El dia a dia a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del Real
Familiars i membres del Govern que ja són lliures relaten la seva experiència als centres penitenciaris
Barcelona“La presó és una tremenda educació en la paciència i la perseverança”. La sentència de Nelson Mandela, el líder sud-africà que va estar tancat 27 anys per la seva lluita contra la segregació racial, posa en relleu la duresa de viure la lenta cadència del temps reclòs en un centre penitenciari. Una experiència per la qual estan passant nou dirigents independentistes. Tancats durant 16 hores al dia en una cel·la de tan sols 11 metres quadrats, els membres del Govern i de les principals entitats independentistes fan front a l’empresonament amb la determinació de buscar al·licients en un món gris en què la rutina s’imposa amb la mateixa fermesa que quan es tanquen les portes del seu reduït habitacle. El president d’Òmnium, Jordi Cuixart, per exemple, comença el dia mirant d’endevinar quin és el funcionari que s’encarrega de fer el recompte de presos perquè la porta només s’obre uns centímetres: “És molt impactant despertar-te així i en Jordi ho ha capgirat perquè li costava acostumar-s’hi”, revela la seva dona, Txell Bonet. Una altra de les seves noves aficions a Soto del Real és reconèixer els ocells que sobrevolen el pati i observar la forma dels núvols: “Hi ha tan poca bellesa en una presó, on sempre veuen les mateixes cares, que aquestes petites coses li serveixen per distreure’s”, remarca Bonet.
El dia a dia entre reixes està exempt d’improvisació. Els presos surten de la cel·la a dos quarts de nou per baixar al menjador a esmorzar en rigorós silenci i a les deu comencen les activitats que organitzen els mateixos presos i que van des de la pràctica esportiva a tallers de manualitats, clubs de lectura i classes d’idiomes. Tots els reclusos estan obligats a fer quatre hores d’activitats a la setmana.
A la una del migdia es dina i només vint minuts més tard ja tornen a estar tancats a la cel·la fins a dos quarts de cinc de la tarda. Des d’aquella hora fins a les set els presos poden fer més activitats o anar a la biblioteca, que és un dels llocs on els dirigents independentistes passen més temps. A les set se serveix el sopar i mitja hora més tard ja els tanquen fins l’endemà. No tenen hora fixada per anar a dormir i la majoria aprofiten l’estona per mirar la televisió fins a la matinada.
“Tots els dies són iguals”
“A la presó aprens a conviure amb les rutines, assumeixes una vida marcada pels horaris i ja no saps en quin dia vius perquè els dilluns s’assemblen als diumenges, bàsicament perquè tots els dies són iguals”, explica el conseller Carles Mundó, que va estar tancat 33 dies a la presó d’Estremera. El titular de Justícia no troba gaires diferències entre estar tancat a la cel·la i les hores que es poden passar a l’exterior. “Fora de la cel·la no tens més sensació de llibertat perquè el pati és com una pista de futbol sala”, assenyala Mundó, que deixa clar que “les visites ajuden a passar les hores, trenquen la monotonia”. Els presos poden rebre un cop a la setmana fins a 4 persones durant 40 minuts al locutori i dos cops al mes tenen dret a un vis-a-vis amb la família i un altre amb la parella de dues hores en una sala més àmplia. El reglament intern impedeix que els dos vis-a-vis puguin ser familiars o de parella.
Així mateix, els presos poden fer deu trucades de cinc minuts a la setmana. Un temps que Mundó, com la resta d’interns, considera insuficient. “Tinc tres fills i parlar amb tots ells i amb la dona era gairebé impossible”, lamenta el conseller, que no amaga que l’aspecte més dur “és el patiment de la família perquè un mateix tendeix a espavilar-se”. Ho comparteix la consellera de Governació Meritxell Borràs, que va estar empresonada el mateix temps que Mundó: “La presó és dura perquè t’allunya dels teus i només tens una trucada de cinc minuts al dia per parlar-hi”. Sí que li va servir per establir una gran amistat amb la titular de Benestar Social, Dolors Bassa: “No ens coneixíem gaire i ens vam explicar la vida i ens vam ajudar molt, i ara ja és una amiga per sempre”, subratlla Borràs, que avui l’anirà a veure i tornarà per primer cop a la presó d’Alcalá-Meco. De fet, els van oferir dormir separades i totes dues ho van desestimar per la gran amistat que van forjar.
Els que sí que han preferit viure en cel·les separades són el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d’Interior, Joaquim Forn. “Són moltes hores compartint un espai molt petit i tots dos estan molt millor ara”, revela la dona de Forn, Laura Masvidal, que li ha posat deures perquè tingui una motivació més per tirar endavant: “Es va proposar escriure un diari, però li he dit que hi posi més literatura i expliqui com és el seu dia a dia a la presó , però també com veu la situació política des de dins. Cada mes m’emporto el material que ha escrit i el passo a una persona del sector editorial”. Això li serveix al conseller per afrontar una situació que qualifica d’injusta: “Un cop té assumit que és un pres polític, vol aprofitar al màxim el temps, no vol mirar enrere ni endavant o estar pendent del calendari, perquè diu que el cel no té perspectiva”.
Càstigs a Sànchez
El candidat de Junts per Catalunya (JxCat) a la presidència de la Generalitat, Jordi Sànchez, també ha demanat dormir sol, però la queixa que va presentar per poder reunir-se amb l’abat de Montserrat en una sala i no al locutori li ha suposat la denegació de la sol·licitud. “I tot aquest mes d’abril no pot sortir de la cel·la a la tarda per l’àudio que va enviar durant la campanya electoral”, denuncia Susanna Barreda, la seva dona, que considera que el seu marit ho ha tingut més difícil que els altres presos “per la seva vinculació amb l’ANC i les mobilitzacions pacífiques i massives que ha promogut”.
Tot i la tensa relació amb la direcció del centre, amb els interns i els funcionaris s’hi porta bé. La resta de familiars de presos polítics també confirmen que el tracte que reben és molt bo. “No era estrany sentir algun funcionari dir que no entenien per què érem allà i els presos van fer tot el possible perquè ens sentíssim integrats, perquè ens deien que ells sí que sabien per què hi eren, però nosaltres no”, relata Mundó. El conseller de Justícia també hi va posar de la seva part exercint d’advocat: “M’explicaven el seu cas, llegia la seva sentència i els ajudava a l’hora de presentar recursos”.
No oblidar els presos
Aprofitant que els advocats poden veure els presos sempre que vulguin, Mundó, que va compartir cel·la amb Junqueras, els ha anat visitant com a mínim un cop al mes. “Quan vaig sortir en llibertat tenia malestar perquè sentia que l’havia abandonat i encara ara quan miro el rellotge penso en el que deu estar fent Junqueras en aquell moment”, exposa el conseller, que reconeix que el que més li va costar quan va quedar lliure va ser acostumar-se al soroll. “Et crida l’atenció el soroll i tens la sensació que la gent parla alt perquè t’has avesat a l’aïllament”.
Un silenci que trenca de bon matí el company irlandès de cel·la de Cuixart, que canta cançons tradicionals només de llevar-se. Amb ell, un belga flamenc i un alemany d’origen marroquí que va estar tancat a la presó de Neumünster, famosa per acollir Carles Puigdemont, dina i sopa cada dia, esperant la pròxima trucada, la pròxima visita, l’anhelat dia de la llibertat.