Les dones han liderat una de cada cinc candidatures balears al Congrés

PalmaEl 15 de juny de 1977 és una data clau per a la història recent d’Espanya. Aquest dia, del qual el pròxim dimecres es compliran 45 anys, marca l’inici de l’era democràtica amb la celebració de les primeres eleccions lliures des del 1936, quan es va produir la sublevació militar contra la Segona República que va portar a la Guerra Civil, i a 36 anys d’una dictadura del règim franquista que va reprimir l’exercici de quasi la totalitat de drets i llibertats.

La societat espanyola va poder dipositar així la seva papereta a les urnes, però la fotografia del Congrés dels Diputats resultant denotava l’enorme bretxa de gènere existent en aquells moments: dels 350 escons, 18 estaven ocupats per dones, un 5% del total, que pertanyien a la Unió del Centre de Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez i el PSOE de Felipe González en la seva gran majoria, a més del Partit Comunista (PCE), el grup Minories Catalana i Basca, Aliança Popular (AP) i Socialistes de Catalunya. Avui dia, aquest 5% és el percentatge que separa la distància entre representants masculins i femenins a la Cambra Baixa, pràcticament.

A les Balears, des del 1977 fins a la repetició electoral de novembre del 2019 les dones han encapçalat 45 de les 197 candidatures balears totals que s’han presentat al Congrés, el que equival a un 23%, pràcticament una de cada cinc. El percentatge seria menor sense les dues repeticions electorals del 2016 i el 2019, ja que es van repetir pràcticament les candidatures de les eleccions on no es va aconseguir la investidura d’un cap de govern.

En els primers comicis, les Illes varen tenir nou representants femenines d’un total de 76 individus que integraven les onze llistes. És a dir, hi havia un 11,8% de dones, que era superior a altres províncies en aquell moment. Dues de les representants que integraven les candidatures eren, a més, caps de llista: Aina Gomila, pel Front dels Treballadors de les Illes, i Francisca Bosch, pel PCE, coneguda com la Passionària balear, en referència a la històrica dirigent estatal.

S’ha de dir que les Balears van aportar sis diputats a la Cambra Baixa fins al 1993, quan van passar a set, i a partir del 2004 es van situar en els vuit escons actuals, per l’augment de la proporció de població en detriment d’altres territoris. Aquest fet, sumat a la mentalitat de la societat en els primers anys de democràcia, dificultava una major presència femenina que en l’actualitat.

“En aquell moment [en les primeres eleccions] les dones no podien heretar, tenir un compte corrent o el passaport, sense el permís signat pel pare o el seu home; estaven en una situació de minoria d’edat constant”, recorda la periodista i investigadora Empar Bosch Sans, que recentment ha publicat l’estudi Les primeres dones candidates de la democràcia a Mallorca (1977-1982). Bosch exposa que el 1977 s’obre “la primera llavor” del moviment feminista a les Illes Balears. En aquest sentit, explica que “el 1975 és l’any internacional de la dona, i ja comença a haver-hi moviments socials al respecte, amb estudis de la seva situació d’una manera superficial”, afirma la investigadora.

En els extrems polítics

Cal dir que, fins als comicis del 1989 totes les representants femenines que van liderar llistes illenques de partits –dues a cada convocatòria– provenien de formacions situades, ideològicament, a l’esquerra del PSOE. Partit Comunista dels Treballadors (amb Maria Asunción Vidal al capdavant), Organització Revolucionària dels Treballadors (Maria José Echezarreta) o el Partit dels Obrers Revolucionaris d’Espanya (Josefina Valentí) foren alguns dels set partits.

D’altra les formacions menys extremistes, com la UCD o el PSOE, i en general la dreta ideològica, quasi no van tenir representació femenina a les llistes en les tres primeres eleccions. De fet, en les dues primeres de Felipe González el nombre de dones de les candidatures illenques va ser menor que en els comicis del 1979. “Així com avançava la democràcia, hi havia menys dones, i no és comprensible”, apunta Bosch. Per tant, la presència de dones en les candidatures era, en gran part, de partits sense possibilitats d’aconseguir l’escó, un fet que no va succeir fins al 1993 amb la diputada del PP María Luisa Cava de Llano, que fou després Defensora del Poble.

En els tres primers comicis, les dones dels partits de dretes a les Balears estaven integrades majoritàriament en les llistes de formacions extremistes, defensores del règim franquista, com Fuerza Nueva, liderada en l’àmbit estatal per Blas Piñar, franquista reconegut, o també el Círculo José Antonio –en referència al fundador de la Falange als anys 30.

Bosch sosté que el fet que la presència femenina es basàs més en els extrems polítics de l’esquerra i la dreta es deu a dues causes. “En el cas de l’esquerra, són dones que comencen a fer feina amb uns ideals que els fan lluitar per les seves condicions, són activistes, i amb la dreta, venen d’una posició acomodada, amb més opcions d’estudiar”, destaca. “Són realitats diferents, però que permetien que s’empoderassin i ocupassin un lloc en l’espai públic”, afegeix.

Els grans partits

No és fins al 1996 quan un dels dos grans partits –PSOE o PP– inclou una cap de llista a les Balears: la socialista Teresa Riera, que també va repetir en el 2000. “Teníem molt de respecte a les dones que ens havien precedit, eren com a referents”, recorda Riera. “La visió de les dones i els homes són diferents, però complementàries, no es pot legislar només pensant en la meitat de la població, no és intel·ligent ni eficaç”, defensa.

En el cas del PP, tot i ser el partit que va aportar la primera diputada balear, més caps de llista illenques –Rosa Estaràs, Maria Salom, Teresa Palmer i Marga Prohens– i més diputades en total –deu escons, per les cinc del PSOE–, no va tenir una candidatura liderada per una dona fins a l’entrada del s. XXI, amb Rosa Estaràs al capdavant, actual eurodiputada. Així, aquest any els dos grans partits estaven liderats al Congrés, per part de les Balears, per dues representants femenines. “Ja es notava que la presència femenina era la gran revolució. Quedava molt per fer, però ja s’estava en la primera línia”, recorda. A més, sumant-se a la idea de Riera, Estaràs destaca la importància de donar llocs de responsabilitat a les dones. “Prioritza el benestar de la població, la protecció dels vulnerables”, subratlla.

En els comicis del 2008, a partir de la Llei d’igualtat promulgada pel PSOE, ja es va obligar a establir llistes paritàries en totes les candidatures, és a dir, el mateix nombre d’homes que de dones. Igualment, eren freqüents els casos a les llistes balears en què les dones ocupaven quatre dels cinc darrers llocs de la candidatura, tot i que moltes altres tenien el que s’anomena ‘llistes cremallera’, que intercalenuna persona de cada sexe. Així, des del 2008 hi ha una feminització de les llistes, però no s’ha traduït en un augment de les candidatures liderades per personatges femenins, ja que en aquestes cinc eleccions, de 73 candidatures totals, només 24 tenien una dona al capdavant, és a dir, un terç.

“Les quotes han ajudat moltíssim, s’han hagut de prendre mesures per despertar la consciència que les dones han de ser presents en la vida política”, defensa Riera. “La feminització de les llistes és una mesura feminista, però no implica que els partits ho siguin, pot ser una rentada de cara”, adverteix Bosch. Estaràs afegeix que “en temes d’Estat, de drets humans, ens hi hem de trobar tots els que creim en la democràcia, no ha d’anar d’ideologies”.