El 2019 l’esquerra va reeditar les batlies dels tres municipis més poblats de les Balears, tots ells per damunt dels 50.000 habitants (Palma, Calvià i Eivissa). Però aquest 28 de maig tots els ulls estaran posats en la capital illenca. Concentra el 43% de la població de Mallorca, una illa que reparteix 33 dels 59 diputats autonòmics. Els resultats que es treguin a Palma seran decisius. Les enquestes mostren un recompte molt ajustat, però el PP tindria més opcions de governar, essent la llista més votada i decidint si ho seria en minoria o amb Vox. L’esquerra arriba amb un cert desgast, especialment el batle del PSIB, José Hila. En tot cas, la partida també es juga a Eivissa, fortí del PP, on ara té l’alcaldia de tres dels cinc municipis –dos, amb majoria absoluta– i també el govern insular. Si l’esquerra perd Palma i no pot fer-se forta als municipis eivissencs, tindrà molt complicat retenir l’Executiu autonòmic. A Eivissa hi ha un fet afegit: el batle de la capital, Rafael Ruiz (PSOE), i el president del Consell Insular, Vicent Marí (PP), estan citats a declarar el mes de juny per casos relacionats amb corrupció. Miquel Crespí.
La dreta, preparada per assaltar el País Valencià i (menys) les Balears
El PP absorbeix Cs en tots dos territoris i pot ser primera força, però necessita Vox per governar
BarcelonaL’any 2015 es va produir un tomb històric al País Valencià. Després de 20 anys ininterromputs de govern del PP, els darrers 16 amb majories absolutíssimes, l’esquerra va recuperar el poder que havia ostentat entre 1983 i 1995 sota els mandats del socialista Joan Lerma, aquesta vegada en la forma d’un tripartit format per PSPV, Compromís i Podem. Aquell PP d’Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Rita Barberá, Alfonso Rus i companyia havia caigut en una deriva d’escàndols de corrupció que encara s’estan dilucidant en els tribunals i havien deixat la Generalitat en fallida, fins al punt que la sanitat pública trontollava i van haver de tancar Canal 9. Vuit anys després, però, el PP valencià està en disposició de tornar a ser primera força i, si suma amb Vox, de tornar al govern. La pregunta és: per què?
Les raons són múltiples i variades. D’una banda, hi ha el desgast propi del govern del Botànic i, en particular, dels dos socis de Ximo Puig. En efecte, Podem, sumit en les seves inacabables guerres internes, està en una situació delicada perquè si no supera la barrera del 5% dels vots pot quedar fora de les Corts. D’una altra, Compromís afronta el repte d’anar a les eleccions sense la seva carismàtica líder, Mónica Oltra, i amb una part del seu electorat, sobretot el que forma part del Bloc Nacionalista Valencià, desencisat perquè considera que polítiques educatives com la d’acabar amb la línia en valencià a canvi d’un sistema únic amb més presència d’aquesta llengua està resultant un fracàs i afavoreix el castellà.
Ecosistema mediàtic
Altres factors són més estructurals. La dreta valenciana va ser desallotjada del poder, sí, però l’esquerra ha hagut de batallar contra un ecosistema mediàtic hostil i molt dependent del madrileny, de manera que amb prou feines ha pogut imposar la seva agenda per vendre èxits inqüestionables com la instal·lació de la gran factoria de bateries elèctriques de Volkswagen a Sagunt. A més a més, el sud del País Valencià, i en especial comarques com el Baix Segura, on la identitat valenciana és molt feble i part de la població mira cap a Múrcia, són bastions del PP i Vox.
I un altre factor que s’oblida és que fa quatre anys el resultat ja va ser molt ajustat: 52 diputats de les esquerres versus 47 de la triple dreta. L’oposició, doncs, només necessita sumar tres escons per desallotjar Ximo Puig de la Generalitat. De fet, el 2019 el PP es va quedar a 3.643 vots d’aconseguir l’últim escó a Alacant, que va ser per al PSPV; a València, el PSPV també va aconseguir l’últim escó per 1.397 vots; i a Castelló, al PP li van faltar 390 vots per guanyar-ne un que va anar finalment a Compromís. En definitiva, la majoria actual se sustenta en aquest grapat de vots.
L’escenari, però, no és com el de 1995 perquè ara hi ha un factor nou que tot ho enterboleix: l’extrema dreta. Tot i que el candidat del PP, Carlos Mazón, es ven com un perfil moderat i envernissat de cert valencianisme (a l’estil de Feijóo) tot i no ser valencianoparlant, tothom sap que per ser president necessitaria els vots de Vox, que al País Valencià es presenta amb un programa espanyolista radical: tancament d’À Punt, fi de l’obligatorietat del valencià a les escoles, una ortografia diferent de la del català i fins i tot el plantejament del retorn a Madrid de competències en sanitat i educació. Què farà Mazón si arriba el cas? Hi ha pocs dubtes que, per incòmode que li resulti, arribaria a un acord amb l’extrema dreta.
