El covid i els partits actualitzen la judicialització de la política

PalmaLa judicialització de la política –el trasllat de les decisions polítiques a la justícia– és un concepte que els darrers anys ha passat al primer pla de l’ull social. El gran precursor ha estat el Procés de Catalunya, iniciat amb la consulta del 9 de novembre de 2014, i seguit pel referèndum l’1 d’octubre de 2017, que va desembocar en l’empresonament de gran part de l’Executiu de la Generalitat. “El que era un problema polític es va convertir en un problema jurídic”, recorda l’exlletrat del Tribunal Constitucional (TC), Joaquín Urías. “Des del TC i el Tribunal Suprem (TS) es van intentar presentar com a il·legals les accions polítiques”, afegeix.

La professora de Dret Constitucional de la UIB i subdirectora del Laboratori Interdisciplinari de Drets i Llibertats de les Balears (LIDIB), Maria Ballester, comparteix aquesta opinió. “Les lleis per si soles no poden resoldre les qüestions polítiques, aquestes s’han de solucionar a través de la negociació i el diàleg”, exposa. “Com Catalunya no hi ha hagut res que judicialitzàs la política”, sentencia el portaveu del Partit Popular balear, Antoni Costa.

El pròxim 14 de març farà dos anys que el govern estatal va decretar el primer estat d’alarma a tot el territori per fer front a l’excepcionalitat del coronavirus. L’agost del 2020 el president del govern, Pedro Sánchez, va acabar descarregant la gestió de la pandèmia en les autonomies, i això va provocar, sobretot l’estiu passat, situacions d’estira-i-arronsa entre unes comunitats que volien aplicar restriccions de mobilitat o mesures sanitàries i uns Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) que, amb distints criteris, les avalaven o no segons la regió en la qual actuaven i l’emergència del moment.

En el cas de les Balears, el TSJIB va tombar l’agost l’ús del certificat covid en grans esdeveniments, una mesura aprovada en el Consell de Govern, però que el tribunal considerava “desproporcionada”. Les magistrades consideraven un “contrasentit” imposar mesures restrictives amb la relaxació que podia facilitar l’avanç de la vacunació. Una situació similar es va viure amb el mediàtic confinament dels estudiants a l’hotel Palma Bellver, conegut com l’hotel covid. En un primer moment una jutgessa de Palma ordenà el desconfinament de 181 joves que van donar negatiu en les proves o que no presentaven símptomes, mentre que posteriorment, arran d’un recurs interposat pel Govern, el TSJIB sí que va avalar l’actuació del Govern balear.

Aquests exemples denoten el que Urías anomena “control d’oportunitat”: moments en què els jutges decideixen què convé més –cosa que titlla de “decisió política”– i no l’examen sobre la legalitat de la mesura. “Hi ha una frontera entre controlar l’Executiu i la intromissió en l’activitat política, la justícia no pot decidir la conveniència d’una decisió”, explica Urías. En el cas dels joves tancats en l’hotel covid –un cas “evident” de judicialització de la política–, “la jutgessa va actuar segons la seva manera d’entendre la política, creient que no hi havia un risc en el confinament”.

Ballester es posiciona en la línia d’Urías. “No va ser la millor estratègia que les autonomies prenguessin mesures i els TSJ les haguessin d’autoritzar”, subscriu. Ballester argumenta que la separació de poders implica que l’executiu adopta les decisions, “d’acord amb l’ordenament jurídic”, i la justícia “ho ha de controlar”. “No se n’ha de fer partícip el poder judicial”, assenyala. De la mateixa manera, l’exmagistrat del TS José Antonio Martín Pallín sosté que “s’han dictat sentències en funció del que es creia convenient, fent a la vegada de jutge, polític i metge, amb l’objectiu últim de desgastar un govern d’un determinat signe polític”, afirma.

Martín Pallín és autor d’un llibre amb un títol suggerent: El gobierno de las togas. L’argument parteix de la idea que les funcions de l’executiu i del legislatiu “s’han vist contínuament corregides” en darrer lloc pels jutges, “amb una invasió de terreny que no els correspon”. “Qui ha governat la pandèmia? El TC, dictant que el més convenient era un estat d’excepció i no d’alarma”, assenyala a l’ARA Balears.

La pandèmia ha duit, així, segons els experts consultats, a una accentuació de la judicialització de la política. La presidenta del Govern, Francina Armengol, després de veure rebutjada inicialment la implantació del certificat covid, ja va reclamar una norma estatal que emparàs les comunitats a l’hora de prendre decisions, ja que s’havia d’acudir al TSJIB per autoritzar les mesures polítiques, amb uns criteris que variaven segons la conjuntura. “El sistema normatiu s’ha vist superat”, apunta Ballester. “Es varen donar als TSJ competències que no els corresponen, com les retallades de drets fonamentals”, afegeix Urías.

El president de l’Audiència Provincial de les Balears, Diego Gómez-Reino, dona suport a aquests arguments i posa el focus en la “necessària” acció política. “Els polítics no són valents per regular els problemes existents i els passen als jutges, que assumeixen un paper que no els correspon”, exposa.

Des de l’òptica política, el PP va propugnar pràcticament des dels inicis del covid una llei de pandèmies, per posar un marc jurídic damunt la taula que permetés actuar a l’Estat i les comunitats sense dependre del continu aval judicial. “La justícia no hauria pres decisions amb absència d’una norma reguladora i fent de polític”, justifica Antoni Costa. “El TSJIB es posicionava en una situació d’inseguretat jurídica molt gran”, continua. La portaveu del PSIB al Parlament, Pilar Costa, considera que aquesta és una idea “positiva”. “Segurament vegem una llei de pandèmies”, afirma. Així i tot, vist amb perspectiva, pensa que “ens hem enfrontat a una situació totalment nova”, i que s’havia de veure la proporcionalitat de les mesures “en el moment que es prenien”.

La llei educativa

A banda del fet de discutir si una mesura és oportuna o legal, segons Urías hi ha un altre àmbit que implica una judicialització de la política, i que “cada cop es fa més”: dur una llei al TC. “A vegades, basta que hi hagi un jutge amb afinitat ideològica per poder tombar-les”, explica. L’objectiu de fons, exposa l’exlletrat del TC, és “crear inseguretat” mentre el tribunal es pronuncia, i “llevar, així, força a la política”. “Una sentència va portar a una moció de censura a Mariano Rajoy,se cerca aquest efecte”, sosté Martín Pallín. Un exemple recent és la llei educativa balear, aprovada la setmana passada.

Vox va presentar una esmena a la totalitat, i després que fos rebutjada no en va fer cap de parcial per marcar perfil propi en matèria educativa. En el Parlament, el dia de l’aprovació, anuncià que la duria al TC, tot i que hauran d’intervenir els seus companys amb representació a Madrid, ja que per poder-ho presentar es necessita la signatura de 50 diputats del Congrés o 50 senadors. “No té sentit esmenar de manera parcial el que ja havíem dit que no tenia solució”, justifica el líder illenc, Jorge Campos.

El PP explica que els serveis jurídics del partit estan estudiant el contingut de la llei, sobretot el que fa referència als articles lingüístics, “per si compleix la legalitat”. “Si no, no tindrem problema de dur-la al TC també”, subscriu Antoni Costa. “És un desastre que s’utilitzin aquests recursos de manera generalitzada per desprestigiar l’activitat política”, destaca Pilar Costa. “És culpa de qui fa un ús partidista de la justícia. Si es porta tot, algun dia la flauta pot sonar”, conclou.