Carlos Taibo: “Em fascina que gent que estava còmoda amb el PP o Cs s’irriti amb Vox”

PalmaCarlos Taibo (Madrid, 1956) és, a més de professor de Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Madrid, un escriptor prolífic i un ferm defensor de la teoria del decreixement. Ante el colapso. Por la gestión y el apoyo mutuo (Catarata, 2019) és el títol del llibre que va presentar a la seu de la CNT de Palma. Autogestió, desmercantilització, despatriarcalització i descolonització integren la recepta per afrontar un col·lapse econòmic, social i mediambiental que gairebé ja ha arribat. Segons Taibo, el col·lapse implica “canvis irreversibles pel que fa a la satisfacció de les necessitats bàsiques, reduccions significatives de la població, la desaparició d’institucions i la fallida d’ideologies legitimadores”.

Per què el col·lapse no és a l’agenda dels poders econòmics i polítics si s’ha arribat a un punt en el qual els afecta?

Si hi entràs seriosament, implicaria que també ho fessin altres matèries que comporten un qüestionament directe de l’ordre existent, de les regles del joc del mercat i del capitalisme. No interessa al curtterminisme aberrant de la vida política.

Però els poders sí que parlen de qüestions mediambientals, per exemple.

És la lògica del capitalisme verd, que concep l’ecologia com una font de negoci, com un nínxol addicional de benefici. Aquesta proposta està molt lluny del col·lapse, el qual remet a conceptes majors i a conductes que condueixen a escenaris irreversibles.

Hi ha escapatòria al capitalisme?

Se’n pot escapar, en condicions difícils i en la marginalitat. La gran pregunta és si la consciència de la proximitat del col·lapse provocarà canvis importants en la conducta de cada vegada més persones, les quals faran que l’escenari alternatiu tingui molts més actius que avui. Hi ha una altra dimensió: la dels països del sud, amb espais bastant més amples no afectats pel capitalisme, malgrat que el sistema els intenta absorbir.

Després del 15-M, pot aparèixer un altre moviment d’esquerres que mobilitzi els ciutadans?

Si per esquerra entenem els partits institucionals, som escèptic. Si ens referim a un grup social, el qual aspira a canviar les regles del joc en un sentit igualitari, aquest horitzó existeix. Hi ha una discussió de fons: Hem de lluitar per influir en els governants o hem de construir espais autònoms sense pensar en ells? La meva posició és la segona, perquè el sistema fa el possible i l’impossible per evitar que els espais autònoms proliferin i guanyin terreny.

Les lleis mediambientals són simples pegats?

Les propostes de les administracions no afronten els problemes importants. Els cotxes en són un bon exemple. Ens hauríem de demanar si veritablement necessitam cotxes. Després podem discutir si són ecològics o no. La indústria automobilística dicta les regles i impedeix fer la pregunta principal. Aquesta és una civilització marcada per la lògica de l’automòbil, mentre que la legislació es mou dins l’àmbit del capitalisme verd.

Els terminis legislatius tenen en compte la proximitat del col·lapse?

No. Les persones que han treballat seriosament sobre el col·lapse afirmen que el període crític que cal analitzar és el que va de 2020 a 2050. Determinades mesures semblen pegats petits que no afronten els problemes fonamentals.

Quins són els problemes fonamentals?

Un d’ells és el creixement. Quina força política institucional és capaç de dir que hem de deixar de créixer i que hem de començar a decréixer en determinats àmbits de l’economia? No ho fa ningú.

Qüestionar el creixement econòmic implica altres temes de fons?

Ens fa pensar en què ens fa feliços i ens atorga benestar. Multiplicar el nombre de béns a la nostra disposició incrementa el nostre benestar? Moltes evidències suggereixen que la nostra felicitat augmenta amb els béns que la teoria del decreixement descriu com a relacionals: les relacions personals. Això suposa qüestionar per complet la lògica del sistema, que es basa en la venda i en el creixement.

On cal col·locar la responsabilitat de la situació actual?

Els ciutadans en som corresponsables, però la corresponsabilitat no és la mateixa en el cas d’un ciutadà que en el de l’accionista d’una empresa automobilística. Si sortim d’aquesta situació serà perquè serem capaços de qüestionar la nostra vida quotidiana i les preferències. Podríem modificar les nostres conducta i adhesions, però no ho feim. Tenim els governants que ens mereixem.

Com valorau la irrupció de l’extrema dreta?

Ha irromput l’extrema dreta a Europa o sempre hi ha estat? Em fascina l’actitud de gent que està profundament irritada amb l’aparició de Vox i que expressa que estava molt còmoda amb l’existència del PP o Ciutadans. En termes discursius no hi ha grans diferències, només la soltesa verbal. Vox romp amb allò que és políticament correcte i diu coses que els altres no s’atrevirien a dir en públic. No suposa un canvi notable. A més, acabarà moderant el discurs. El sistema ho absorbeix tot, per l’esquerra i per la dreta.

Proposau solucions que passen per l’autogestió, el decreixement, l’antipatriarcalisme i l’internacionalisme.

Hi ha dues parts. Una neix de la cosmovisió llibertària: autogestió, suport mutu, federalisme, i acció i democràcia directes. L’altra està vinculada a la lògica del col·lapse. En aquest cas, em referesc a mitja dotzena de verbs: decréixer, desurbanitzar, destecnologitzar, despatriarcalitzar, descomplexitzar i descolonitzar les nostres societats.

Per què considerau que la socialdemocràcia està superada?

És impossible distingir les polítiques socialdemòcrates de les que defensen liberals o neoliberals. El marge de maniobra dels governs dins la UE és extremadament reduït. El concepte d’estat de benestar només és un procediment d’embelliment gratuït de la realitat, que és de malestar.

Com veis en aquest context que hi hagi pobles que vulguin assolir la independència per formar un estat nou?

Crec en el dret d’autodeterminació, malgrat que no em sembla cap solució màgica. És elemental, però no des d’una perspectiva radical, sinó simplement de democràcia primigènia. Em revolta que es prohibeixi un referèndum a Catalunya, perquè aquells que el prohibeixen porten al cap un nacionalisme molt més essencialista que el que qüestionen. I ho fan amb una enorme comoditat, com si no hi hagués cap contradicció en el que estan fent.