Aquest eventual govern de PP-Vox, però, tampoc ho tindria fàcil per imposar el seu programa, perquè a diferència del 1995, el PSPV i Compromís compten ara amb un suport municipal ampli (la batalla de la ciutat de València també serà clau) i una xarxa de resistència que a penes va existir als 90 i als 2000. La balança es decantarà per un grapat de vots, i tot i que l’optimisme era més perceptible a la dreta, l’enquesta del CIS ha vingut a equilibrar les coses. Tot i això, des de l’esquerra es dona poca credibilitat a uns pronòstics tan optimistes tant a les Corts com a l’Ajuntament de València, i temen que tingui un efecte desmobilitzador.
El cas de les Balears
En el cas de les Balears la situació de la presidenta Francina Armengol, que va arribar al poder el 2015 desbancant José Ramón Bauzá, no sembla tan fràgil com la de Puig, però la dreta també té possibilitats de tornar a governar. A diferència del País Valencià, on l’hegemonia de la dreta s’ha construït a cavall de la bandera de la prosperitat econòmica, les Balears són una societat sociològicament més conservadora i el PP hi té un arrelament notable. No en va l’esquerra no hi va governar fins al 1999, amb Francesc Antich. Després de l’etapa espanyolista de Bauzá, avui eurodiputat de Cs, els populars han recuperat la bandera del mallorquinisme amb Marga Prohens i aspiren a connectar amb els sectors socials moderats que tradicionalment els donaven suport. Però com al País Valencià el problema és Vox, que en un lloc amb llengua pròpia i identitat diferenciada manté un discurs molt hostil dirigit especialment a la població castellanoparlant.
Tot i la bona valoració general d’Armengol, fins i tot entre els empresaris que han començat a entendre que l’èxit pot acabar matant la gallina dels ous d’or del turisme, el problema és la salut electoral de MÉS i Podem i el paper que poden jugar partits frontissa com El Pi, tot i que la presència de Vox és bastant incompatible amb tots ells. Un canvi de govern a les Balears posaria el PP en la tessitura de cedir a les exigències de Vox en matèria de llengua o drets de les dones.
La conclusió és que Alberto Núñez Feijóo es juga bona part de la seva carrera a la Moncloa en aquests dos territoris, ja que necessita guanyar i governar per fer creïble la seva alternativa. Però alhora el preu d’haver de pactar amb Vox se li pot convertir en una llosa de cara a les eleccions generals del desembre.
Vist des de Barcelona, a més, un canvi de govern podria tancar les portes a qualsevol tipus de col·laboració, cultural en primer lloc, però també econòmica.
D’alguna manera, Catalunya podria perdre els seus aliats potencials.
Serà capaç Joan Ribó de mantenir per a Compromís l’alcaldia de València que ostenta des del 2015 o la perdrà en favor de la socialista Sandra Gómez provocant un relleu en el lideratge del bloc progressista com apunten algunes enquestes? O encara un canvi més gran. ¿Retornarà el consistori a les mans del PP de la mà de María José Catalá i un pacte amb Vox? Aquest és una de les grans preguntes que hauran de respondre els veïns de València el pròxim 28 de maig.
Més difícil sembla el canvi a Alacant. Ho dificulta la puixança dels conservadors i la pròpia història, ja que es tracta d’una alcaldia que els populars ostenten des del 1995 amb l’únic parèntesi del trienni 2015-2018 quan va presidir el consistori el socialista Gabriel Echávarri. El dirigent del PSPV hagué de dimitir en ser processat per acomiadar una treballadora municipal, cunyada d’un regidor del PP, i per fraccionar contractes. D’aquell procés en va sortir beneficiat Luis Barcala, que va guanyar una moció de censura i que encara conserva la vara d’alcalde. Enguany tindrà com a principal rival a l’exconsellera de Sanitat i dirigent socialista, Ana Barceló, una persona de la màxima confiança del líder del PSPV, Ximo Puig, que l’ha triada per intentar rascar vots en una ciutat i una província habitualment favorable a la dreta i on debats com la gestió de l’aigua, la defensa de la igualtat lingüística i la promoció del valencià en l’ensenyament solen afeblir les opcions progressistes.
Cas diferent és el de la tercera ciutat en nombre d’habitants del País Valencià, Elx, on el socialista Carlos González intentarà sumar un tercer mandat. Actualment governa gràcies al suport dels 12 regidors del PSPV i els dos de Compromís. Es tracta del mateix objectiu de la socialista Amparo Marco, que tractarà de conservar l’alcaldia de Castelló de la Plana a la que també va arribar el 2015, càrrec que va revalidar el 2019 gràcies al suport dels 10 regidors del PSPV, tres de Compromís i dos representants de Podem-Castelló en Moviment-Esquerra Unida. Daniel Martín.
