El difícil art de governar junts

Madrid / València / PalmaNomés en 4 de les 17 comunitats autònomes de l’Estat governa un únic partit. Les coalicions fins i tot van arribar l’any passat per primera vegada al govern espanyol i van acabar amb una anomalia històrica. Arreu d’Europa el multipartidisme s’imposa i les majories absolutes desapareixen, de manera que primen els acords però es dificulta el dia a dia.

Hi ha una frase comodí que els ministres socialistes utilitzen gairebé cada setmana per deixar de banda les propostes del soci menor de coalició: que la iniciativa en qüestió genera “inseguretat jurídica”. És el problema que el PSOE veu tant amb la limitació dels preus del lloguer en la futura llei de l’habitatge, en la llei trans que ha proposat el ministeri d’Igualtat o la llei de violències sexuals -coneguda com a llei delnomés sí és sí - que per fi va aprovar el consell de ministres a les portes del 8-M després d’un any estancada.

Per a Podem, és la manera de la Moncloa de “bloquejar” una iniciativa. Advertint fins i tot que el Tribunal Constitucional podria acabar tombant-la, tal com va fer el ministre de Transports i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, amb la llei d’habitatge. Aquesta s’ha convertit en la darrera mesura que enfronta els socis de coalició al govern espanyol després de només 14 mesos de convivència marcats per les turbulències. Governar en coalició a l’Estat és inèdit, com també ho és fer-ho amb un equilibri de majories tan fràgil al Congrés.

La lluna de mel no va durar ni un mes després de la difícil investidura, i des de llavors Unides Podem ha bolcat a la premsa contínuament totes les desavinences citant fonts dels ministeris que controla. Això, sumat al fet que el fins ara vicepresident segon, Pablo Iglesias, no ha dubtat en marcar perfil propi dins de la coalició i en contradir Pedro Sánchez si feia falta. El partit lila insisteix que l’important és normalitzar la confrontació diària i que hi hagi debat dins de l’executiu. Però el PSOE censura que no es faci només de portes endins.

La marxa d’Iglesias suposa un canvi de paradigma a la coalició. La Moncloa no té clar com serà la interlocució amb el partit lila després que el candidat a les eleccions madrilenyes hagi defensat una “direcció coral” tot i ungir la nova vicepresidenta tercera, Yolanda Díaz, com a successora. De moment Sánchez ha cancel·lat les reunions que tenia els dilluns amb Iglesias per solucionar temes d’equilibris dins de la coalició. Caldrà veure si la confrontació es redueix com vol el PSOE per seguir fent el que li interessa o Podem continua fent soroll.

No ha ocupat tantes hores d’anàlisi però una coalició que tampoc ha gaudit precisament d’una salut de ferro és la del PP i Cs a la Comunitat de Madrid. De fet, ja ni tan sols existeix. A diferència del govern de l’Estat, el de la capital espanyola estava presidit per la líder d’un partit, Isabel Díaz Ayuso (PP), però cada dimarts compareixia com a portaveu després de les reunions del consell executiu el líder de l’altra formació, Ignacio Aguado (Cs). Aquest fet mirava de trencar la imatge de govern bicolor -tot i ser evident que era així-, de manera que era habitual que es produïssin diferències de criteri en públic entre Ayuso i el vicepresident Aguado, que generaven confusió. Els darrers mesos, amb motiu de la pandèmia, les discrepàncies es van fer encara més evidents. Ayuso desautoritzava versions d’Aguado expressades en tant que portaveu del govern, fet que el deixava en mal lloc. Alhora, el dirigent de Cs, amb les relacions cada vegada més deteriorades, aprofitava la quota mediàtica que mantenia per expressar sense reserves la seva opinió, encara que contravingués la de la presidenta.

Els principals conflictes en els sis anys de govern de coalició valencià s’han produït quan el “mestissatge” -la fórmula amb què van batejar la combinació dels tres partits en totes les conselleries per evitar que cap formació gestionés de forma autònoma cap departament- s’ha vist alterat per la presa de decisions en solitari per part d’algun càrrec del Consell sense comptar amb el vistiplau previ de la resta de socis. Per exemple, l’avançament electoral del 2019 decidit de forma autònoma pel president Ximo Puig; o l’elaboració dels pressupostos del 2021 per part del conseller d’Hisenda, Vicent Soler, i en l’última ocasió, durant la gestió de la pandèmia, pel lideratge de Puig i la consellera de Sanitat, Ana Barceló. Tres moments en què Compromís i el PSPV, les dues gran forces, han xocat durament, mentre que Unides Podem se n’ha quedat al marge. Tres ocasions també en què els valencianistes han acusat els socialistes d’actuar com si governessin sols. Les dues últimes topades es van solucionar amb un acord per modificar el mecanisme de presa de decisions i garantir que en el futur es fes de manera col·legiada.

A les Illes ja hi ha bagatge polític en governs de coalició. Francesc Antich va encapçalar el primer Pacte de Progrés el 1999, i l’actual presidenta socialista, Francina Armengol, avança en el seu segon mandat de coalició amb Més per Mallorca i Podem. L’experiència, però, no elimina els problemes i les friccions. Aquests últims mesos Més i Podem han anat augmentant els esforços per marcar perfil davant d’un PSIB que controla la majoria de les conselleries més implicades en la gestió de la pandèmia: Salut, Educació, Hisenda i Model Econòmic, Turisme i Treball.

Les tensions s’han fet notar amb discrepàncies explícites respecte a la relació amb l’Estat, sobretot pel que fa al finançament, marcat pel Règim Especial de les Balears (REB). Fins al punt que Més va arribar a tirar endavant dimarts -amb Més per Menorca, els regionalistes d’El Pi i el suport parlamentari del PP i Cs- un recurs d’inconstitucionalitat contra els pressupostos espanyols. Els socialistes del PSIB han criticat amb duresa la iniciativa perquè insisteixen que l’incompliment del REB s’ha d’abordar amb la negociació política.

El lideratge del PSIB continua sent indiscutible, però tant Més com Podem han amenaçat més d’una vegada amb trencar el Pacte arran de disputes en qüestions com la protecció del territori o el compliment de la llei d’habitatge. Tampoc no han faltat tensions per la gestió comunicativa de l’escàndol del Hat Bar -la sortida nocturna de la presidenta fregant l’hora de tancament obligatori dels bars- i l’últim anunci de tancament obligat de la restauració sense posar ajudes sobre la taula, que va provocar manifestacions al carrer.