La desbandada de Cs: més de 80 baixes clau en tres anys

BarcelonaLa sensació de buit que la desfeta de Ciutadans ha deixat en el panorama polític transcendeix els 135 escons que el partit ha perdut en tres anys en la patacada de les generals i les sis eleccions autonòmiques que les van seguir. La davallada a les urnes és excepcional, però també ho és la xifra de baixes. Prop de 84 dirigents i exdirigents i destacats càrrecs institucionals han donat un cop de porta a les sigles, la majoria sorollós, en forma de tuits, comunicats i entrevistes criticant la direcció. Es tracta d’alguns dels rostres més coneguts de la formació que, amb la seva marxa, alimenten la desesperança d'un partit que, de moment, no remunta a les enquestes. Amb la refundació a les espatlles i plantejant-se fins i tot canviar el nom a la formació, Inés Arrimadas haurà de ratificar el seu lideratge a l’assemblea del gener gràcies al vot de les bases d’un Cs raquític, també internament.

L’últim a plegar ha sigut l’exvicepresident de la Junta d’Andalusia Juan Marín, que va renunciar a tots els seus càrrecs després de quedar-se sense representació a les andaluses i ha estat recol·locat al capdavant del Consell Econòmic i Social d’Andalusia de la mà del PP. Amb el seu nomenament, els populars andalusos han completat l’absorció de la majoria dels seus ex alts càrrecs: els conservadors han mantingut Rocío Blanco com a consellera de Treball, i han ressituat l’exconsellera taronja Rocío Marín al Consell Audiovisual d’Andalusia. Els dos exportaveus del grup parlamentari taronja, Teresa Pardo i Sergio Romero, també ocupen càrrecs de la mà del PP. Quatre diputats autonòmics més i el delegat de Justícia a Sevilla, Javier Millán, també han deixat durant aquest temps el partit.

La ferida de Rivera

El d’Andalusia ha sigut l’últim cop que ha ferit el projecte d’Arrimadas en plena refundació, però l’origen de les fugues es troba en l’estiu anterior a les generals del 10 de novembre del 2019, quan Cs va perdre 47 escons. Els primers a marxar van ser el fundador Francesc de Carreras, el diputat al Congrés Toni Roldán i l’eurodiputat Javier Nart, crítics amb la decisió d’Albert Rivera de vetar pactes amb el PSOE. Van ser les primeres veus d'un debat intern que es manté encara viu: ¿el no a pactar amb Pedro Sánchez va ser la causa de la desfeta? Encara que Arrimadas havia defensat el veto en el passat, l'executiva que ara lidera ha acabat fent-se seu aquest diagnòstic. Però el nucli de Rivera defensa que és justament haver rectificat i haver-se ofert als socialistes en temps de descompte el que va provocar la patacada. Començant per l’exsecretari d’organització i principal artífex de la transfusió de càrrecs taronges al PP, Fran Hervías. Tot i que Rivera continua militant a Cs, ja fa anys que se n’ha distanciat i no ha donat cap mostra de suport pública a la seva successora, i el seu entorn més proper –Juan Carlos Girauta, Marcos de Quinto, Fernando de Páramo, José Manuel Villegas...– ja no formen part del partit.

La desfeta a Catalunya

L’era Rivera va acabar poc després del 10-N, però les fugues s'han mantingut, sovint associades a una desfeta a les urnes. La formació ja va començar amb mal peu la campanya electoral de les catalanes del febrer del 2021 després que la diputada taronja Lorena Roldán marxés al PP. Van perdre 30 escons. Des de llavors, dotze dels seus diputats més destacats en l’anterior legislatura –entre ells David Mejía, ara al PP, Sonia Sierra o la històrica Carmen de Rivera– han estripat el carnet, en alguns casos per passar-se a Valents o acostar-se, també, als populars. I, malgrat la campanya nostàlgica de Cs, en què la formació va defensar un retorn als seus orígens fundacionals, també s'han donat de baixa antics membres de l'executiva com ara Miguel Ángel Ibáñez o Ángeles Ribes. Mentre que el regidor a Barcelona i membre del consell general del partit, Paco Sierra, va ser expulsat aquesta setmana entre acusacions d'haver intentat passar-se a una altra formació. També al País Basc, on la formació va aconseguir un escó gràcies a la coalició amb el PP, el van perdre: l'octubre del 2021, el seu únic representant, Luis Gordillo, va fitxar pels conservadors.

El fracàs de Múrcia

L’operació frustrada per impulsar una moció de censura contra el PP a Múrcia –el partit va ser expulsat del govern– va comportar l’abandonament o expulsió de diversos diputats autonòmics, així com l’avançament electoral a Madrid. En aquest escenari i amb l’opa hostil del PP ja declarada, també es van produir dues baixes al Congrés i dues al Senat –que es van afegir a la del senador català Xavier Alegre–. El terratrèmol va anar acompanyat de rèpliques al País Valencià, quan Toni Cantó i quatre diputats autonòmics més, descontents amb el rumb de la direcció, van fer les maletes –Cantó va marxar al PP, però recentment també va deixar el partit conservador per fitxar per un mitjà afí a Vox–. Al degoteig també s’hi sumen baixes a Castella-la Manxa –on el sector crític amb Arrimadas es va fer fort durant les primàries per escollir-la com a líder–, Aragó, Castella i Lleó, Astúries, les Illes Canàries, i les Illes Balears –on es va expulsar un diputat i també va marxar un dels fundadors de Cs, Xavier Pericay–. A més, també han patit baixes a Ceuta i Melilla, on el partit va expulsar l’alcalde-president Eduardo de Castro.

La sagnia constant de militants, exdirigents, exdiputats i fins i tot de membres del sector crític que fan les maletes gairebé obliga Arrimadas a la refundació tant com les constants desfetes a les urnes. L’últim adeu destacat va ser el de l’eurodiputat Luis Garicano, gurú econòmic del partit que al juliol va deixar la seva acta al Parlament Europeu per fer de professor a la Universitat de Colúmbia. Malferit i cada cop més en els ossos per la constant fuita de dirigents, Ciutadans busca ara recuperar el rumb amb una refundació a principis d’any que eviti que la pròxima parada sigui l’última: la desaparició.