La Constitució més irreformable del món

BarcelonaAls vint-i-cinc anys, Maxwell Alejandro Frost es va convertir ara fa unes setmanes en el congressista més jove dels Estats Units. Una edat que, de fet, és imbatible: el 1787 els pares fundadors van determinar que els vint-i-cinc anys eren l’edat mínima per accedir a la Cambra de Representants i els trenta a la del Senat. Han passat 233 anys –el text es va ratificar el 1789– i aquesta barrera d’accés continua inalterada en la constitució vigent més longeva del planeta, salvant les distàncies amb la del Regne Unit. Sí que hi ha hagut alguns canvis. Fins a vint-i-set esmenes, tot i que només vuit en l’últim segle. Per això, la pregunta: ha quedat desfasada la constitució dels Estats Units?

És la mateixa pregunta que es fa a Espanya amb un text constitucional molt més jove –44 anys– però incapaç d’adaptar-se als canvis socials i territorials del segle XXI. A la Unió Europea només Romania ha reformat menys la carta magna, i això que hi ha catorze textos més recents. "És paradoxal que els Estats Units, sent molt conservadors de les seves tradicions, hagin anat modificant la seva constitució i aquí hi hagi un mur que la fa gairebé irreformable", apunta el professor de dret constitucional i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Joan Ridao. Tan irreformable és? 

Només s’hi han introduït dos canvis per exigències europees. El 1992, per permetre que els residents estrangers poguessin ser candidats a les eleccions municipals i el 2011 per consagrar els mandats de la troica establint com a prioritari el pagament del deute. Dos canvis ràpids per lectura única que contrasten amb la rigidesa dels mecanismes establerts per reformar la constitució.

Les diferents tradicions

En general, els textos constitucionals tenen vocació duradora i, per tant, triguen a ser modificats. A França, la constitució del 1958 va començar a ser reformada profundament a partir de finals dels 80 i principis dels 90, tot i que és cert que l’any 62 el llavors president de la república, Charles de Gaulle, s’havia sortit amb la seva afegint l’elecció per via directa del president. A Itàlia, la constitució data del 1947 i els canvis substancials també comencen a partir dels 90.

"Quan passen 40 o 50 anys comencen a plantejar-se modificacions. Ara en tocarien a Espanya, però el moment de polarització actual fa que la reforma constitucional sigui totalment inoportuna", reflexiona el catedràtic de dret constitucional de la UB i membre de la Comissó de Venècia fins fa pocs mesos, Josep Maria Castellà.

França ha introduït una vintena de canvis i Itàlia una quinzena –l’últim l’any 2020 per reduir el nombre de senadors–, però hi ha altres tradicions més reformistes. L’alemanya s’emporta el primer lloc del rànquing europeu amb 62 canvis des del 1949. Els més importants probablement són els referits a l’annexió dels territoris de la RDA i el del 2006 amb la reorganització de les competències territorials, però acumula modificacions constants. Com Àustria, que ja supera la cinquantena. "Són països amb una tradició més funcional i no tan simbòlica, on la constitució es canvia sovint perquè té normes concretes que poden quedar obsoletes", explica Castellà. Cap està al nivell de Mèxic, que amb una constitució de poc més de 100 anys ja porta 700 reformes.

Si la mitjana de Mèxic és d’una reforma cada 50 dies, a Alemanya es canvia cada 1,2 anys, a França cada 3,4, a Itàlia cada 5, als Estats Units cada 8,6 i Espanya se situa a la cua d’Europa amb una reforma cada 22 anys. "Encara hi ha casos en què els textos no es modifiquen mai. Al Japó no s’ha canviat des del 1947 i al Canadà, llevat de dues reformes puntuals per a algunes províncies, es manté inalterada des del 1982, apunta Castellà.

Propostes guardades al calaix

Amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, el Consell d’Estat va fer un informe per valorar la reforma de la carta magna. En aquell document s’hi parlava de la necessitat d’adaptar-la a temes europeus, de canviar la preferència de l’home en la successió a la corona –Dinamarca ho va fer el 2006– i fins i tot de temes d’organització territorial. Pedro Sánchez també va flirtejar amb una reforma constitucional de sentit federal, que ara ja fa temps que no surt de la seva boca. A França, per exemple, Emmanuel Macron s’ha plantejat recentment fer un referèndum per introduir el medi ambient a la constitució francesa. Com l’ambiental, hi ha noves preocupacions que no tenen lloc en textos de fa més de quaranta anys.

En el cas espanyol també s’hi suma un component de tradició. "No és només una dinàmica del 78. En el segle XIX aquesta impotentia reformandi ja es va posar de relleu. Totes les constitucions, començant per la de Cadis del 1812, van acabar sent derogades i substituïdes per d’altres en lloc de reformades", recorda Ridao. 

"Totes les constitucions contemporànies tenen mecanismes de reforma més o menys rígids, però a Espanya vivim en una mentida. La constitució diu que tot es pot modificar, però els aspectes troncals estan afectats pel mecanisme de reforma agreujat que gairebé ho fa impossible", reflexiona Ridao. La "indissoluble unitat" d’Espanya, la monarquia o els drets i deures fonamentals estan blindats exigint majories de dos terços de les Corts; eleccions generals; dos terços del nou Parlament i un referèndum final. "En altres països també hi ha la regla dels dos terços –Alemanya–, les dues legislatures i fins i tot el referèndum posterior –Irlanda o Xile–. El que cal és un acord polític", apunta Castellà.

El paper del TC

Si la reforma és pràcticament impossible, el paper de qui l’ha d’interpretar, el Tribunal Constitucional (TC), adquireix encara més rellevància. Tant Ridao com Castellà subratllen la gran tasca d’aquest òrgan en el desenvolupament primigeni de la democràcia espanyola. "Amb perspectiva històrica, el balanç és molt favorable", opina Castellà. "Durant els primers 20 anys va ser un tribunal de prestigi, però avui l’ha perdut com a conseqüència d’una grollera ingerència dels partits polítics", matisa Ridao, crític a més amb què el TC s’hagi convertit "en una mena de poder neoconstituent", que se situa per sobre de la voluntat del legislador –tombant els estats d’alarma validats per les Corts– i de la ciutadania –rebutjant l’Estatut de Catalunya tot i haver estat referendat pel poble.

No és tan crític Castellà, tot i que coincideix que "ha baixat el prestigi acadèmic dels seus membres i que cada cop més els partits intenten condicionar la seva activitat". Aquestes són, segons ell, dues de les fonts de l’actual deslegitimació de l’òrgan. Però fa un crit d’alerta davant les amenaces "populistes" contra el poder judicial.

I la llibertat dels jutges per no deixar-se condicionar pels partits que els han nomenat hauria de ser una garantia. Thomas Becket era el millor amic d’Enric II, rei d’Anglaterra. Deien que tenien "una sola ment". Però quan Becket va ser nomenat arquebisbe de Canterbury, es va creure la independència del càrrec i es va convertir en un contrapoder eclesiàstic que el seu amic mai no va acceptar. Va acabar sent assassinat per encàrrec del rei i avui és recordat com a model per a la independència de les institucions. La renovació dels membres del TC pot ser una oportunitat per fer que a Espanya hi hagi majoria de Beckets.