Dels calcetins de Matas al rictus de Prohens: així ha estat la relació dels presidents amb Madrid

PalmaPassen les nou del vespre d’un 31 de juliol calorós. La presidenta Marga Prohens rep al Consolat el cap de l’Executiu espanyol, Pedro Sánchez, amb un rictus seriós que no passa desapercebut. Està tensa perquè el socialista no s’ha estalviat ni una crítica al PP balear en la roda de premsa que acaba d’oferir. Les declaracions de l’un i el posat circumspecte de l’altra deixen per a l’hemeroteca la imatge d’una trobada que, ja se sap, acabarà sense grans avanços. El presagi es compleix, i l’episodi es tanca com un nou capítol de les friccions que els presidents de les Illes han mantingut amb Madrid, ja des de la primera legislatura de Gabriel Cañellas.

El primer president de les Balears va dimitir per ordre de José María Aznar. El líder estatal del PP, que mesos després es convertiria en president d’Espanya, va forçar la renúncia de Cañellas per la seva implicació en el cas de corrupció del túnel de Sóller. La disciplina de partit va marcar la sortida de Cañellas, que acabava de revalidar el càrrec i durant tres legislatures s’havia convertit en un flagell dels governs de Felipe González –varen coincidir durant uns dotze anys als respectius executius. “Són dos governs molt llargs de signes polítics diferents durant el desenvolupament de l’autonomia de les Illes”, descriu l’historiador Miquel Vidal. “Especialment als anys 80, González era reticent a desenvolupar en excés les autonomies, i això va provocar moltes divergències”, apunta. “Amb Cañellas especialment, perquè hi havia just tres presidents autonòmics d’Aliança Popular, i era un d’ells”, afegeix. El cap de l’Executiu illenc “parlava d’espoli, de sotmetiment de les Illes, d’insolidaritat”, apunta Vidal, que recorda que les Balears es varen trobar entre els territoris amb més conflictes a causa de les competències amb l’Estat.

“En l’època de González no hi havia tants contactes entre el president del Govern i el govern espanyol”, explica l’expresident Cristòfol Soler (1995-1996) i conseller d’Economia i Hisenda en el primer Executiu autonòmic. “Amb 202 diputats al Congrés, Gonzàlez es podia permetre el luxe de passar de nosaltres”, exposa.

Amb el primer mandat de Jaume Matas (1996-1999) comença una lluna de mel entre el president i Aznar a la Moncloa. La prova del cotó és que quan el PP va perdre el poder a les Illes el 1999, Aznar el va nomenar ministre de Medi Ambient. Com explica l’analista polític Toni Forners, Matas “utilitza el ministeri per fer oposició a Francesc Antich”. En la cohabitació entre el PP –especialment des que obté la majoria absoluta a Madrid– i el primer Pacte de Progrés “tornen les tensions” entre administracions. “Aznar només va rebre Antich una vegada”, assegura el llavors conseller de Turisme, Celestí Alomar: “Un dels temes importants era el mal finançament que tenien les Illes”. En aquella reunió, assegura l’exconseller, el president espanyol va dir a Antich que “si necessitava doblers fes ús de la seva capacitat impositiva”. Justament, Sánchez va retreure a Prohens abans de la reunió al Consolat les seves retallades d’impostos. “Aznar es va plantejar les Balears com una plaça a recuperar, per això havia fet ministre Matas”, recorda l’exconseller. Un altre punt de fricció tenia a veure amb l’ecotaxa plantejada pel Govern balear. “Aznar no ens va fer molt de cas, però així mateix va dir que podria negociar govern a govern sempre que hi hagués el PP balear a les converses”, expressa. Tot i que es va arribar a fer una reunió, “no va conduir a res”.

