Política07/11/2018

Cospedal deixa l'escó al Congrés acorralada per les converses amb Villarejo

Renuncia a l’escó per deixar les mans lliures a Casado per fer oposició a Sánchez

Dani Sánchez Ugart
i Dani Sánchez Ugart

MadridFinalment, José Manuel Villarejo va poder amb María Dolores de Cospedal. L’ex secretària general del PP i exministra de Defensa durant l’últim govern de Mariano Rajoy va posar aquest dimecres punt final a més de vint anys de vida política amb una dimissió com a diputada al Congrés provocada pel degoteig de filtracions de converses seves amb l’excomissari. Després de setmanes resistint-se a donar el braç a tòrcer -només dilluns va deixar el càrrec a l’executiva del seu partit-, Cospedal va confirmar la segona part de la seva dimissió en diferit, que alleuja l’actual president dels conservadors, Pablo Casado, que feia setmanes que pressionava discretament per aconseguir-la.

En un extens comunicat, Cospedal va explicar que va prendre la decisió per “alliberar el PP de qualsevol atac, per molt injustificat que sigui”, i per donar marge de maniobra a Casado per fer oposició a Sánchez i “denunciar la situació que viu el país, començant pel president del govern, que ho és gràcies als enemics d’Espanya”, va afirmar. Al PP coïa el cas perquè els deixava sense munició per desgastar Sánchez amb les filtracions de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, amb el mateix expolicia. Però Casado no s’havia atrevit a exigir-li públicament i taxativament que deixés l’escó, ni s’havia atrevit a a apartar-la al grup mixt, conscient que qui va ser la seva valedora en la batalla final de les primàries contra Soraya Sáenz de Santamaría conservava molta ascendència entre els quadres mitjans dels conservadors.

Cargando
No hay anuncios

A les converses amb Villarejo, se sent Cospedal demanar informació sobre rivals polítics i membres del seu partit afins a la seva rival interna, Santamaría, com ara Javier Arenas. Però l’exministra va mantenir la defensa de la seva honorabilitat i va considerar que va procurar “per tots els mitjans” al seu abast conèixer la problemàtica que vivia el seu partit el 2009, quan va esclatar el cas de corrupció de la trama Gürtel. A més, va afirmar que “mai” ha mentit: “Si és un pecat mortal haver parlat amb un comissari de policia que aleshores acabava de ser condecorat pel PSOE, aleshores em vaig equivocar”. Tot i així, no va considerar un error haver demanat ajuda al seu marit, Ignacio López del Hierro, en aquesta interlocució amb Villarejo.

Cospedal, coneguda per haver sortit en defensa de militants del PP quan eren assenyalats per casos de corrupció, va demanar en el comunicat als seus companys de partit que “tanquin files davant de les injustícies”. “Sempre he cregut que un partit que no és capaç de defensar els seus quan estan sent injustament atacats no pot esperar que els ciutadans hi confiïn”, va opinar.

Cargando
No hay anuncios

La dimissió de Cospedal posa punt final de manera definitiva a l’herència de Mariano Rajoy al capdavant dels populars. La victòria relativa que va obtenir l’ex secretària general contra Santamaría en l’última fase de les primàries -quan Casado, que havia quedat per darrere de l’exvicepresidenta espanyola en la votació entre els militants, va guanyar gràcies al seu suport- ha acabat per donar poques satisfaccions a Cospedal. L’exministra de Defensa va veure abandonar la política a la seva rival des de la comoditat del seu escó al Congrés, que a partir de d’ara estarà assignat a un altre diputat del seu partit.

La carrera política de Cospedal ha estat marcada per aquesta rivalitat, que amagava una distància en l’estratègia política de les dues dirigents. Cospedal encarnava un PP més dur i ideologitzat, escorat a la dreta i amb un component de nacionalisme espanyol més encès que el de Santamaría. Amb aquesta orientació va dirigir la vida orgànica del partit, on tenia gairebé tot el poder. Però va quedar arraconada en favor de la vicepresidenta a l’executiu de Rajoy, on exercia un rol secundari que sempre va ser difícil de pair. Avui, totes dues són història de la política espanyola.