La desmobilització independentista amenaça una dècada de majories

BarcelonaSuperar el 50% dels vots es va convertir en l’obsessió de l’independentisme durant bona part del Procés. Una garantia més de legitimitat després d’haver aconseguit la majoria absoluta dels escons al Parlament tant el 2015 com el 2017 (fins i tot el 2012, quan CDC començava a abraçar el dret a decidir). Era un objectiu tan desitjat que va passar a ser una fita en si mateix, sense definir què hauria de venir a continuació. El 2021 ERC, Junts, la CUP i les forces independentistes que es van quedar fora del Parlament van superar el 51% dels vots, enarborant l’eslògan que va fer fortuna durant els primers mesos de la legislatura: “La majoria del 52%”, que aviat s’evidenciaria impracticable.

Aquest diumenge, en canvi, ningú visualitza ja la fita del 50% dels vots: la primera pregunta que caldrà respondre és si l’independentisme continua sent majoritari al Parlament. La desmobilització dels votants dels partits que han pilotat el Procés fins ara és un comú denominador de totes les enquestes que s’han publicat aquestes setmanes i la conseqüència més palpable del descontentament del seu electorat. Una dinàmica, però, que no és nova. Les eleccions municipals i generals de l’any passat van donar moltes pistes del que podia arribar a succeir quan es convoquessin les catalanes. És cert que els dirigents de Junts, ERC i la CUP sempre han confiat que quan arribés l’hora de la veritat, les eleccions al Parlament, l’independentisme es tornaria a mobilitzar encara que fos simplement per evitar que el pròxim president de la Generalitat fos Salvador Illa.

Han passat gairebé vuit setmanes des que Pere Aragonès va prémer el botó electoral i avui la preocupació entre els dirigents dels tres partits és evident. No perquè el moviment perdi pistonada –fa temps que cadascú té la seva pròpia estratègia i no hi ha cap mena de col·laboració entre ells–, sinó perquè el càstig dels electors els pot allunyar de la plaça de Sant Jaume.

De l’Olimp al dia a dia

Els últims dies, com passa sempre en la recta final de totes les campanyes, Carles Puigdemont i Pere Aragonès han apel·lat a la mobilització de l’independentisme. Encara se senten propostes de referèndum, però ja no s’embolcallen de l’èpica històrica a què es recorria en altres moments. Aquesta campanya ha servit també perquè tots hagin baixat de l’Olimp de les promeses pràcticament inabastables i hagin anat recorrent a les del dia a dia: els impostos, la sanitat, l’educació, els serveis socials, el Hard Rock o Rodalies.

Pendents, doncs, de si a última hora i encara que sigui amb la pinça al nas, els electors els tornen a fer confiança, a partir de dilluns Junts i ERC podrien explorar noves aliances a Catalunya. Són pactes que, de fet, estan vigents a l’Estat i passen irremeiablement pel PSC, que tothom dona per fet que repetirà –i probablement ampliarà– la primera posició a la cambra. Hem arribat al cap del carrer? Es trencaran els blocs que han estat inamovibles des del principi del Procés? Si això passa, probablement es constatarà una realitat que ni Junts ni ERC amaguen: la independència no és una aspiració a curt termini.

L’altra pregunta clau arribaria en cas que se salvi la majoria independentista. Seria viable repetir el mateix govern que es va trencar fa dos anys? Per fer què? La incertesa és el veritable leitmotiv del 12-M.