Jaume Matas, sense calcetins

Matas torna al Govern balear el 2003, i poc després José Luis Rodríguez Zapatero ocupa la Moncloa. L’agost de 2006 Matas va rebre el socialista a la base militar de Son Sant Joan sense corbata ni calcetins. Una mostra de l’animadversió que tenia cap a Zapatero que la premsa del moment va reflectir. L’arribada del PSOE al govern espanyol –després dels atemptats de 2004 a Madrid– va deixar el PP amb una sensació que “aquelles eleccions li havien estat robades, que hi ha hagut una campanya contra el PP”, rememora Forners. Això va ajudar a crear una “espiral de confrontació, que es va agreujar amb l’impuls de Zapatero a l’Estatut de Catalunya i la Llei del matrimoni igualitari”.

En el segon Pacte de Progrés d’Antich (2007-2011) la sintonia ideològica entre el president i Zapatero va donar una treva als conflictes entre administracions. Les Balears varen negociar millores substancials en el finançament autonòmic, i Zapatero va aprovar importants inversions estatutàries a les Illes. “Les dades són les següents: en l’etapa de Francina Armengol i la d’Antich amb Zapatero s’aproven reformes de finançament, una disposició addicional de l’Estatut per augmentar la inversió de l’Estat”, defensen fonts de l’executiu espanyol de Sánchez. “El PSIB sempre ha intentat que el partit entengui les necessitats de les Balears, mentre que el govern de Prohens les posa al servei del PP”, afegeixen.

“Tenir un govern del mateix partit a Espanya facilita algunes coses, però Madrid és Madrid, i la visió del govern espanyol és diferent”, apunta el portaveu adjunt del PP al Congrés i conseller d’Hisenda i Pressupostos durant l’etapa de José Ramón Bauzá (2013-2015), José Vicente Marí. Bauzá va coincidir al càrrec amb Mariano Rajoy a la Moncloa, però en un moment de crisi econòmica. Amb tensió a la tresoreria, la negociació es complica. “Gràcies a determinades polítiques del govern espanyol vàrem poder pagar als proveïdors, però, pel que fa a inversions, semblaven considerar que les Illes no eren part d’Espanya, i així ho vaig criticar públicament”, expressa. “Els primers mesos varen ser molt complicats”, recorda. “El pagament a la Seguretat Social s’havia ajornat, vàrem haver de fer el mateix amb el de l’IRPF”. Marí recorda “tensió” al setembre de 2011, perquè “l’Estat no volia encarregar-se del finançament”. Finalment, assenyala, “es varen fer les autoritzacions que calien”.

“La relació amb Madrid sempre ha estat un poc complexa, però hi havia cordialitat”, afegeix el batle de Palma, Jaime Martínez, que en aquell moment era conseller de Turisme. “No era una qüestió de voluntat, sinó de possibilitat”, remarca. D’altra banda, el popular s’afegeix a les crítiques de Prohens, que ha denunciat que els ministres de Sánchez que viatgen a les Balears eviten reunir-se amb l’Executiu. “Fan el mateix amb les grans ciutats, com Palma. Els ministeris ni ens responen les cartes”, lamenta. “El govern espanyol mai no ha estat tan sectari i tan enfrontat com ara”, sentencia.

Armengol, aliada natural de Sánchez

En contraposició amb Prohens, Armengol va convertir-se en aliada de Sánchez durant el seu segon mandat, fins al punt que el socialista la va nomenar després presidenta del Congrés. Una bona relació que es va veure reforçada pel suport de la socialista a Sánchez en la seva batalla fins a recuperar la secretaria general del PSOE. “Es va aprovar la Llei d’habitatge, el desenvolupament del Règim Especial de les Balears (REB), hi havia una relació fluïda”, diu Pilar Costa, consellera durant els dos mandats d’Armengol. En la primera legislatura, amb Rajoy al govern espanyol, Armengol va estar més sola. “Llavors, pràcticament no hi havia relació, varen ser anys durs, varen esclatar casos de corrupció, i en el tema fiscal i econòmic era un mur”, recorda Costa. En aquell període, a més, Rajoy estava centrat en el conflicte a Catalunya. Les reclamacions dels altres territoris a l’Estat també afecten la posició de les Illes davant Madrid.