La contradicció de ‘protegir’ el català i llevar-lo de requisit
Els experts donen per segur que el PP i Vox volen eliminar-ne el coneixement com a imprescindible per accedir a la funció pública
PalmaFins on es debilitarà el català amb aquest nou govern PP-Vox?Aquesta no és una pregunta que es pugui contestar només amb l’anàlisi d’un acord d’intencions, però sí que hi ha algunes certeses:“Deixarà de ser un requisit per a l’Administració pública”, asseguren des d’experts jurídics, com el professor de la UIBAntoni Llabrés, fins a portaveus de plataformes i sindicats. Arriben a aquesta conclusió després de la lectura del punt 55, situat just al bell mig dels 110 de l’acord. Per tant, el bessó geogràfic del document és també el centre de gravetat del pacte i serà el cavall de batalla entre el nou Govern i una part de la societat civil:“Modificarem les normes que suposin una imposició lingüística, assumint que a la Comunitat existeixen dues llengües oficials. Es farà el desenvolupament normatiu corresponent per garantir que el desconeixement del català no penalitzi l’accés a la funció pública”, resa el document signat.
“Evidentment que es vol llevar el català com a requisit. Però alerta, que l’Estatut d’Autonomia no preveu això, sinó el contrari: preveu una progressiva normalització. Els poders públics han de fer tot el possible perquè s’arribi a una igualtat plena entre les dues llengües oficials. Les dues”, explica Maria Antònia Font, d’Enllaçats per la llengua.
Per tant, ningú no dubta que l’article 55 de l’acord “és la guerra”, com ha dit l’OCB, perquè suposarà l’intent per part del Govern de fer desaparèixer el català com a condició ineludible per accedir a la funció pública. No és un intent nou, ni tan sols un invent de José Ramón Bauzá. “Rodríguez ja ho va intentar, rebaixar els nivells, quan va ser conseller de Funció Pública, i no li va sortir bé, els tribunals ens donaren la raó”, adverteix Maria Antònia Font.
El català ha estat el gran cavall de batalla de l’acord, perquè Vox és conscient que guanya vots dins un grup de població que no només no el coneix, sinó que viu amb molta agressivitat el fet que els poders públics li donin suport de manera especial pel retrocés que acumula des de la seva persecució en temps del franquisme. L’Estatut fixa la importància de protegir-lo i la condició de ‘llengua pròpia’, i la Llei de normalització lingüística feta pel PP de Cañellas consagra el desenvolupament normatiu d’aquesta preservació. “És que la ‘llibertat lingüística’ que reclama el senyor Campos”, diu Maria Antònia Font, “consisteix a poder ser atesos en qualsevol de les dues llengües. Com ens atendran en català, si no ens entenen, els treballadors públics?”, es demana.
Una font propera a les negociacions confirma que “el PP té clar quina és la frontera. Ja ha passat pel que suposa atacar el català, i això no passarà”. Aquesta font destaca que en dues ocasions l’acord es refereix al ‘català’ en positiu:“Assumint que a la Comunitat hi ha dues llengües oficials”, diu un article. “Aquesta és la barrera”, afirma. I quan es planteja la creació d’una oficina per a la “llibertat lingüística”, aquesta font vol recalcar que servirà “per protegir tant el castellà com el català”. No hi falta, en aquest paràgraf, una referència també a “les modalitats lingüístiques de les Illes”.
En tot cas, tots els experts en matèria lingüística i els especialistes jurídics recorden que per exercir el dret de poder-se expressar en qualsevol de les dues llengües oficials, els funcionaris automàticament tenen un deure, que és el de conèixer-les totes dues. La ponència sobre llengua i sanitat del lingüista Isidor Marí ho emfatitza expressament:“La qualitat de l’atenció mèdica professional passa per l’enteniment del pacient”, en la llengua en què millor s’expressi. Llevar el català com a requisit automàticament és renunciar a aquest principi. El Govern d’Armengol va estar a punt de fer-ho.
Què passarà a l’escola?
I què passarà a l’escola? Aquesta és la gran pregunta. La resposta es pot trobar en el paràgraf que l’acord dedica a l’educació:“Els pares podran elegir lliurement la primera llengua d’escolarització”. Aquesta proposta, i tampoc la intenció, no és nova, i ja ho va voler fer José Ramón Bauzá. “És inviable”, han dit diferents portaveus de l’STEI aquests dies.
Alguns ja comencen a pensar que perilla el Decret de mínims, recollit actualment també a la Llei d’educació, que estableix que el català ha de ser la llengua vehicular d’almenys el 50% de les matèries i de l’horari lectiu. “El PP s’ha deixat arrossegar per Vox”, diu Joan Miralles, president de l’OCB. Els propers mesos sabrem l’impacte de la ‘lliure elecció’.
