D'un bar de Palma a la Moncloa: 45 anys d’un PCE legal
Quatre exmembres del Partit Comunista illenc rememoren què va significar la decisió d’Adolfo Suárez de legalitzar la formació el 1977, a més de repassar la trajectòria del grup polític a les Illes
Palma9 d’abril del 1977, Dissabte Sant d’ara fa 45 anys. El bar La Alcaizería, situat al carrer Sant Vicenç de Paül del barri del Camp Rodó de Palma, es comença a omplir de gent. El locutor de Ràdio Nacional d’Espanya (RNE), Alejo García, sense donar crèdit al teletip que té a les mans, acaba d’anunciar minuts abans una de les notícies més rellevants de la Transició: “Senyores i senyors, fa uns moments, fonts autoritzades del Ministeri de Governació han confirmat que el Partit Comunista..., perdó, que el Partit Comunista d’Espanya (PCE) ha quedat legalitzat”. El president del govern, Adolfo Suárez, ha oficialitzat la decisió de legalitzar el partit que havia liderat la lluita antifranquista i la mobilització social.
A La Alcaizería, on treballaven alguns comunistes illencs, es respirava alegria i llibertat. “No ho esperàvem, vàrem quedar morts”, rememora Miquel Rosselló, secretari d’Organització del partit a les Balears des de feia poc més d’un any. Detingut, torturat i empresonat pel règim franquista per les seves idees, Rosselló va rebre l’encàrrec de la que seria la secretària política i líder del PCE balear, Francisca Bosch, d’organitzar un grup d’estudiants per enfortir el partit a les Illes. Això, just abans d’ingressar, a principis del 1973, al centre penitenciari de Carabanchel, a Madrid.
Pep Valero i Pep Vílchez foren dos d’aquests estudiants. El primer, avui secretari general del Consell Econòmic i Social, acabà essent el responsable del PCE a Palma, “l’organització més potent del moment a les Balears”, i substituí Bosch al capdavant de la formació després de les primeres eleccions democràtiques. Vílchez, per part seva, va ser durant sis anys membre del Comitè Central del PCE estatal, el 1984 es va convertir en el secretari general del partit a les Illes i dos anys més tard va fundar i presidir Esquerra Unida (EU) a la comunitat, “dins el context de la lluita per sortir de l’OTAN”.
La decisió de Suárez va agafar desprevinguda gran part de la societat, però era un fet que ja s’estava cuinant. Rosselló posa un dels grans punts d’inflexió en el 12 de novembre del 1976. Aquell dia, les organitzacions sindicals varen convocar “una jornada estatal de lluita” per tot Espanya, sense arribar a la vaga general que es pretenia. “Aquí, nosaltres arribam a la conclusió que no tenim la força suficient per a la ruptura del govern, i Suárez veu que no pot frenar l’oposició democràtica”, exposa. “Era difícil explicar a Europa que hi hauria eleccions democràtiques amb partits il·legals, i essent el PCE el que tenia capacitat de mobilització”, afegeix.
La mobilització a les Illes
A les Balears, els comunistes seguien la mateixa estratègia que a la resta de l’Estat: mobilitzacions transversals, sense ser partidistes, per aglutinar el màxim de representació social, la màxima pluralitat. “Comissions Obreres es cuidava de mobilitzar les fàbriques, i el PCE, la ciutadania. Ho fèiem bé o malament, però érem els únics que mobilitzàvem”, destaca Antoni Tarabini, actual president de la Fundació Gadeso. Les Illes experimentaven en aquell moment un auge sindical per l’explosió del turisme de masses, amb un PSOE que encara s’estava rearmant i moviments polítics obrers amb poca rellevància. És aquí on el comunisme abraçà les reivindicacions socials i laborals.
