Deu Mil a Brussel·les: deu anys de la primera gran manifestació al cor d’Europa

Barcelona“¿Els catalans podríem prendre exemple dels negres americans del 1963, que van aplegar 200.000 persones i van anar a Washington encapçalats per Martin Luther King? ¿Nosaltres podríem aplegar una xifra significativa de catalans i fer una marxa a Madrid?” L’activista i exmilitant de CDC Enric Canela llançava aquestes preguntes en un article al Bloc Gran del Sobiranisme el 8 de setembre del 2008. Una crida que es va convertir en l’espurna de la primera manifestació independentista a Brussel·les, de la qual ara es compleixen deu anys. “Un lector va proposar que es fes a Brussel·les en lloc de Madrid perquè allà no se’ns hi havia perdut res i ens va semblar més idònia la proposta”, explica Canela.

L'informàtic Agustí Esparducer va crear la pàgina al Facebook, i en una setmana s’hi van adherir mil persones. “Érem conscients que no seríem 100.000 persones, però tampoc 1.000, i vaig recomanar 10.000”, revela Esparducer. A finals de setembre el pinyol de la plataforma Deu Mil a Brussel·les es va trobar a Mataró, amb la presència, entre d’altres, de l’ara presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, per tirar endavant la iniciativa. Al desembre, en una nova reunió, es va fixar la data per desembarcar al cor d’Europa: seria el 7 de març.

La ILP del referèndum, rebutjada

Canela, ànima de la mobilització amb Esparducer i el biòleg Manel Bargalló, remarca quins eren els dos grans objectius de la manifestació: “Que la independència figurés en l’agenda dels partits polítics, perquè cap d’ells la incloïa al seu programa electoral, i internacionalitzar el conflicte pacífic que teníem amb l’estat espanyol”. Els manifestants que es van desplaçar fins a Brussel·les, 3.000 (segons la policia) i 10.000 persones (segons els organitzadors), també van poder signar a favor de la ILP que promovien perquè el Parlament convoqués un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre del 2010. “Aquell dia en vam recollir 2.000 i al maig la vam presentar amb 10.000”, revela Canela. La ILP, però, no va ser admesa a tràmit per la mesa del Parlament, presidida pel republicà Ernest Benach, en una decisió adoptada per unanimitat un mes més tard sobre la base que no s’ajustava “ni a la legislació vigent ni al marc competencial de la Generalitat”. Un rebuig que al cap de deu anys han fet servir les acusacions en el judici de l’1-O per denunciar que la mesa sí que analitza el contingut de les iniciatives després que l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, que també formava part de la plataforma, defensés que la mesa no té potestat per valorar la constitucionalitat de les tramitacions parlamentàries.

Sense el suport dels partits

La mobilització a Brussel·les va comptar amb un suport escàs dels partits. Eren altres temps. El sobiranisme estava immers en la resposta a la sentència del TC contra l’Estatut, que encara havia d’arribar. “La manifestació va tenir més suport d’ERC que de CDC, que no era independentista, tot i que hi va anar gent a títol individual”, explica Canela, que no amaga que el va sorprendre més “el boicot que la manca de suport”. Es refereix, per exemple, a l’aleshores president d’Òmnium, Jordi Porta, que assegura que s’hi va manifestar en contra. “Veus la foto d’abans i d’ara i el canvi és extraordinari”, subratlla l’activista. No va ser l’únic dirigent que va mostrar els seus recels. La delegada de la Generalitat a la UE, Anna Terrón, va dir que no entenia què hi venien a reivindicar i va advertir que “seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les”. ERC va ser l’única formació que hi va aportar algun representant de renom, com l’aleshores portaveu al Parlament, Anna Simó, els diputats Joan Tardà i Pere Aragonès o el llavors candidat a les eleccions europees, Oriol Junqueras. En canvi, l’eurodiputat que tornava a ser el candidat de CiU a les europees, Ramon Tremosa, opinava que Brussel·les no era el lloc més adequat per defensar la sobirania de Catalunya. Per part de CiU, només hi van anar els diputats Jordi Cuminal i Albert Batalla, que provenien de la JNC; el president de la sectorial d’immigració, Àngel Colom, o un aleshores desconegut regidor de Girona anomenat Carles Puigdemont. L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, va ser l’únic eurodiputat català que va defensar la protesta, tot i que no hi va participar pel rebuig del seu partit.

Bargalló, que va explicar l’experiència al llibre Els herois el 2011, justifica el títol de l’obra per com van superar tots els entrebancs: “Va ser una gesta perquè es va organitzar en sis mesos sense cap ajut i amb els partits en contra, però la gent s’hi va implicar molt i va ser un èxit”. Els bastons a les rodes no només venien dels partits, també de les entitats”. El Casal Català de Brussel·les no ens va donar suport perquè tenien por que el tripartit els retirés les subvencions”, recorda Bargalló. Això va fer que la gent s’autoorganitzés i es busqués la vida per anar-hi. “Només vam llogar un vol xàrter amb els 8.000 euros que vam recaptar i que van servir per pagar la publicitat i tota la infraestructura de l’acte”, explica. “Va ser un esclat popular per la col·laboració altruista de tots els delegats territorials”, afegeix Esparducer.

En plena crisi interna pel control de la direcció de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), que des del 2006 organitzava les grans manifestacions, tots ells van buscar un cop d’efecte per sortir de l’impàs que vivia el sobiranisme. “Vam trencar el gel perquè va ser la primera gran manifestació fora dels Països Catalans i ho vam fer sense el suport de partits i entitats”, destaca Bargalló. També va ser l’embrió de les consultes sobre la independència i en conseqüència de l’1-O. El regidor de la CUP Josep Manel Ximenis va aprofitar la presentació de la ILP al Parlament per portar una moció de suport al ple i convocar la consulta a Arenys de Munt en un dels punts del text. “La marxa a Brussel·les és un dels primers punts de sortida del Procés”, diu amb orgull Canela.