Urkullu, l’administrador que sap ser eriçó i guineu a la vegada
VitòriaIñigo Urkullu és un polític moderat, sense estridències. Si no perd els papers, que passa pocs cops, és gairebé neutre. L’última vegada que li va sortir el pronto va ser quan li van preguntar per què no va anar a Zaldibar a preocupar-se pels dos treballadors sepultats en l’abocador. Representa un nacionalisme moderat que agrada i necessiten a Madrid i que, a més, serveix de contrapès a Torra com Pujol ho va ser de Garaikoetxea.
Ha portat el PNB a les cotes més altes. I alguna cosa tindrà l’aigua quan la beneeixen. La seva figura amb prou feines ha patit desgast, segons les enquestes. D’Urkullu ningú podrà afirmar que és el Moisès que va obrir les aigües del mar Roig per portar al seu poble cap a la terra promesa. Ni ho és, ni ho pretén ser. La seva força rau en el seu pragmatisme: saber llegir el que la majoria vol en cada moment i donar-l’hi. La càmera no l’adora; els que el volen són els amos de les càmeres. No és un líder, és un administrador.
En el regat curt és una persona afable i molt respectuosa. Treballa com si no hi hagués un demà. Té una voluntat de ferro i una enorme capacitat de superació. Es lleva aviat i se’n va a dormir d’hora, també. En això s’assembla a Xabier Arzalluz. Igual que Andoni Ortuzar, Aitor Esteban, Joseba Aurrekoetxea... Urkullu també és fill polític d’Arzalluz. Aquells jobubis ( joves burukides bizkainos ) són els que ara dirigeixen el partit. Tots marcats pel que va ser a finals dels vuitanta l’ esperit de l’Arriaga, anunciat com “sentir-nos còmodes a Espanya” i que va revestir de teoria la pràctica de l’entesa amb els socialistes.
És entrenador (de l’Athletic Club, per descomptat) de banqueta curta i d’apuntar molt a la llibreta. Aquesta temporada de pandèmia amb prou feines ha utilitzat tres jugadores i un jugador: Nekane Murga, Estefanía Beltrán i Arantza Tapia, les conselleres de Sanitat, Seguretat i Desenvolupament Econòmic, mentre que Josu Erkoreka quedava per al dia a dia. Ell, quan vol, també és jugador. Li agrada fer gols, tot i que en el juvenil del Larramendi, a Alonsotegi (la seva localitat natal), jugava de central.
El gen del jeltzalisme
El gen del jeltzalisme
L’Iñigo militant del PNB i l’Urkullu lehendakari són la mateixa persona. En altres hi pot haver contradiccions, en ell no. La seva concepció política i vital no accepta que allò que és bo per a Euskadi no sigui bo per al PNB, i viceversa. Aquest gen és la quarta virtut teologal del jeltzalisme, després de la fe, l’esperança i la caritat. I ell, com a bon catòlic basc, la posseeix.
En la divisió que Isaiah Berlin feia entre eriçons i guineus per enquadrar els pensadors Urkullu és un híbrid. Les seves creences són les de l’eriçó: es fonamenta en grans principis, en grans idees. I les interpreta com una guineu: més empíric, rigorós, pendent de les tendències per amarar-se’n com una esponja. Urkullu sap de moltes coses (guineu), però també en sap molt d’una de sola, com l’eriçó: ser l’administrador de l’autonomia.
