Jordi Muñoz: “El 27-O va ser un error, no s’hauria d’haver fet la DUI”

BarcelonaJordi Muñoz (València, 1979) és un dels politòlegs de referència de l’àmbit sobiranista. Ha trigat dos anys, però al final ha construït el seu balanç del Procés al llibre Principi de realitat (L’Avenç).

A la introducció avisa el lector que no és un llibre escrit des de la neutralitat ideològica però que tampoc és un pamflet. ¿S’han escrit massa pamflets darrerament?

Sí, però no és una característica específica de l’independentisme. I tampoc menysprearia el gènere del pamflet, que té la seua utilitat com a eina d’agitació política. Però s’ha de ser conscient de les seues limitacions. Jo he intentat trobar un equilibri d’un assaig de part, trobant la debilitat i les contradiccions dels arguments propis.

Afirma sobre aquell període: “Fins i tot un pessimista com jo va caure en un excés d’entusiasme”.

Vaig fer l’exercici de rellegir tots els meus articles i he detectat un excés d’entusiasme meu en una cosa: vaig sobrevalorar la capacitat que tenia el referèndum de l’1-O d’interpel·lar sectors més amplis de la població. Hi va haver una onada, que segurament era necessària, però també hi havia d’haver contrapesos.

Quina virtualitat va tenir l’1-O?

La gran virtualitat de l’1-O és plantejar un conflicte polític en termes democràtics i visualitzar que l’Estat responia de manera autoritària. I també és un triomf logístic davant l’Estat, una història de David contra Goliat. Demostra que un moviment social ben organitzat pot posar en problemes els poders establerts.

Què és el que falla després?

El problema és haver interpretat l’1-O com un referèndum que generava un mandat per a la independència. I a partir d’aquí ve l’error del 27-O.

Afirma que hi ha un problema de legitimitat, el famós 50%.

Mantinc que no s’ha articulat una majoria suficient per executar la independència. I després vindrien tots els problemes pràctics d’implementació. Amb una majoria suficient tampoc hauria sigut fàcil, però és un prerequisit necessari, el d’una majoria indiscutible, sense el qual no es podia anar més enllà.

És crític amb els dirigents independentistes...

Sí, però també dic que afortunadament van entendre aquest problema. Es van veure arrossegats el 27-O però el 28-O no van intentar implementar la independència perquè els números no donaven. Però tampoc s’hauria d’haver fet la DUI.

N’hi ha que mantenen que els números sí que donen.

S’han fet moltes càbales sobre si comptem en vots o escons, sobre on posem els partits no definits..., però tot això és propaganda, perquè al final la realitat s’acaba imposant i la correlació de forces a la societat catalana és la que és. Voler-se enganyar et porta a cometre errors com el del 27-O.

¿Un dels errors va ser no preveure que molts dels que no s’acabaven de definir sobre la independència s’acabarien sumant a l’unionisme?

Aquesta era una hipòtesi fins al 9-N. Quan es va posar la possibilitat de la independència, molta gent no s’ho havia plantejat seriosament. I a poc a poc es va posicionant. Pel que fa al suport a la independència, hi ha un creixement molt ràpid entre el 2010 i el 2013, i després es congela. El famós 47% s’ha mantingut fins i tot en els moments més convulsos. La gent ja ha pres posició i els blocs s’han solidificat. I per això tampoc s’ha donat el famós suflé, que pronosticaven per l’altra banda. Molt poca de la gent que s’ha mogut cap a l’independentisme, exvotants de CiU i el PSC, ha fet el recorregut invers. Ara mateix és molt difícil moure un 1% o un 2% cap a una banda o l’altra.

L’Estat opta per una resposta autoritària al pols català. Com a expert en nacionalisme espanyol, el va sorprendre realment?

La tardor del 2017 un politòleg de Berkeley de visita em va dir que la ciència política s’havia dedicat a estudiar la democràcia i havia abandonat l’estudi de l’estat. És una miqueta el que va passar. El sobiranisme li va plantejar una pregunta a la democràcia espanyola i qui va respondre va ser l’Estat. Hi va haver ingenuïtat de pensar que la democràcia espanyola tindria límits. Aquesta idea que Europa no ho permetria.

¿Ha tingut costos per a l’Estat la seva actuació?

Ha tingut costos a nivell d’imatge, i han invertit molt per corregir-ho. La UE assisteix impassible a coses molt més bèsties dins les seves fronteres que el que va passar l’1-O. L’estat espanyol està molt menys limitat del que pensàvem. I, a més, té un gran consens intern. I això ja havia passat durant l’Estatut.

Hi havia la hipòtesi que si l’Estat reaccionava de forma autoritària l’independentisme guanyaria suports interns. Però no ha passat.

Era una hipòtesi raonable, però el que es dona és una polarització. I la gent que no és independentista però que no està d’acord amb la resposta de l’Estat s’ha vist molt lluny dels seus postulats. Això està relacionat amb el que dèiem de la legitimitat. Què hauria passat si el 3-O l’independentisme s’hagués quedat allà, en la denúncia de la resposta autoritària, i no hagués transitat cap a la DUI? No ho sabem, però segurament ara estaria en condicions de construir aliances més àmplies.

Quin és el plantejament de futur que proposa?

Per tenir la independència poden passar dues coses. Que hi haja un mecanisme de decisió, un referèndum, acceptat per la gran majoria. És el que se’n diu el consentiment del perdedor, i això et permet guanyar per un sol vot perquè els dos bàndols han pactat unes normes de joc. Si no tens això, necessites una majoria molt clara i molt reforçada per fer pressió. Sense una cosa o l’altra no es podrà avançar.

¿Creu que la majoria de l’independentisme ha assumit això?

Tinc la impressió que la majoria, tant a la CUP com a ERC o a JxCat, és conscient que l’independentisme necessita una acumulació de forces. És un consens estratègic implícit que no es fa explícit perquè hi ha moltes altres diferències. Però hi ha més consens del que sembla.