Curs accelerat de Procés

MadridUna de les coses boniques de viatjar arriba quan el foraster veu que allà on ha fet cap es viuen coses que ell ja ha viscut. I qualsevol català que aquests dies es passegi pel debat polític de Madrid somriurà cofoi, amb certa suficiència, davant la mostra que allà han descobert el Procés. Aquest dimarts el Congrés recordava els millors dies del parlamentarisme català del 2017: persones que s’aprenien de memòria el reglament per saber què passaria; respondre "això ho hauran de decidir els lletrats" davant de qualsevol dubte, presses, incerteses, i sobretot, la sensació de no saber què passaria. Processisme del bo, i més en 30 de gener: fa sis anys, al Parlament es calculava si Carles Puigdemont podia ser president a distància. Ara, si aquesta distància ja era salvable per la democràcia espanyola, pel seu sistema judicial, i per la meravellosa imprevisibilitat del Procés.

En aquest curs de processisme accelerat a Madrid hi ha hagut un segon detall a tenir en compte: era un dia històric, però no tant. De fet, no ha passat res que d’aquí sis anys surti a la selectivitat. L’ambient tampoc ho feia notar: als exteriors del Congrés, on habitualment es viu una petita guerra civil, hi havia una tranquil·litat tan espessa que hom podia dir que ja governava el PP.  Només un cartell contra l’amnistia mal fet, reaprofitant una capsa de cartó (almenys reciclen) i algun clàxon de tant en tant dels cotxes que passaven per davant dels lleons feien pensar que passava alguna cosa.

Un cop a dins, la incertesa enraria l’ambient: què passarà, quins misteris hi haurà, votarà Junts que no? Periodistes i alguns diputats buscaven desesperats la traducció realitat-Procés dels catalans, i les tertúlies basculaven d’això a l’home del moment, García-Castellón, aquest jutge amb nom d’àrbitre que farà el que pugui perquè guanyi el seu Madrid.

Un cop s’inicia el ple apareix pel pati Santos Cerdán amb la cara de Santos Cerdán: és inexpressiu, pot fer el mateix gest en un enterrament que després de guanyar la loteria. Si canten els Figa Flawas que "quan arriba la notificació, somric com un tonto que no té perdó", ell deu maleir cada cop que, abans d’una votació, li entra un whatsapp de Jordi Turull que diu que han de revisar-ho tot. Però això no li canviarà la cara. Entra directe a l’hemicicle i s’atura davant el ministre de Presidència, Fèlix Bolaños: avui la llegenda del negociador socialista no creixerà.

El PP encara haurà d'estudiar

El debat passa sense pena ni glòria. Míriam Nogueras carrega dur contra el PSOE, els socialistes opten per Francisco Aranda, que repeteix frases literals que porta mesos dient Pedro Sánchez, i Núñez Feijóo, davant l’absència de rivals, s’agrada: "Puigdemont va marxar dins del maleter d’un cotxe i tornarà amb Falcon". Al PP tot és eufòria i somriures perquè creuen que han guanyat però encara els queden molts cursos en aquest màster accelerat de Procés: quan penses que ho has vist tot, l’endemà sempre et sorprèn. Pròxima classe, d'aquí quinze dies.