtats [vegeu el gràfic]. “El nivell de renda és inferior, hi ha més taxa d’atur, feines menys qualificades, menys nivell d’estudis... La fotografia és coneguda”, resumeix Vicente Pérez, portaveu de la Federació Regional d’Associacions de Veïns de Madrid. A les eleccions autonòmiques i municipals del 26 de maig del 2019, l’esquerra va resistir, però els últims anys el PP ha aconseguit alguna alcaldia i el PSOE ja no domina com ho feia en dècades anteriors. El cinturó roig està perdent color.

La perifèria del sud i est de Madrid es va començar a caracteritzar durant el desarrollismo franquista amb el model econòmic del fordisme. Grans fàbriques de la indústria de l’automòbil, ferroviària, metal·lúrgica o metamecànica van donar feina a locals i immigrants d’altres punts d’Espanya i aquests nuclis van començar a créixer amb la construcció d’habitatges d’altura propis del paisatge obrer. 

Tal com explica el professor de sociologia de la Universidad Complutense i autor del llibre Ciudad Periferia: el “fracaso” de la reconversión industrial madrileña, Pablo López Calle, aquests municipis són els que han viscut de primera mà la terciarització de l’economia i la deslocalització de les empreses. “El treballador de coll blau passa a ser de coll blanc”, sintetitza, per explicar com la indústria es transforma en feines de logística i distribució. La reconversió implica també pèrdua de llocs de treball i, progressivament, la deixadesa d’aquests polígons.

A diferència dels districtes i municipis del nord, el sud queda com un pol poc atractiu. De fet, entre Villa de Vallecas i Rivas-Vaciamadrid hi ha Valdemingómez, una gran incineradora. Luisa Barrios, de l’Associació de Veïns Barrio Centro de Leganés i d’Ecologistes en Acció, denuncia que continua havent-hi quilòmetres d’abocadors, com n’hi havia als 80 en zones que es van convertir en barris. Per exemple, a Zarzaquemada, a tocar del centre comercial Parque Sur. Les grans superfícies formen part, precisament, del nou skyline del cinturó. “Per què no s’hi podria instal·lar, per exemple, la fabricació del vehicle elèctric?”, es pregunta Jesús Santos, candidat d’Unides Podem i tinent d’alcaldia a Alcorcón.

Ascens a classe mitjana?

A principis de segle la bonança econòmica va propiciar alts nivells d’endeutament que van conduir a un cert ascens social. En aquests municipis industrials van aparèixer barris de cases unifamiliars, coincidint amb grans canvis demogràfics: immigració de fora de l’Estat i transferències de població com a conseqüència del preu de l’habitatge. López Calle cita una “contradicció” que es produeix a Coslada: el Parc de Carlos Marx és un exemple del canvi urbanístic enfocat a la vida de classe mitjana, i famílies que s’hi han traslladat ara lloguen el pis obrer a immigrants romanesos.

“Tinc la sensació que vivim una lluita dels últims contra els penúltims”, reflexiona Barrios, que hi veu una possible explicació de l’auge de les tesis conservadores. L’aprimament industrial també té un efecte electoral: si hi ha menys sindicalisme, hi ha menys mobilització política, i això les associacions de veïns també ho estan notant. El sentit de comunitat es perd i té un efecte en la politització. 

Les veus consultades coincideixen en dir que el vot progressista és més exigent que el de la dreta i que això passa factura a qui sempre ha governat en aquests municipis. “Molta gent es queden a casa perquè no els sedueix la gestió que s’ha fet des de l’esquerra”, admet l’alcalde de Leganés, Santiago Llorente. “Soc autocrític: alguna cosa no fem bé. Que l’esquerra no vagi a votar és problema que el que transmetem no ho sabem fer arribar”, s’hi afegeix l’alcalde de Fuenlabrada, Javier Ayala, també del PSOE. Les mancances en transport, equipaments i serveis públics perduren i la ciutadania “no hi entén, de qui té les competències”, apunta Santos.

El professor de l’Autònoma de Madrid José Rama té clar que parlar de com vota el cinturó roig és “cada cop més complicat” i avisa que, com ha passat a França, la dreta comença a seduir els que se senten abandonats per l’esquerra.