Ser diputat com Álvarez de Toledo o com Pablo Iglesias?
La llibertat individual dels parlamentaris contra la disciplina fèrria de vot
Madrid“Ni consciència ni leches”. “Quan només queda la disciplina, la deliberació s’evapora”. La primera frase és de l’exvicepresident espanyol i exlíder de Podem Pablo Iglesias, i la va fer servir dilluns per defensar la disciplina de vot dels diputats. La segona és de la diputada i exportaveu del PP al Congrés Cayetana Álvarez de Toledo, i la va escriure en un article a El Mundo també dilluns per defensar tot just el contrari, l’autonomia dels diputats a l’hora de votar. El debat no és nou, fa temps que està latent, però en les últimes setmanes encara s’ha fet més evident. Cayetana Álvarez de Toledo (PP), Odón Elorza (PSOE), Carlos García Adanero o Sergio Sayas (tots dos d’UPN) han estat sota el focus d’atenció al Congrés per haver trencat la disciplina de vot en els debats per la renovació del Tribunal Constitucional i de la reforma laboral. Llibertat de vot dels diputats o disciplina?
Álvarez de Toledo és una de les veus que més ha defensat la primera opció. “Els diputats no són clons d’un exèrcit. No som una secta de gent tallada per una mateixa tisora”, defensa la diputada en una conversa amb l’ARA. Ella qualifica l’actual model de “partitocràcia cesarista”. El PP l’ha sancionat amb 500 euros de multa, però Álvarez de Toledo ha recorregut la decisió perquè denuncia que el partit no va obrir el debat als diputats ni va comunicar la decisió al grup i, a més, creu que és la mateixa formació qui ha contradit l’ideari del partit.
Al pol oposat hi ha la postura que defensa Pablo Iglesias, que dilluns va ser contundent al defensar la disciplina de vot dels diputats. “La gent vota els partits; si una persona es posa en un partit i va a la llista, ha de fer el que diu el partit”, deia a la Cadena SER. “Quan es vota un partit, no el votes perquè entre els diputats del Congrés hi hagi 15, 30, 40 o 46 voluntats diferents, sinó perquè el partit decideixi què fa amb aquests diputats”, afegia.
Encara hi ha un camí del mig: plegar abans de trencar la disciplina de vot. Ho va fer per exemple el president espanyol, Pedro Sánchez, quan encara era diputat de l'oposició i va discrepar de la decisió del PSOE d’avalar la investidura de Mariano Rajoy.
El vot de consciència
En aquell moment, la direcció socialista va avisar que no acceptaria que s'apel·lés al vot de consciència per trencar la disciplina de vot. Aquesta qüestió justament és la que partits com el PP van incorporar als seus estatuts l’any 2017. El vot de consciència permet la llibertat de vot en qüestions morals, com l’avortament o l’eutanàsia. Però tant el professor de filosofia del dret de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona Josep Lluís Martí com la professora de ciències polítiques de la Universitat Carlos III de Madrid Sílvia Claveria, ho qüestionen. És una manera que permet al partit “passar de puntetes” sobre aquestes qüestions i no marcar una posició clara, apunta Claveria: “El partit és el que exerceix la funció de representació”.
Per defensar la seva posició, Álvarez de Toledo ha esgrimit l’article 79 de la Constitució, que estableix que el vot és “personal i indelegable”, i també el 67.2, on s’apunta que els parlamentaris “no estaran lligats per mandat imperatiu”. Martí, però, contextualitza aquest últim article i recorda que no està pensat per a la relació entre el diputat i el partit, sinó per al nexe entre el representant públic i l’elector. És a dir, l’acta és del diputat un cop accedeix a l’escó i no pot “estar sotmès a les ordres directes dels electors”.
A l’estat espanyol hi ha un sistema de partits que està basat en llistes tancades, això vol dir que per presentar-te a unes eleccions, només ho pots fer si t’incorpores a la candidatura d’una formació. Per tant, com recorden Martí i Claveria, els diputats es deuen al partit perquè els electors han votat un projecte polític en bloc, no el nom d’un diputat. “Els que van votar UPN no van triar els dos diputats del Congrés, van triar UPN. Normalment decideixes el vot per partit i no per llista”, descriu Martí.
Tot i que el sistema polític espanyol deixa poc marge per legitimar la llibertat de vot dels diputats, Claveria admet que els sistemes de deliberació interna de les formacions són millorables. Defensa que els partits s’han democratitzat a l’hora d’elegir els seus membres, amb mecanismes com les primàries, però no s’ha fet el mateix amb el debat de continguts. “Democràcia interna és que òrgans intermedis puguin dissentir del que diu la cúpula. Això no ha millorat, ha empitjorat”, apunta. Álvarez de Toledo va més enllà i aposta per obrir un debat a escala estatal sobre el nivell d’autonomia que té o ha de tenir un parlamentari.