El partit, recorda Tarabini, va començar a moure associacions veïnals, muntant entitats en barriades obreres de l’extraradi com Son Gotleu i Son Anglada. “El PCE aquí no va tenir la força de les grans ciutats, però era més gran que a la meitat de províncies d’Espanya”, apunta Rosselló.
El 1976 és un any de mobilitzacions, però també s’hi defineixen les línies mestres del Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB). Aquest fet no es pot entendre sense la figura de Francisca Bosch, l’única dona responsable d’una organització provincial de la formació de Santiago Carrillo i, juntament amb Aina Gomila, del Front de Treballadors de les Illes (FTI), les úniques caps de llista femenines illenques a les primeres eleccions generals al Congrés dels Diputats. “Era una lluitadora antifranquista i compromesa”, sosté Vílchez. “Ella representava el PCE, i fins i tot va agafar el sobrenom de la Pasionaria balear”, subratlla Valero.
Bosch va fer la tasca d’obrir el partit. “Tenia una visió tàctica i una audàcia impressionant. Dins el PCE hi havia sectors que feien prevaler les normes de seguretat interna enfront de l’obertura social, i ella va trencar això facilitant l’acolliment d’intel·lectuals com Ignasi Ribas i Miquel Miravet”, destaca Miquel Rosselló.
A Formentera, aquell 1976, es fa la Tercera Conferència del partit balear. L’elecció de Formentera no va ser casualitat. “Era una senya de descentralització, que no tot era Mallorca”, declara qui llavors era secretari d’Organització. Els debats d’aquella trobada eren al voltant de la posició amb la llengua, amb el sindicalisme, o l’aposta per la ruptura. “El nucli entorn de Bosch dèiem que la ruptura era prioritària i l’amnistia era un tema clau”, subratlla Valero. De la conferència, en què participaren prop de 100 persones, en sortí un comitè “amb un equilibri de forces, que després es reflectia en el debat polític del dia a dia”.
La divisió del partit
Alguns comunistes illencs, als inicis dels 70, varen començar a tenir contacte amb catalans que provenien del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), com Xavier Vidal Folch i Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució. “Tenien un pensament molt autònom”, recorda Tarabini. Per desacords amb l’organització catalana, es varen passar a Bandera Roja, una organització creada en els anys 60, i els illencs connectats amb ells, “per sinergies”, s’hi sumaren. “Quan el PSUC entén que la ruptura democràtica no era tan senzilla, els de Bandera Roja tornen i nosaltres ens integram un altre cop al PCE”, assenyala Tarabini.
El comunisme balear, a banda d’aquesta organització liderada pel català Solé Tura, va sofrir més divisions. “Comencen a néixer partits socialistes lligats a l’autonomia”, indica el president de la Fundació Gadeso. Tarabini es va acabar integrant en el Partit Socialista de les Illes (PSI), que posteriorment es va convertir en el Partit Socialista de Mallorca (PSM). El PSI era un partit heterogeni, “amb gent del PCE, d’altres partits, autonomistes o sobiranistes”.
L’espai a l’esquerra del PSOE –PCE, EU i Podem, amb Yolanda Díaz al capdavant– ha arrossegat un problema històric: són formacions amb líders polítics ben valorats o amb una tasca de partit reconeguda, com ser el cap de la lluita antifranquista, en el cas del PCE. Aquest fet, però, no s’ha retornat amb vots o poder electoral, tot i que avui dia el partit està assegut al Consell de Ministres, amb la mateixa Díaz i Alberto Garzón. “Vulgueu-me menys, però votau-me més”, deia el líder d’EU Julio Anguita. “La societat ens reconeixia, però tenia pànic que el PCE tingués un resultat fort, perquè pensaven que hi hauria un cop d’estat”, lamenta Rosselló. “Els que sortien al carrer el 1976 eren els convençuts que s’havia de canviar el sistema. L’altra gent no sortia, però després votaven tots. Ens va costar entendre això; una vegada hi ha democràcia, has d’explicar que tens un projecte de país, i no és el mateix”, relata.