Quan les dones van prendre la paraula

Barcelona“Contra la violació, castració”, “Volem caminar tranquil·les”, “Fem nostra la nit”, “ Take back the night ”... Podrien ser consignes d’ahir mateix però és un clam de mitjans dels anys 70. Aleshores les dones també sortien al carrer per denunciar la violència sexual masclista que es produïa al carrer, als llocs de treball, als instituts, a les cases... Han passat més de 40 anys i la violència masclista persisteix. “No ha canviat la mentalitat majoritària del poder legislatiu, continua sent profundament franquista, només hem de mirar les sentències sobre temes d’assetjament i violència. Hi ha una ideologia heretada del franquisme, institucionalment parlant, que encara és molt present”, afirma Isabel Segura, autora de Barcelona feminista 1975-1988 (Ajuntament de Barcelona).

Segura recupera al llibre les Jornades Catalanes de la Dona que es van celebrar el maig del 1976 -Franco havia mort un any abans- i que van significar una explosió de llibertat per a milers de dones que el franquisme havia deixat sense la possibilitat de prendre la paraula. Les jornades van ser un èxit de participació: pel paranimf de la Universitat de Barcelona hi van passar unes 4.000 dones d’orígens socials i geogràfics diferents. “Només el fet de reunir-se 4.000 dones i poder debatre tot el que es va debatre ja va ser un gran èxit”, diu Segura. Les organitzadores del congrés havien fet molts quilòmetres abans, amb l’incombustible Seat 600, per tota la geografia catalana, debatent i consensuant els temes que havien de formar part d’aquelles jornades.

Moltes reivindicacions continuen ben vigents: abolició de totes les discriminacions en el treball per raó del sexe, l’estat civil i la maternitat; socialització del treball domèstic; dret a la lliure disposició del propi cos... “Hi va haver molta participació i els debats van ser molt apassionats, algunes de les intervencions no es van poder acabar per les reaccions que van generar, sobretot els relacionats amb la maternitat”, diu l’autora. Sota el franquisme, les dones, des de ben petites, havien de ser “educades” per entregar-se a la seva “missió natural”: ser mares i esposes. Segura defensa que hi va haver un abans i un després d’aquestes jornades: “Totes les dictadures imposen la maternitat com a obligació de les dones. En aquell moment es va ressignificar la maternitat, es reconeixia el desig de no ser mare”.

Tampoc no era gens fàcil ser mare soltera en aquell temps. Es va convocar una manifestació davant la Maternitat de Barcelona l’1 de maig del 1977 per celebrar el Dia de la Mare Soltera, fent-la coincidir amb la festa oficial del Dia de la Mare, que acollia mares solteres rebutjades per l’entorn o acomiadades de la feina. Les consignes eren: “Dona, el mite de la maternitat destrueix la nostra realitat”, “ Fuera la patria protestad ”, “ Igualdad para todos los hijos ”... Era una manifestació pacífica però la policia va reaccionar amb contundència i hi va haver corredisses i dones ferides.

Avortaments en unes jornades

No serien les úniques dones que rebrien cops de porra. El 1982 es va convocar una manifestació davant la Generalitat per protestar contra el judici d’onze dones de Bilbao acusades de practicar avortaments entre el 1968 i el 1976. “A algunes de les assistents els van obrir el cap”, diu Segura. Algunes diputades van demanar explicacions al Parlament per les agressions policials i es va demanar desallotjar les dones que protestaven a l’hemicicle. Però les reivindicacions per interrompre l’embaràs van continuar. El novembre del 1985 es van practicar dos avortaments en les Jornades Feministes Estatals que es van celebrar a les Llars Mundet. “Va ser un desafiament perquè estàvem envoltades per un cordó policial”, recorda Segura.

Contra les monges de la presó

L’ocupació del carrer per part de totes aquestes dones a mitjans dels anys 70 potser no va acabar amb la violència masclista però va aconseguir molts canvis. El 1976 un 80% de les dones empresonades a la Trinitat havien sigut condemnades per lleis sexistes: un 30% per haver avortat o cooperat a practicar avortaments i un 50% per la llei de perillositat social (castigava l’homosexualitat, la prostitució, la mendicitat...). Les dones es concentraven els diumenges davant la presó per demanar la desaparició de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, les monges que controlaven la presó i que s’encarregaven de “reeducar” les preses.

La reivindicació de la igualtat és històrica. Isabel de Villena, al segle XV, ja va escriure Vita Christi, en què narra la vida de Crist des del punt de vista dels personatges femenins. A finals del segle XIX i principis del XX, les dones van ser capdavanteres en molts més actes de desobediència civil: van defensar l’amnistia dels desertors, van protestar contra la guerra, van reivindicar els cementiris civils i el dret de no batejar els fills. I ho van fer en una època en què estava mal vist, fins i tot, passejar soles pel carrer.

El 1916 la mestra Leonor Serrano demanava que l’Estat atorgués la categoria de professió al treball domèstic i un sou per a les dones gestants. Als anys 70 es reivindicava el dret a un lloc de treball, sense discriminacions en la formació professional, l’ocupació, la remuneració i la promoció, i la desaparició del treball domiciliari. Mort Franco, les dones van segrestar autobusos i van ocupar cases per reivindicar espais propis a la ciutat. Fa molt temps que existeixen dones transgressores que volen subvertir el sistema. Sovint, però, han sigut oblidades i invisibilitzades. “La història margina les creacions culturals de les dones i ha posat el focus en guerres i violències diverses”, diu Segura.