Adrià Carrasco: “El conflicte no es resoldrà amb política parlamentària”
Mil dies després d’escapar-se per una finestra i exiliar-se a Brussel·les, Adrià Carrasco torna a casa
BarcelonaMil dies després d’escapar-se per una finestra i exiliar-se a Brussel·les, Adrià Carrasco (Esplugues de Llobregat, 1992) torna a casa amb el compromís intacte de seguir al peu del canó perquè la repressió no el condicioni més del que ja ho ha fet fins ara.
A l’octubre, quan van absoldre la Tamara, no es plantejava tornar perquè temia entrar en presó preventiva. ¿S’esperava tornar a casa tres mesos després?
Sabia que en algun moment la causa cauria pel seu propi pes perquè des d’un principi no hi havia cap prova contra mi i tot era un teatre per aplicar l’estratègia de la por.
Quan li comuniquen l’arxivament de la causa?
A finals de la setmana passada.
Torna de seguida o s’espera?
M’espero un parell de dies. Per seguretat prefereixo no dir com ho vaig fer, però no vaig tenir cap problema per tornar.
Amb la Tamara han sigut absolts i els encausats per l’operació Judes estan en llibertat provisional. ¿La justícia ha fracassat en l’intent de criminalitzar els CDR?
A Catalunya molta gent ha qüestionat la versió oficial, però sí que ha quallat a l’Estat perquè els mitjans espanyols han fet de transmissors de la voluntat de l’Estat de donar un caire violent a l’independentisme.
¿Creu que va prendre la decisió correcta marxant o en algun moment s’ha penedit d’haver marxat?
En cap moment me n’he penedit. Marxar a l’exili evita que l’Estat es pugui fer seu el cas i l’obliga a rebaixar els càrrecs. L’Estat sabia que jo era a Bèlgica i no envia una euroordre quan aquí tenen una persona acusada de terrorisme. La justícia queda en evidència perquè és molt contradictori.
Per què no envien l’euroordre?
Perquè és un muntatge policial i no tenen proves fonamentades. Saben que Bèlgica denegarà l’euroordre i no l’envien. És ridícul i incoherent, però cada cop els importa menys. De terrorisme, rebel·lió i sedició, la Tamara i jo hem passat a zero acusacions.
Per què creu que el volen detenir?
No ho sé i no he perdut temps ni energia en intentar esbrinar-ho. Podia haver sigut qualsevol de nosaltres, com passava abans al País Basc. I seguirà passant fins que no es dissolgui l’Audiència Nacional i el seu braç armat, la Guàrdia Civil, qui més crims ha comès a l’Estat i qui més impunitat té a l’hora d’actuar.
Dilluns en el seu retorn va fer una crida a seguir lluitant i desobeint.
La nostra victòria és que tenim unes conviccions polítiques més sòlides. La repressió intenta paralitzar la lluita per atemorir la gent i davant d’això l’única opció és continuar la lluita.
A Brussel·les ha seguit actiu?
M’he implicat en les lluites locals perquè trobava més lògic actuar al lloc on vivia.
¿La repressió sí que ha frenat el Govern?
La repressió té un impacte quan veus que la persona que ocupava el teu lloc ha patit unes greus conseqüències. I això et condiciona. La lluita és al carrer, hem de deixar de creure que el conflicte se solucionarà amb política parlamentària.
Com veu que la Generalitat s’hagi personat com a acusació contra militants independentistes?
És una vergonya que es promogui la lluita i després es reclami presó.
¿Ha rebut el suport de partits i entitats a l’exili?
En un inici les despeses jurídiques les va assumir la caixa de solidaritat, però després el grup de suport ha sigut bastant autònom.
¿Ha tingut relació amb l’expresident Puigdemont o els exconsellers?
No ens hem vist gaire. Amb Puigdemont hi he parlat dos o tres cops. En Lluís Puig em va ajudar molt al principi com la Meritxell Serret oferint-me el que necessités.
¿L’exili ha internacionalitzat el conflicte?
Sí, els exiliats han donat molta veu al cas català i ha servit per sortir en portades internacionals. Les protestes postsentència, però, van aconseguir internacionalitzar més el conflicte que deu anys de Procés i això ens ha de fer reflexionar que no es pot criminalitzar la lluita al carrer.